Edicions Destino - 1976 - Barcelona
És una de les cales més verges, més salvatges, que causen una sensació de més acusada llunyania d'aquest litoral. Contribueix a aquesta impressió la Naturalesa, d'àmplia grandiositat, la falta d'urbanització i el seu aïllament. El camí que va a Tamariu per la costa és d'accés difícil a peu. Pràcticament, Aigua-xellida no té cap accés còmode ni tolerable. La naturalesa de la cala és aspra i forta. Tancada a ponent pel mont Esperant-ses-vinyes —nom inoblidable— i al nord i al nord-est pels penyals de Cala de Cabres, i el Terme, aquestes altures cauen sobre les roques com esqueixades de la costa fent una declinació brusca, falda de granits descompostos coberts de ginesta i de pins, de matolls, argelaga i llentiscle. Entre els dos vessants davalla sense compliments un torrent que mor a la petita platja. L'olor d'Aigua-xellida, olor de mar passat pel ginebró i la farigola, la pinassa i el romaní, és inoblidable. Hi ha molta caça (conills) i, a la tardor, bolets primerencs (rovellons i pinetells).
A Aigua-xellida hi ha una platja petita i un redós bo per a embarcacions corrents de pesca. Font d'aigua abundant a la platja. És un bon lloc amb vents del nord i de l'oest; inaguantable amb llevants i vents del sud. Els senyors Rosa s'han construït un bungalow, a la cala, d'un gust exquisit. Sota els pins, sis o set barraques. A l'hivern, la soledat és total i no hi viu ningú. Aigua-xellida és la vida primitiva, marinera i lliure, connectada a penes amb el problema de la mesura del temps, amb l'existència d'espais ordenats i urbans, separada de la presència d'institucions humanes i divines.
A ell dec la més gran part de coneixements i notícies sobre aquesta costa, perquè plegats hi havíem navegat de Blanes a Canet de Perpinyà moltes vegades, amb una antiquíssima lentitud i amb embarcacions irrisòries — bots o llaguts de quatre a cinc metres —. Havíem vist totes les roques, dormit a totes les cales i voltejat tots els vents, perquè la nostra dignitat no ens permetia de navegar amb motor, sinó a rem o a vela. Havíem tractat de treure un nero de tots els racons, menjat peixos delicats i assaborit milers de sardines a la brasa, sortides de l'aigua, amb les importants quantitats de vi corresponents. I cantar, ¿què no havíem cantat amb els nostres grans amics d'ençà i d'enllà de la frontera? Per tot això vull unir a la notícia sobre Aigua-xellida el nom d'aquest espècimen típic d'una època passada, d'aquest gran amic i mestre de les coses essencials de la vida. Sebastià Puig va tenir la delicadesa, quan va haver construït la font a l'interior, de batejar-la amb el nom de la meva família i la va anomenar la Font d'En Pla. El nom d'aquesta font seria l'única cosa que desitjaria que quedés del meu pas per l'existència terrestre. Tinc la intenció de correspondre si puc a aquest esplèndid regal escrivint el nom de l'Hermós en una pedra de la cala, per recordar la seva llarga estada en aquestes insubornables solituds.