Cròniques de la molt anomenda ciutat de Montcarrà

Edicions 62 (Barcelona), 1994

Autor: common.nocontent
Pàgines: 184-185

El saig i els municipals organitzaren la comitiva cap a l'església i els seus crits s'unien al cant celestial dels escolans, als esgarrifaments de les ploraneres, a la marxa fúnebre que el regiment no havia deixat de sonar, a les campanes; la gent callava, l'espectacle era massa impressionant per no posar-hi els cinc sentits. Ja el comentarien durant tot l'any, que de coses n'hi havia per parlar i per omplir vetllades i mes vetllades.

Els carrers que anaven a l'església pareixien una riuada de gent, de banderes negres, tothom acompanyava els dos baguls, i del portal de la casa fins al portal de la parròquia tot era gent, llum i silenci, silenci trencat, molt trencat, per les campanes grans del campanar més alt de tota l'illa. Davant de la processó hi anava el batlle amb els dos macers, després venia la banda del regiment —trencant també el silenci— tocant tambors que silenciaven els instruments de vent, i se sentia gong de campana i retrunyir de tambor, compassadament, l'un després de l'altre, sense descans. El bisbe i el capità general, endiumenjats, caminaven sota pal·li, que sostenien quatre soldats; després l'escolania, ara muda i entristida, amb l'escolà major que tirava encens a betzef. La gent s'havia barallat per dur els dos baguls, però a la fi havien guanyat els regidors de l'ajuntament. Al seu voltant, intentaven tocar la fusta per darrera vegada, fanatitzats, i els municipals havien fet més d'un blaverol per impedir que es trencàs l'ordre de la processó. Fills, parents d'enfora i de prop, amics corals i enemics, seguien en Bernat i na Margalida, i a la porta de l'església els esperava don Josep, el rector, i la lluminària dels salomons esclatà al mateix temps que l'orgue, i els ulls i l'oïda quedaren encensats una bona estona. L'escolà gran no va ser a temps a tancar la porta i la torrentada de gent s'agombolava com podia entre els bancs, les capelles laterals, els passadissos. S'enfilaven a les columnes per veure millor la cerimònia, es posaven drets damunt els bancs i els pares posaven els fills a bescoll perquè recordassin sempre que qui ha duit bona vida i ha mort dignament, com en Bernat i na Margalida, té sempre un gran funeral i un ofici de primera.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Pàgines: 33-34
Indret: Plaça de Sa Bassa (Manacor)

El batlle va decidir, en sessió plenària, posar semàfors a la plaça major i llevar el cossiol florit de guàrdia urbà per evitar els accidents. la plaça major, abans plaça de l'agrícola, després plaça de la república i ara plaça del cabdill, era rectangular, petita, a cada angle partien carrers i dels costats llargs n'arribava un per banda, irregularment; tots carrers estrets, sense voreres. Quan just al mig de la plaça s'hi va posar la talaia per al municipal que regularia el tràfic, els montcarraners rigueren, en feren cançons i carusses al guàrdia que s'escarrassava amb el siurell quan la gent travessava precisament per allà on no podia. Al municipal li posaren de malnom s'arbitre, i la talaia fou, d'aleshores ençà, el cossiol que cada matí es despertava ple de pixum, ampolles trencades i altres estris, i no hi valgueren claus de pany ni prohibicions estrictes d'acostar-s'hi: els montcarrencs motoritzats que a la nit tornaven ebris i excitats de les Costas de Levante i de la Costa de los Pinos (abans S'estany d'en Mas i Es Ribell), s'enfilaven i vomitaven, i alguns més ardits i envalentonats per l'èxit de la nit amb les il·lustres dames de pell suau i colrada, hi feien feines majors i més d'una vegada el municipal s'hi trobà petits objectes plastificats d'un empastifament sospitós.  Amb això, la plana major de l'ajuntament es va posar d'acord: per evitar tals endemeses i perquè Montcarrà ja havia deixat de ser un poble i era una ciutat, posaren "llums". I la gent ara havia d'esperar minuts i minuts per travessar un carrer de tres metres d'ample en previsió que no vengués cap cotxe, cap camió, cap Dodge d'Art que els podria atropellar, precisament allà on la visió dels carrers era admirablement nítida i sense cap entrebanc. Però els llums vetllaven per la seguretat del poble, i encara hi deuen ser si no els han llevats.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Pàgines: 74-75
Indret: Estació del tren (Manacor)

