Editorial Moll - 1953 - Palma
Sempre que veig la mar
I sempre que veig la mar
sent que a l'esquena m'hi neix
com una cua de peix
empeltada de volar.
I sempre que veig la mar
la pell s'escata salada
i la trena pentinada
verda d'algues, es desfà.
I sempre que veig la mar
ma veu de fonoll marí
al coll clava el volantí
i ja no puc més cantar.
Diria quan veig la mar
que a les prades de la mar
els crancs em mengen els ulls,
mes el cor saupa xalest.
Matí de la dona
Ara s'encenen les roses
i el nacre de la pell fina;
quina angoixa més divina
sota les parpelles closes!
Són de llum totes les coses,
el bes fregadís suau
blanc de núvol i cel blau,
joia de viure i de riure,
joia de riure i de viure
feta illa de pau.
La bona cançó
La bona, la de l'aigua clara,
la de l'oratjol entre el verd pinar,
la del nin dormit que canta la mare,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó de l'home que sega,
la de la suor del que pasta pa,
de la pluja el cant quan la terra rega,
la bona cançó voldria cantar!
La bona cançó del besar pausat,
del riure quiet iel dolç sospirar,
de l'amor tranquil com una amistat.
Mare, vent o amor? Pluja o front suat?
la bona cançó... Qui me la dirà
la bona cançó que jo vull cantar?
Ametla
A Josep M. Llompart
Ai llàgrima clausurada
de la lluna feta mel,
degotís d'aquest blanc-cel
dels àngels dolça ditada.
A la branca disfressada
me mora de Moreria,
cop de pedra, ai alegria
de mossegades de llet,
entre les dents s'ha desfet
l'hora de l'Ave-Maria.
Pluja al bar Formentor
La pluja ve de puntetes
tot tremolant de rialles;
per l'esquena se li fon
mirall de l'esgarrifança.
Travessa el Born tota nua
—pessigolles a les cames—;
els guardes municipals
s'han quedat de pedra marbre.
Plenes de vidres del cel
es glacen les taronjades
i un ocell ha refilat
la cançó més ensucrada.
Al seu pianet la pluja,
una polca capgirada
sona. Sonen xeremies?
Diu que son danses d'Irlanda.
—Qu'est-ce que ca? —Bon jour, madame.
La pluja, ben pentinada,
vol parlar-vos de Chopin.
—Que no sou de la gran França?
La pluja fuig de puntetes,
tota casta, tota aigua;
no hi ha més roses avui
que roses blanques.
A la Cala trobàrem unes vinyes
que deuen veremar els mariners
amb el llebeig fent niu dins els cabells
i les ones rialles entre els dits.
Els mariners que tenen nom de pi
passegen dins les barques dones d'aigua
i hortolanes de mar sense molins.
Corals i collarets al volantí
i un tret «carabinero» a cada gaita,
entre glopades d'arena i de sang
mengen raïms els mariners perduts.
Quan plou, allà deu córrer un fontinyol
que travessa la terra i fa ferida,
així són el raïms color de foc
i les mores negregen sa mirada.
Quan als penyals la mar sala la murta,
dins el raïm el sucre s'extasia
i fa cristalls de venes i de llavis
poc a poquet fruitant arrodonit.
Les cabres de puntetes pengen pàmpols
amb els ulls astorats plens de gavines
i qualque formigueta ben feinera,
que du pallús amb sal dins del sen niu,
troba una mel dels grans dies de festa.
L'ombra del Paradís, la vinya verda,
la Cala, quietud i hermosura.
La mar tan blava feta esgarrifança.
A la Cala trobàrem unes vinyes
que penjaven tan lliures i desfetes,
tan hermoses de verdes recordances
que se'ns fruità la veu sota la set,
com si ens besàs llavors l'enamorat
regalimant l'amor frescors de parra.
Cala d'Or
Ensucrarem peixets vius
amb les mans rosses de mel;
ai, noces dels rossinyols
i gelosies del cel!
del blau cel morat d'amor
amb un desmai de ponent...;
la lluna l'han veremada
les ganivetes del vent,
i té color d'enyorança...;
i quin agredolç de pruna,
una besada a les dents
a mossegades de lluna!
Amb un cercapous d'argent,
—les algues ben pentinades,
traurem tumbagues d'or fi
i el coral fet arracades.
L'aigua és tan clara i tan clara!
de tendresa em fa plorar,
al sorral hi ha assutzenes,
i al cor, un clavell de mar.