Edicions Catalanes de París (París), 1972
Els inconvenients de néixer català són de naturalesa més tangible i d'un ordre certament menys elevat. Tractant de reduir-los a una síntesi, podríem formular un contraforisme. Si es diu que un fill neix sempre amb un pa sota l'aixella, podria que cada català, en venir al món, ja porta un problema sota el braç. No sé a quina edat vaig arribar a aquesta conclusió, en tractar d'analitzar els desavantatges de néixer català. Amb tot, puc dir que ja al temps de la meva naixença —ocorregué a Balaguer, a la Catalunya occidental, el 14 d'abril de 1898— aquest axioma fluctuava per l'aire.
La meva vinguda al món, potser com un tast d'aquests desavantatges, promogué un petit conflicte demogràfic. És notori que els catalans són desafectes i oblidadissos en tot allò que representa obligacions envers l'Estat. És el resultat de centúries d'administració forastera, desastrosa. Pels volts del 1898 l'aversió i el menyspreu envers la maquinària oficial espanyola havia arribat al punt alt.[...]
Vuit dies després de la meva vinguda al món, tingué lloc el bateig i, d'un a un, tots els requisits socials i eclesiàstics foren acomplerts sense enrenou. Pel fet que a les nostres latituds hom neix catòlic sense que ni l'interessat ni ningú n'hegui esment, les qüestions d'ordre religiós i d'hipotecament de la consciència que el bateig pogués representar no foren retretes ni discutides per ningú. I, per tal com els fets s'esdevenien al bon temps, en plena primavera, al punt dolç de la tebioreta de l'abril, no hi cabé ni la prevenció profana contra aquella devota remullada d'aigua freda al caparró de l'infant. Si hagués nascut al cor de l'hivern, potser hauria induït a canviar d'idea, si no els meus pares —que també de naixença eren catòlics submisos—, algú com aquell parent llunyà nostre, que no consentí que el seu plançó, nascut entre el gebre i les boires que pel febrer emblanquinen el Segre, fos batejat fins a arribar l'estiu.
El conflicte demogràfic creat entorn meu no es féu manifest fins al cap de tres mesos d'haver nascut, quan jo ja anava fent la viu-viu i esparpillant-me. Un dia que la meva mare em passejava ufanosa per la plaça del Mercadal, l'ull inquisitiu de l'Estat em fità amb mala mirada. El funcionari encarregat del Registre Civil preguntà a la mare: "De qui és aquest marrec?". "De qui voleu que sigui? Meu!", exclamà la mare, amb urc. El funcionari brandà la testa amb dubte. "Què voleu dir?", saltà la meva mare, feta una pantera. "Vull dir que no és teu, ve-li aquí!", afirmà el funcionari, amb fredor burocràtica.
La meva mare restà un moment desconcertada. Immediatament, però, amb més fogositat, reprengué: "Si ho sabré jo, que l'he portat a les entranyes!". "L'hagis portat on hagis volgut —insistí l'home—, legalment aquest infant no és teu. Més ben dit, no és de ningú."
El funcionari explicà que el meu nom no constava al Registre Civil. Hom s'apressà a inscriure'm. Al poble la facècia fou celebrada amb fruïció. "Ben mal fet d'inscriure'l! —remugà un vell del carrer. I afegí: —De gran, això l'hauria salvat d'anar a servir el rei."
Jo vaig néixer al carrer de Petritxol, el 14 de juny de 1902. No pas on ara tinc el despatx —que és on aleshores ja el tenien el meu avi i el meu pare—, sinó a la casa del costal que també era del meu avi. És a dir, al pis principal del número 3. La casa era vella, però el pis havia estat decorat de cap i de nou quan els meus pares es van casar el desembre del 1900. Avui la casa queda una mica rònega, però jo recordo els comentaris d'aquells temps, dels quals resultava que el pis dels meus pares feia molt goig. [...]
Quan van anar naixent els meus germans Montserrat, Joan, Alfons i Joaquima —a la qual sempre hem anomenat Tina—, el pis va ser engrandit amb l'afegitó d'un dels de la casa de l'altra banda del terrat; també era del meu pare, i donava al carrer d'en Roca. Hi vam tenir unes habitacions de servei i una sala per jugar, amb el paviment de fusta. Per anar-hi, a la part dreta del terrat —que era el sostre, amb claraboia, de la sala vella de can Parés—, una galeria coberta comunicava els dos pisos. En aquest pis, però, només hi vaig viure el temps més estricte de la infància.
A la Vil·la Denise, bon punt arribats (la tarda del dissabte 30 d'octubre), són represes activitats similars a les dels darrers dies a Bois-Colombes, o sigui preparar els equips per als grups que es concentraran allí, redactar i transmetre les ordres per a tota l'operació i, treball importantíssim, redactar les proclames i els edictes que caldrà fer públics als moments de l'acció armada. Alguns fulls ja es porten impresos. En altres documents i manifestos, Ventura Gassol, al costat de Francesc Macià, hi dóna els darrers tocs. Entre les proclames principals hi ha: "Via fora, catalans!", o sigui l'anunci que ha arribat l'hora de deslliurar-nos de la tirania. Hom crida els catalans a les armes i fa públic l'objectiu de l'alçament: "A les nacions lliures del món, salut!", informant tots els països que el nostre moviment armat és no sols per a la independència de Catalunya, sinó d'acord amb la història catalana, per a la pau internacional i per al dret dels pobles i dels homes; "Declaració d'independència on són afirmats una vegada més els nostres drets com a catalans i com a homes. Per a ús més immediat, hi ha el "Jurament", que tots els participants en l'acció armada firmaran abans d'emprendre la marxa, jurant de lluitar per Catalunya fins a la mort, amb fidelitat a la bandera com a soldats de l'Exèrcit Català.
Tots aquests treballs, naturalment, han d'ésser efectuats en un temps limitat. En els quatre dies que manquen, cal recollir els grups que arribaran per diferents itineraris i guiar-los cap als llocs de concentració; cal despatxar els diferents correus, desenterrar les armes dels diferents llocs per tenir-les a punt per tal de distribuir-les a les columnes formades; ha d'arribar encara una darrera expedició d'armes que, per la urgència del temps, van destinades a la Vil·la Denise mateix. Durant aquests tres dies, al quarter general hi ha un seguit d'anades i vingudes de missatgers, correus i companys amb missions determinades. Els assignats a fer guàrdia al quarter general, Gassol, Bordas i jo mateix, no ens allunyàrem ni un moment del costat de Macià, comandant en cap.