Era matí just trencat quan sortia de ca-seva, un dia després de la cerimònia, i els dos sogres l'acompanyaren fins a Manacor, a l'estació del ferrocarril. El poble més gran de la contrada bullia de gent, renous i moviments, i na Margalida va quedar astorada davant aquelles dues vergues inacabables de ferro, una devora l'altra, que no sabia d'on venien ni on anaven, i només va saber la seva funció quan el tren, xup-xup escandalós i gran fumeral negre, va estar a punt de provocar un terratrèmol a l'entrada de Manacor. Na Margalida va entrar-hi amb l'ànima als peus i s'admirava de la gent que baixava, pujava, cercava seients, agombolava els mocadors de bolic en els enreixats o sota els bancs, garlava i reia, com si no haguessin fet altra cosa en sa vida. Na Margalideta s'assegué i estava acoquinada mirant al seu voltant. S'hauria estimat més anar cap a Ciutat en carretó, com ho va fer en Bernat. Aquell cuc bellugadís i sorollós li feia més por que altra cosa i pensava en el viatge per mar, una mar que no havia vist mai i de la qual tota sa família, tots els habitants del seu poble, se n'havien defensat sempre, a vegades girant-li l'esquena i allunyant-se'n, a vegades armats amb llances i atacant-ne els pobladors pirates que de les grutes de les costes en feien cau i recer i que quan feia massa dies que la mar anava moguda queien damunt els pobles a la recerca de menjar, recerca que sostenia a totes les coses de valor que trobaven en el seu camí.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Pàgines: 184-185
Indret: Entorn de l'església (Manacor)

El saig i els municipals organitzaren la comitiva cap a l'església i els seus crits s'unien al cant celestial dels escolans, als esgarrifaments de les ploraneres, a la marxa fúnebre que el regiment no havia deixat de sonar, a les campanes; la gent callava, l'espectacle era massa impressionant per no posar-hi els cinc sentits. Ja el comentarien durant tot l'any, que de coses n'hi havia per parlar i per omplir vetllades i mes vetllades.

Els carrers que anaven a l'església pareixien una riuada de gent, de banderes negres, tothom acompanyava els dos baguls, i del portal de la casa fins al portal de la parròquia tot era gent, llum i silenci, silenci trencat, molt trencat, per les campanes grans del campanar més alt de tota l'illa. Davant de la processó hi anava el batlle amb els dos macers, després venia la banda del regiment —trencant també el silenci— tocant tambors que silenciaven els instruments de vent, i se sentia gong de campana i retrunyir de tambor, compassadament, l'un després de l'altre, sense descans. El bisbe i el capità general, endiumenjats, caminaven sota pal·li, que sostenien quatre soldats; després l'escolania, ara muda i entristida, amb l'escolà major que tirava encens a betzef. La gent s'havia barallat per dur els dos baguls, però a la fi havien guanyat els regidors de l'ajuntament. Al seu voltant, intentaven tocar la fusta per darrera vegada, fanatitzats, i els municipals havien fet més d'un blaverol per impedir que es trencàs l'ordre de la processó. Fills, parents d'enfora i de prop, amics corals i enemics, seguien en Bernat i na Margalida, i a la porta de l'església els esperava don Josep, el rector, i la lluminària dels salomons esclatà al mateix temps que l'orgue, i els ulls i l'oïda quedaren encensats una bona estona. L'escolà gran no va ser a temps a tancar la porta i la torrentada de gent s'agombolava com podia entre els bancs, les capelles laterals, els passadissos. S'enfilaven a les columnes per veure millor la cerimònia, es posaven drets damunt els bancs i els pares posaven els fills a bescoll perquè recordassin sempre que qui ha duit bona vida i ha mort dignament, com en Bernat i na Margalida, té sempre un gran funeral i un ofici de primera.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Pàgines: 82-83
Indret: Es Port / Porto Cristo (Manacor)

—Es rojos, es rojos!

