Editorial Laia (Barcelona), 1982
A la Font del Cubilà, oi més, li escau el privilegi d'ésser la font col·lectiva del poble. La Festa Major de Sant Joan s'acaba precisament allí, la tarda del tercer dia, el dimarts, en què tota la vila, en colles animades, puja als seus paratges, s'escampa pels seus herbeis i marges per al sopar camperol, i, a entrada de fosc, quan l'ombra de la nit pot donar relleu als fanals de paper de la llarga comitiva, els santjoanencs emprenen el retorn al poble, en tornaboda bo i cantant, per desembocar a la Plaça Major, on, com a cloenda, alegre i pintoresca, es toca una sardana «ben llarga».
Entre la memòria i l'enyorança, s'escamarlaven, ben arrapats, fins fa poc, els dos puntats de l'arcada, punxeguda, tan gran, del Pont Vell. Entre la memòria i l'enyorança, fidels a una realitat que la urpada, sempre brutal, d'una guerra s'havia endut aigua avall, com la correntia líquida que hi passava al dessota. En poc temps, en minuts només —la dinamita és ràpida— s'havien esfondrat segles d'història, que eren quelcom més que unes pedres llençades d'una vora a l'altra del riu amb una embranzida de paràbola, petrificada en bellesa d'arc damunt les aigües. Perquè la història, tant la dels imperis i de les nacions poderoses, com la de les ciutats, viles i fins llogarrets, no la fan només la materialitat dels monuments o edificacions inertes, sinó la sang, la saba; la vida amb què aquella matèria, dura i morta, batega. Els carreus duen ales i tot, volen, s'entaforen com follets, entremaliats i juganers, en els viaranys més secrets i mes íntims de l'esperit i del cor. Quina sort que sigui així! És això el que forma el món, el que li dóna 1'ànima. Altrament ens esmicolaríem en la vulgar, fugissera pols del no-res de la pura matèria.
Quina angúnia i quina punyida, allà dintre, quan en tornar, ja home, als trenta anys, viscuts en gran part fora, no sols de Catalunya sinó d'Espanya, a la vila nadiua —jo que n'havia sortit adolescent de quinze anys— i després de quins tràgics esdeveniments... la vaig trobar esguerrada, manca, com un mutilat de guerra. Li faltava un dels braços, el més bonic, el més antic, aquell, el primer de l'esforç d'arribar a l'altra banda del riu, allargassant-se per damunt del Ter, amb què la vila s'arrapava, valenta, a l'altra vora, i permetia, d'anys i panys, que els santjoanencs poguessin anar riu ençà, riu enllà del poble, dels camps, dels horts, dels turons, marges i prats per on discorrien els afers de les seves vides. Els meus ulls d'home fet no trobaren la imatge, incrustada en llur fondària des de petit i des de jovenet. Les arrencades del pont, ací i allà d'ambdues bandes, bo i mostrant les pedres i el morter esquinçats —duien el senyal de la violència— em semblaren dos monyons de braços escapçats, un enorme esvoranc en un cos humà... Feia trist. Realment ho era. En l'eixutesa del material petri, hi sentia traspuar aquella humitat de plor que molt finament Virgili, el poeta romà del temps d'August, veia fulgurar líquidament en el que no sembla humà, en l'inanimat: «també les coses tenen llurs llàgrimes».
També tinc força records del Pont Nou. Té gairebé la meva edat. Jo l'he vist néixer a sota mateix de casa. Vivíem, com he anotat de vegades, al segon pis de la casa que és avui la fonda del Ter. Al davant mateix, doncs, del lloc on arranca el pont. Jo devia tenir uns quatre o cinc anys quan es començà, i vaig anar veient els grans sots que es feien per a cada pilastra. L'arc gros es deixà per a la fi. La bastida era immensa, i penso que fins i tot un aiguat se n'emportà una part almenys. Venien treballadors dels que a Catalunya, d'una manera genèrica, en diem castellans, i que aleshores provenien —vaig comprovar-ho després— de Múrcia i d'Andalusia, principalment. L'empresari era molt amic de casa, el senyor Peris, d'origen no llunyà de València. Encara, ja de gran, quan va trobar-me, després de molts anys, a Barcelona, em tractà —viu goig el seu— amb l'afecte i l'aire festiu que em tractava llavors d'infant. A mi, aquest tracte m'afalagà perquè em duia a la llunyania poètica de la infantesa.
