Edicions 62 (Barcelona), 1982
Quan lo rei En Jacme fou vengut de Mallorques en Catalunya, i la dona sa muller, on hom l'havia partit per parentesc, fou morta (de la qual hagué un fill qui tenia per nom N'Anfós, al qual fou jurar tota sa terra quan anà conquerir la ciutat de Mallorques), ja que prengué altra muller, la filla del rei d'Hongria, qui tenia per nom dona Violant; i fou regina d'Aragó, i fou molt bella dona, i bona i agradable a Déu i a son poble. I d'aquella dona tingué tres fills i quatre filles, ço és a saber: l'infant En Pere, qui fou rei d'Aragó i de Sicília; i l'infant En Jacme, qui fou rei de Mallorques i de les illes entorn d'aquella, i comte de Rosselló i senyor de Montpeller; i En Xanxo, qui fou lo menor, fou arquebisbe de Toledo; i l'una germana fou regina de Castella, muller del rei N'Anfós; i l'altra germana fou muller d'En Manuel, germà del rei de Castella; i l'altra fou reina de França, muller del rei Felip; i l'altra filla havia nom dona Maria, morí sens marit i era molt bella dona, i gran, i agradable a tota gent i de molt bona vida i honesta.
Van veure davant ells un bell port, qui ha nom Santa Ponça, en què podien molt bé eixir i que no hi havia de sarraïns negú. I aquí ells prengueren terra al pus tost que pogueren, cavallers i servents. I aquí van veure un bell puig, alt i escarit; i un servent en camisa amb avarques als peus, amb un penó baixà, partí-se de la host i muntà-se'n al puig, i després senyà amb lo penó que decidissin de muntar al puig abans que els sarraïns hi fossen. En quan aquells de la host ho veieren, foren-ne molt alegres, i, així com davallaren en terra amb llurs armes, muntaren el puig, que la un no esperava l'altre. Sí que en Ramon de Montcada fou aparellat, i els primers, i fou en el puig amb gran res d'altres gents; i veieren venir los sarraïns qui eren a la Palomera, fins a deu mil, qui els anaven seguint.
Així que anaren avant i, quan foren al trescoll, encontraren-se amb la host dels sarraïns i anaren ferir a ells; sí que la batalla fou gran i forts. En Guillem de Montcada veié un puig davant si, i entengué que si els cristians podien prendre aquell puig, que tot llur fet seria guanyat i els sarraïns serien perduts; i si els sarraïns els prenien, els cristians haurien perduda la batalla. I així, partí-se de la sua senyera amb una partida de sos cavallers, i anà a ferir entre els sarraïns; sí que els esvaí, i malgrat d'ells muntà-se'n per una serra amunt, amunt del puig. I quan els sarraïns ho veieren, foren-ne molt irats, i partiren-se de llur host ben bé dotze mil i muntaren-se vers el puig on En Guillem de Montcada era. O quan Guillem de Montcada es veié venir, digué a sos cavallers:
Barons -digué ell- aneu-los a ferir, i jo romandré ací amb un sol cavaller; que si el puig podem retenir, la batalla havem guanyada.
Així els cavallers punyien vers els sarraïns i anaren a ferir en ells, sí que els aconseguiren o passaren més enllà, mes tan era gran la pressa dels sarraïns, que no pogueren tornar el puig a En Guillem de Montcada. I els sarraïns muntaren el puig, i En Guillem de Montcada, qui els veié, volgué escapar-se'n, per çò que només hi era amb un cavaller, mes no pogué davallar amb el cavall, que la muntanya era molt rosta i arrocada. I tornà atràs i volgué prendre altre camí, mes els sarraïns el sobtaren tan fort de totes parts, que no es pogué defendre, i pres un colp en la cama que el peu li caigué en terra; i puix feriren el seu cavall, i caigué del tot en terra o aquí morí. I el cavaller qui amb ell era, mentre que els sarraïns se combatien amb En Guillem de Montcada, es defensà el millor que pogué; i ja que va veure que son senyor era mort, escapà als sarraïns, i malament nafrat en el cap i en la cara, i tornà-se'n vers els cristians.
Entretant En Ramon de Montcada seguí la senyera i anava a avant, ferint i donant de grans colps, i el cavall esperonà i caigué en la pressa, qui era molt gran, i aquí morí.
Quan això hagué fet, el rei partí de Girona amb tota la seva cavalleria. I en Ramon Folch, vescomte de Cardona, hi romàs amb la companyia damunt dita; i de seguida va fer barreres i barbacanes de fusta pels murs i per les carreres de la ciutat, i va fer desmuntar les cases que eren fora del mur vell a totes les parts, i va fer posar la fusta dins la ciutat.