Va començar l'èxode cap a Montcarrà. Els montcarraners estiuejaven, els qui podien, al Port de Manacor; encara no havien construït la seva pròpia colònia de vacances. Els fanals d'inspecció dels vaixells il·luminaven Porto-Cristo, casa per casa. Els rojos de l'illa estaven a l'aguait, i tots els pobles dels voltants s'aterrien pensant que la propaganda antidemoníaca —relativa als rojos, naturalment— d'aquell que havia arribat a ser gran predicador d'il·lustre i estimada oratòria, don Jordi Caimari i Bibiloni, s'estava fent realitat.

Al quarter d'Inca i a la caserna de Manacor els militars esperaven:

—Però bono, de quin costat estam?

—Som militars: estam devora es poble.

—I per què dimonis no han entrat per Ciutat? Tot seria molt més fàcil. Així s'haurà de travessar tota s'illa i hi haurà escabetxina.

—No ho veig tan negre, això serà cosa de dos dies. Un pronunciament militar, i després es govern els fotrà tots a sa presó, com sempre, com tantes vegades en sa història de sa pàtria.

N'Andreu Caimari i Bibiloni mesclava la seva parla planera i a vegades gruixada de mallorquí de poble amb l'amanerament militar de frases fetes, de conceptes-clixé. Era intel·ligent però anava una mica embullat en matèria de política, cosa que intentava amagar amb una retòrica totalment fora de lloc i, això no obstant, molt a l'ús en el seu ambient.

—Però té força, en Franco. Aquest ho ha sabut fer bé, primer s'ho ha pensat, ho ha organitzat sense deixar res a lloure, i llavors ha començat s'acció,

—A mi m'agradaria saber què fotre hi feim noltros, tancats aquí, esperant. Si sa cosa va bé, bé, si perdem...

—Què hem de perdre? Noltros farem lo que mos manin, s'obediència és lo primer que ha de saber un militar que se precie. No hem de demanar es perquè de ses ordres. Les hem de complir.

—I quan t'hagin etzibat un tir te donaran una medalla an es mèrit militar perquè es fills hi juguin. Ca, homo, tu ets un idealista! Jo ja n'estic fart d'estar engabiat, rellamps!

El pànic sura per la contrada, la gent del poble no gosa sortir de les cases per por de trobar-se amb un roig, aquestes personificacions terrenals i humanes del mal i de la destrucció: de l'Anticrist. I això que els montcarraners els coneixen tots, els republicans, i no caldria que se n'amagassin: els montcarraners que restin només s'hauran de preocupar de no morir-se de fam, d'aconseguir més cartes de racionament que les que pertocaran a cada família, i més d'un enyorarà els temps, no gaire pròspers tanmateix, d'abans de la lluita —la guerra fratricida, la croada—, i més d'un plorarà el germà o el marit i els fills perduts per sempre.

Els carros carregats de matalassos, d'infants esporuguits i curiosos, de taules de cuina i de cadires, faran corrua cap a Montcarrà i cap a Manacor, cap a Son Carrió i cap a Sant Llorenç, mentre els soldats republicans començaran el desembarcament. Els soldats del senyor Negrín, els revolucionaris del senyor Largo Caballero —del Caballero Largo—; els macarres del districte cinquè de Barcelona, homes avesats al lladronici i a les violacions impunes, posaran encara més el poble contra els republicans, dels rojos, i els vaixells acaramullats de soldats de debò —que els soldats d'Inca, de Manacor i de Ciutat esperaven per ajuntar-s'hi—, esperaran també ells, Déu sap què. I els republicans de l'illa es moriran d'angúnia, mans plegades, esperant ordres que mai no arribaran. Tot serà esperar.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Pàgina: 148
Indret: Sa Fàbrica (Manacor)