Sí que tinc ben viva la cerimònia de la inauguració del pont. Era la primera que veia. I des d'una miranda tan còmoda com la dels balcons de casa, aquell dia plens de gent. Va venir força gent de fora, i el governador i tot de Girona, el qual tallà la cinta. Per a mi era una novetat extraordinària.
No cal dir que les meves anades i tornades per aquest pont són incomptables. De tant en tant, quan torno a Sant Joan, em paro damunt de l'arc gros: a l'un cantó, es pot fruir de la vista del Pont Vell, tan bonic, i a l'altre, d'una amplada de riu acabada amb la resclosa, en la superfície ampla i líquida de la qual de vegades es bolca la bellesa d'una posta de sol entre pollancres i muntanyes.
Estic ben content d'haver fet d'escolà, i escolà de poble. Des d'aquella sotaneta vermella o negra i d'aquell roquet blanc —no sempre, perquè no ens hi miràvem gaire, a jugar amb roquet i tot, quan ens en venien ganes—he pogut viure i eixamplar la coneixença de força coses des de petit. I escolà de poble, subratllo. Un poble tenia, i té encara, malgrat la frenesia moderna, una existència més humana. Palpa més el batec natural de les coses. A Sant Joan oi més, per la seva posició geogràfica, una natura de muntanya, excepcional, penetra en el poble mateix. El veïnatge amb França, trenta-tres quilòmetres per carretera fins a Coll d'Ares, li obre l'horitzó sense treure-li l'aire local. La història li ofereix unes perspectives sobre segles enrere que, ultra aureolar-la d'un encant somniós, li enfonsen les arrels en la noblesa del temps i li han deixat pedres remarcables de monuments. Petit com és el poble, gràcies a Déu, uns cinc mil habitants, frueix d'una riquesa monumental no gens desdenyable: part de muralles amb torres medievals; el pont romanicogòtic, suara restaurat; el palau, gòtic també, de començ del XV, de l'abat Arnau de Vilalba, que ens servia d'escola, com ja he dit; l'església de Sant Pol —del que en romanen encara, tres absis, campanar, façana amb portada, bonica per les columnes, arcs i timpà—; la Plaça Major, i força cases del XVII i del XVIII amb llindes de pedra gracioses. I, per damunt de tot, el monestir —església i claustre—, romànic autèntic i original el primer, i gòtic airós el segon, de la primera meitat del XV.
A la casa del carrer Major on visqué l'any que escriví "La vaca cega", l'estiu de 1893, casa del segle XVII, de bonica portada d'arc de mig punt, la vila, honorada i afalagada, en recorda la glòria amb una làpida. Com la recorda, ja ho hem dit, a la Font del Cubilà, amb un monòlit que duu, sencers, els vint-i-tres versos del gran poema. També a Sant Joan va escriure Maragall els "Goigs de la Mare de Déu de Núria" i altres poemes pirinencs i moltes cartes. Devem a l'alt poeta aquesta honra.
De la Plaça Major
També per a mi és el cor de molts records que, col·lectius, s'han fet íntims, a més d'altres únicament personals; cor, doncs, no pas de la vila solament, un xic meu també. El centre cívic rau allà, encara avui, per moltes coses, tot i que el poble ha crescut. El Passeig n'és un altre. ¿Quin misteri batega en certs indrets urbans o vilatans perquè assoleixin tal atractiu? ¿Rau el secret en el profund sentit social de l'home? Perquè em cal confessar que, si de petit m'adonava ja de la bellor d'aquell quadrangle entre porxos, de gran, l'he pogut esguardar millor amb ull crític. I si és cert que aquell espai regular que ve de l'antigor, i que els segles XVII i XVIII arranjaren amb la noblesa de cases com les de ca l'Adroguer i de can Vilella, una davant de l'altra, i amb les porxades ben escaients, porxades a les quals fan acord les d'un altre costat, el de davant de l'Ajuntament, costat que malauradament no en té; i que, tot plegat posseeix un encant de poble català agradable, queda lluny, això no obstant, de la bellesa excepcional del nostre monestir. Vull dir, amb això, que no és pas la bellesa particular de la plaça, la motivació del meu afecte, sinó la vida que hi ha passat i de la qual jo he estat partícip.