I heu de saber que la ciutat de Girona és posada en un socost , riba d'una aigua qui té nom Ter i que de ben antic és murada pr un bon i fort mur a tot l'entorn; i ben alt al cap de la ciutat vers llevant hi ha l'església de Santa Maria, qui és la seu major, i al costat de l'església vers migjorn hi ha el palau del bisbe. I damunt sobre tot, en el més alt lloc de la ciutat, a mà dreta del palau del bisbe, hi ha una torre qui és molt bella, i forta i alta, de gros mur de pedra i de calç, i té nom Torre Gironella; i aquí és la major força de la ciutat.
CXLIII (fragment)
D'un gran ardit que féu N'Huguet, Comte d'Empúries contra los francesos
Quan lo rei d'Aragó, segons que damunt és dit, se'n fo tornat al coll de Panissars, trametia tots dies cavallers e servents a la host del rei de França qui hi guanyaven molt e faïen de grans ardits. E entre els altres ardits, si en féu un N'Huguet, comte d'Empúries, aital. Ell hac espiar un dia que bé mil cinc-centes bèsties eren vengudes de la host del rei de França prop Cotlliure per portar vi a la host d'un lleny de Marsella qui l'havia aquí aportat per mar e descarregat. E quan lo comte damunt dit hac aço espiat, aparellà's tro amb cent servents e amb cinquanta hòmens a cavall e partí's de nit de la host, del rei d'Aragó, que nengú no sabia quin ardit se volia fer. E quan venc sus en l'endemà matí, hac aitant anat amb sa companyia damunt dita, que fo fora de tot Empordà e de tota la vall de Banyuls e fo passat dellà lo castell de Cotlliure per lo vinyet d'aquell castell, en guisa que nengú no el veé. E aquí ell partí sa companyia en tres parts, si tot s'era poca e féu metre los servents en aguait en un lloc e los cavallers tots en altra ben lluny d'aquell aguait, llevat ell, qui romàs amb si set de cavallers; e féu manament que ningú no es mogués tro que ell hagués ferit e desrengat.
E, quan la vila d'Elna fou presa e los francesos hagueren morts tots los hòmens e les fembres qui eren en la vila, enderrocaren totes les cases e els albergs d'aquella vila, que anc no hi romàs quaix pedra sobre altra, e descobriren les esglésies e meteren-hi foc e cremaren tota la vila, que llegesa era qui ho veïa; e lleixaran-la estar e partiren-se d'aquí tuit ensems amb gran goig i gran alegria. Mes sol aquest pecat los deguera destruir tots, com sí es féu aquest amb d'altres que puis ne feren, e compraren-ho bé.
E puis vengueren les novelles al rei d'Aragó, que la ciutat d'Elna era presa, e ell fo molt depagat, no per la pèrdua del lloc, que no valia tant, mes per les gents que s'hi eren perdudes; mes ell sabia bé que bé l'havien comprada, tants e de bons hi havia morts dels francesos.
I, quan la vila d'Elna fou presa i els francesos hagueren morts tots els homes i les dones qui eren en la vila, enderrocaren totes les cases i els albergs d'aquella vila, de manera que no hi romàs cap pedra sobre altra, i descobriren les esglésies i prengueren foc i cremaren tota la vila, que lletgesa era qui ho veia; i deixaran-la estar i partiren-se d'aquí tot seguit amb gran goig i gran alegria. Però sol aquest pecat els deguera destruir tots, com sí es féu aquest amb d'altres que després ne feren, i compraren-ho bé.
I doncs, arribaren les noves al rei d'Aragó, que la ciutat d'Elna era presa, i ell en fou molt disgustat, no per la pèrdua del lloc, que no valia tant, si no per les gents que s'hi eren perdudes; mes ell sabia bé que bé l'havien comprada, tants i de bons hi havia morts dels francesos.
E així tots los sarraïns paliers del regne de València se llevaren tots contra el rei; si que les novelles vengren al rei en la ciutat de Valèntia que tots los sarraïns del regne s'eren alçats e havien emblats bé quaranta castells, e adoncs lo rei cavalcà ab dos-cents cavallers e ab dos mília hòmens a peu, e anà-se'n a Eixàtiva per tenir aquí frontera als sarraïns.
E quan venc un jorn, mijant juny, e'1calenar de 1276, novelles vengren al rei que sarraïns a cavall e a peu havia entrats en la vall d'Albaida e que havien corregut prop de Xàtiva. E el rei aitantost guarni's e muntà a cavall, e tots sos cavallers atresi e la gent d'Eixàtiva, e eixiren defors de la vila per entrar en la vall. Mas En Guillem Ramon de Montcada, e En Pere de Montcada, maestre del Temple, e En Garcia Ortiç de Sagra no volgren que el rei hi anàs, ans deixeren que si ell hi anava, que ells se'n tornarien; si que el rei se'n tornà, e En Guillem Ramon de Montcada, el maestre del Temple son frare, e En Garcia Ortiç, ab cent cinquanta cavallers e ab cinc-cents servents, cavalcaren e entraren en la vall. E aquí encontraren-se ab sis-cents cavallers sarraïns e ab gran res d'hòmens a peu, e foren en tal guisa sobrats per los sarraïns, que anc no pogren escapar ne fer negunes tornes; si que hi moriren tots, sinó En Guillem Ramon de Montcada qui n'escapà, si cinquè de cavallers, e fo nafrat en la cuixa. E els sarraïns menaren-se'n pres En Pere de Montcada, maestre del Temple, e meseren-lo a un castell qui ha nom Biar.