Ara, amb això de la guerra i tant de moviment de vaixells, els foravilers també en feien, de cèntims, perquè fora Mallorca les pagaven bé, les patates i la fruita. A vegades en treien tanta que no en quedava per als illencs, però era lògic que els pagesos volguessin fer dobbers i no mirassin gaire prim, i tothom que podia embarcava somades i més somades, i qui no podia anava a treballar de picapedrer o a les fàbriques, que n'havien posat moltes. Els sabaters també feien la seva fent sabates per als qui feien la guerra i, a Ciutat, en Verga havia fet construir unes fàbriques d'allò tan preciós. No les havia vistes, ella, les fàbriques, però li ho havien dit. Aquelles eren fàbriques de veritat, amb més de tres-cents homes que hi feien feina, i no la que havien posat a Montcarrà per fer perles, però per al poble ja en tenien prou. Si no estàs malalta li agradaria fer-ne de perles, o enfilar collars com na Bel Sabatera, que li anava a fer companyia els capvespres, enfila que enfila.

Autor: Maria Antònia Oliver i Cabrer
Pàgines: 200-201
Indret: Puigmajor (Escorca)

Al seu voltant només hi havia blau, blau i gegants, monstres amb rostre i cos d'home, i encara no sabia si eren bons o dolents, o si eren les dues coses a la vegada o si n'hi havia de bons i de dolents. La seva padrina havia estat foragitada de Gotilpa per gegants, ella mateixa i el cosí Pere havien estat batculats per gegants, el marit de sa mare havia lluitat contra gegants, però no gegants de la mateixa casta i, això no obstant, tots eren gegants. Els gegants que sempre havia sentit anomenar, els gegants astuts que dormien amb els ulls oberts i miraven amb els ulls clucs per enganyar els montcarraners. Tot això pensava na Joana, i en arribar a aquest punt de les seves cabòries es va posar a riure. Era la mateixa rialla de la padrina Margalida, segura, coneixedora de tot el que la voltava. Perquè na Joana, en pensar en Montcarrà coneixia que Montcarrà havia desaparegut per sempre. I la seva rialla es va tornar una mica trista, igual que la de la padrina Margalida, perquè havien estat els mateixos montcarraners que havien fet desaparèixer Montcarrà.

Els gegants treien trossos del poble de dins la mar i els esmicolaven, els capolaven i els convertien en arena que llançaven al vent. Alguns ja s'havien capbussat dins la marina, decebuts de no haver pogut tornar instal·lar el seu reialme en aquella terra malmenada que un dia havien dominat. Les ones petaven contra els cossos dels qui encara estaven fora, atalaiats damunt petits illots, enfurismats pel fracàs, orgullosos, però, d'haver fet desaparèixer l'illa que tanmateix no havia pogut ser seva i l'existència de la qual sempre els havia recat.

Un raig de polsim de Montcarrà va entelar els ulls de na Joana i, sense adonar-se'n, es va adormir. Feia tant de temps que no coneixia el son que va dormir dies i mesos i anys, arraulida a un recer del Puig Major, de la muntanya que havia estat el Puig Major.

En desvetllar-se, del final del seu món no en quedava res. La mar era calma, els gegants se n'havien anat i no se sentien els udols de la gent que pujava cap a ella per salvar-se. No hi havia ningú, no es veia res, la mar havia aturat l'avançada just devora els seus peus i l'escuma blanca de les ones era dolça, suau. Quan mirava la mar no sortien engolidors, només es reflectia l'estel que duia al front, única deixalla, únic indici que allò que per uns moments va creure haver somiat havia estat veritat, ho havia viscut realment. I de tot allò només restava ella, jove per sempre, damunt una Roqueta, com un llumeneret blau que cridaria navegants i aventurers per romandre amb ella una santa nit.

I encara hi deu ser si no se n'és anada.