Un record ben personal de la Casa de la Vila —nom escaient per dir Ajuntament—, és la vacuna de la verola. Ens espantaven una mica aquells talls curiosos. Me'ls féu el metge al capdamunt del braç esquerre. Encara n'hi duc la marca. Va donar-me febre l'endemà. Però, tot plegat, poca cosa. Una experiència nova i la satisfacció d'haver estat valent, com ponderaven, amb estimulant gentilesa, les amigues de la mare.
Del balcó d'aquesta Casa de la Vila, comencen els records, diguem-ne col·lectius. D'aquest balcó, des del qual els dies de la Festa Major i festes assenyalades penjava aquella gran àliga d'ales mig esteses, potes amb urpes cap avall, aplanadament estesa damunt del tapís, emblema cívic de Sant Joan. Una mica més alta que el cap, de bec corbat, la corona amb el collaret entortolligant-la, signe heràldic del títol de baronia amb què s'ennobleix el poble. A aquella balconada endrapada, de les solemnitats, hi pujaven el batlle i els regidors, les autoritats provincials o fins més enlairades, quan s'esqueien a la vila. Per això em féu una emoció especial la primera vegada que, no sé per quina ocasió, no certament de festa ni amb autoritats, sinó d'un dia corrent, vaig poder ficar-m'hi. Per la Festa Major hi presenciaven el ball de les caputxes i gambetos. Aquella dansa popular que després he trobat tan distingida. I no solament jo sinó també d'altres, com el bon amic i poeta terrassenc Enric Gall, que va dedicar-li un sonet, encisat del seu senyoriu, i que amablement va dedicar-me.
Recordo prou bé que, a la recreació del meu primer dia d'escola, em vaig escapar a casa. No era difícil l'escapada, perquè l'esbarjo entre classe i classe, el teníem a la plaça de l'Abadia —aleshores se'n deia «el Corral»—, al davant mateix del vell casalici que servia d'escola. Plaça espaiosa aptíssima perquè els vailets hi brinquéssim, juguéssim, i ens hi encalcéssim. La mare quedà admirada en veure'm arribar a mitja tarda —devien ser les quatre, l'hora del pa i xocolata del berenar—; la tasca escolar no acabava fins a les sis o les set. No sé quina excusa li vaig donar. El fet és que, a l'infant enyoradís que jo era, aquell temps, des de l'entrada a l'estudi —així anomenàvem l'escola— se li feia llarguíssim, sobretot pel fet de patir, per primer cop, l'absència i la separació de la mare.
Els plàtans de la plaça anaven bé no sols perquè li treien la monotonia d'una amplària deserta, sinó perquè ens servien també per a jugar als quatre cantons, espaiats en rectangles com eren, i per fer d'amagatall amb llur tronc, ja robust. Ara, quan els torno a veure, ferms encara i al seu lloc, fora d'algunes pèrdues lamentables i no justificades, sento en llurs branques l'estremiment d'aquelles enyorances d'infant. Llurs fulles ens servien a la tardor per a alguna classe de joc, no recordo prou quin era. I si bé no excitaven la meva fantasia amb l'evocació d'una pota de cavall amb ferradura com els peduncles de les dels castanyers d'Índia del Passeig, feien, això no obstant, el seu paper, si més no perquè els xavals, en encalçar-nos, ens en servíssim com d'un ventall apallissador. De vegades, endutes amunt pels ràfecs tardorals, ens sentíem nàufrags de llur remolí i de la polseguera per on voleiaven.