XIII
Com lo rei En Jaume assetjà lo Castell de Peníscola
En aquell temps havia un castell molt forts riba mar de la part de Tortosa, qui havia nom Peníscola, qui era de sarraïns. E aquí tenien frontera los sarraïns ab los crestians de la ciutat de Tortosa e del regne d'Aragó. E el rei En Jacme ajusta ses hosts e anà assetjar aquell cstell de Peníscola.
Lo castell és molt forts en una roca sobre mar, que no tem null hom, per gran poder que haja, sol que hagen què menjar. Lo rei estec aquí gran temps que no hi poc res fer, que el castell era molt bé aparellat de vianda, e d'armes e de tot ço que mester havia. E quan viu que res no hi podia acabar, llevà-se'n, e tornà-se'n ab les hosts.
—Sényer —ço dix En Roger—, salva la vostra honor, jo no sóc pas mal ni esquiu. Mes dic-vos encara ço que ja us he dit, que no vull haver treves amb lo rei de França. I, quan deïts que gran astre he hagut sobre mar un temps, jo ho graesc a Déu qui el m'ha donat, i he esperança que el me darà encara, a defendre lo dret de mon senyor lo rei d'Aragó i de Sicília, i a carvendre lo tort que ell pren no degudament. I no em façats reguard, com deïts que el rei de França armarà a l'altre any tres-cents cossos de galeres. Jo crec bé que ell les porà armar, aqueixes i encara més. I jo, a honor de mon senyor lo rei d'Aragó, si el rei de França n'arma tres-cents, armar-n'he cent, sens pus. I, quan aquelles cent haja armades, pens-ne d'armar lo rei de França tres-cents o deu mil, si es vol, que no em tem que es gosen amb mi trobar en neguna part. Ne sol no em pens que galera ne altre vaixell gos anar sobre mar menys de guiatge del rei d'Aragó. Ni, encara, no solament galera ni lleny, mes no crec que nengun peix se gos alçar sobre mar si no porta un escut amb senyal del rei d'Aragó en la coa, per mostrar guiatge d'aquell senyor rei d'Aragó.
LXXIV
Com lo rei En Pere pres la vila de Montesa e cobrà tot lo regne
Quan lo rei En Pere fo vengut e'l regne de València, no sejornà gaire ne adelità son cors, ans anà per lo regne de València ab cavallers e ab almogàvers, per plans e per muntanyes tot garnit, que no li eixien les armes del dors a ell ne a sos cavallers, e guerrejava ab los sarraïns e els tallava llurs blats e els béns de què devien viure; e recobrà gran res dels castells e dels llocs que els sarraïns tenien. E quan los sarraïns viuren que el rei menava tan fortment la guerra e els destrenyia per fam e per fet d'armes, desempararen poc a poc la terra e recolliren-se tots en una vila molt forts qui ha nom Montesa, qui és e'l regne de València, que havien tenguda tota via sarraïns paliers, mas eren-se alçats contra el rei; e havia-hi bé trenta mília hòmens d'armes, sens femnes e enfants.
Quan lo rei sabé que tots los sarraïns de la terra, ço és a saber la major partida, se foren mesos en la vila de Montesa e que eren aquí molt apoderats e feïen gran mal en la terra, lleixà tota l'altra terra que els sarraïns tenien e anà assetjar ab grans hosts, que hac fetes justar, la vila de Montesa. E bastí ginys e trabuquets qui traïen en la vila, e combateren la vila nuit e jorn molt enfortidament. E els sarraïns faïen grans eixides defora ab cavallers e ab sirvents, e ferien en la host; e els cristians ferien en ells e metienlos-ne tro en les portes de la vila. E així faïen grans torneigs cascun jorn e morien-hi molts sarraïns, e dels crestians atresí. [...]
Quan los sarraïns del castell e de la vila viuren que la mola fo perduda e que tot llur fet era perdut, reteren-se al rei a tota la sua volentat afer. E el rei entrà en la vila, e pres tot lo tresor e la roba, e pres tots los sarraïns e fóu-ne ço que li plac.
Quan los sarraïns qui tenien los castells e'l regne de València malgrat del rei, saberen que Montesa era presa, reteren los castells al rei e desempararen la terra. E així lo rei En Pere cobrà lo regne de València que els sarraïns havien pres, ab gran esforç e per gran ardiment d'armes; e establí los castells molt bé e poblà la terra de cristians.
E puis lo rei torna-se'n en la ciutat de València, e sejornà e delità son cors, que ben ho havia mester, que molt havia treballat.