Edicions 62/Empúries (Barcelona), 2004
Campanars
Un dels dos campanars, rematat per una cúpula blanca i blava, s'alçava ben a prop. Es difícil explicar la influència d'aquella baluerna tan immediata, ara proveïda d'una campana raquítica (la grossa va ser despenjada fa pocs anys per aquells «homes dolents» dels quals parlen les ties tan sovint). L'altre campanar es distingia al final d'un llarguíssim carrer que feia una mica de baixada. Era una alta torre rogenca amb una barana al capdamunt, i el carilló. Sense els dos campanars i la torre de l'aigua, els meus ulls no haurien explorat tant els núvols que passen, perquè les xemeneies eren impersonals. Relaciono l'incendi de l'església i la davallada de la campana grossa amb uns homes subjectats per cordes a la cintura, que s'enfilaven paret amunt. Ara, des del balcó dels geranis, mentre pengen sobre el buit les fulles vellutades i les meves cames, m'afiguro el fum negre i l'alterosa resistència del campanar, esvelt, amb els éssers com insectes i les cordes oscil·lants. Els atribuïen frases com aquestes: «Encara som aquí per fer mal... Tombarem els nius de les orenetes amb el ressò de les nostres veus contra les cases angleses; ens plantarem a les portes de les estafetes de correus i barrarem el pas a les Filles de Maria; bolcarem la parada de cacauets i avellanes de la plaça vella dins la botiga de l'apotecari del pou; inundarem d'aigua calenta els herbolaris; lligarem coloms als coets de Sant Joan; llençarem peces de llenceria femenina des de la torre de l'escola industrial; plantarem jull als jardinets; farem onejar llargues cintes de color blau elèctric a la processó del Dijous Sant; omplirem de figues de moro l'atri de l'església arxiprestal; escorrerem la bufanda de punt del senyor vicari i enfilarem amb el fil de llana negra les tapadores de les clavegueres; amagarem tot el paperam dels arxius municipals sota les faldilles de la geganta i tots els títols de propietat sota les faldilles del gegant; farem pessigolles a tres o quatre taverners dins el saló de la societat coral per a treballadors; encastarem sucre cremat als engranatges; cremarem encens a les cooperatives de consum; plantarem una sequoia vora al monument a l'exalcalde perquè el xucli fins a convertir-lo en una estructura de filferro sense significat, i sobretot, ens enfilarem als dos campanars i a la torre de l'aigua fent onejar els nostres estendards». Ara miro el campanar més proper. Encara hi ha senyals de fum i no hi ha ningú que pugui explicar-me els motius dels qui van despenjar aquella campana i van calar tants focs.
Barri
Moltes coses eren intuïdes damunt el turó de fang roig, sota el qual hi havia un refugi antiaeri, amb un accés assegurat per una arcada de maons. Era ple de llaunes rovellades, excrements i fulls de diari. Tota conflagració deixa rastres. Hi ha cartells enganxats en parets i soques de plàtans, castigats per la intempèrie fins a tornar-se indesxifrables; edificis enderrocats i solars buits, i una església potser a mig construir o a mig reconstruir. Els infants d'un temps de pedaços i crostes dipositaven una rata morta damunt una pila de cendres fumejants. I la gent havia après a parlar en veu baixa. Era el temps dels furóncols persistents i els ungüents espessos que pudien a brea; de l'esvoranc al cap, que deixarà una cicatriu vora l'ull esquerre. Tornàvem del santuari i queia la nit damunt la ciutat enllà del pont dels suïcides. A les cunetes hi havia escòries i residus de productes químics. Els xiscles dels ocells i dels infants assolien una tristor infinita i el cel era com una volta ressonant. Passàvem per davant de la caserna amb garites a les cantonades. Era evident el triomf del descampat per un temps imprevisible. Els arbres es cobrien de cendra.