Del Pirineu a l'Ebre

Proa - 1999 - Barcelona

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Balneari de Caldes de Boí (Vall de Boí)

El complex termal de Caldes de Boí està format per una sèrie de fonts de propietats salutíferes, unes modernes instal·lacions balneàries, dos hotels i un parc escaientment enjardinat, amb senderons, piscines, pistes de tennis, reguers d'aigua... Els brolladors més acreditats són la Tartera, Bou, Santa Llúcia, Capellans, Salenca, Boix i del Bosc. Les aigües que en ragen són hipotòniques, radioactives, alcalines, sulfurades, silicatades, bromurades, ferruginoses... Generalment surten calentes i es mostren molt apropiades per al combat d'un extens catàleg de malalties i xacres. L'establiment disposa igualment d'unes estufes naturals —una espècie de saunes excavades a la roca, de gran efecte terapèutic— que han sustentat tradicionalment bona part del prestigi d'aquest balneari.

Tot i que la clientela de la casa continua sent en bona part l'habitual, integrada per persones d'edat, és cada vegada més freqüent veure sovintejar les instal·lacions d'aquest complex per part de gent jove, enamorada de la placidesa de l'indret. El silenci i el repòs hi estan assegurats. D'altra banda, el marc que envolta el balneari és d'una grandiositat salvatge i majestuosa. I els jardins són deliciosos. Sense abusar-ne, els viatgers poden passejar pels caminets engravats que comuniquen les distintes fonts i sentir-se envair per una agradable sensació de calma i benestar. Tot l'encís vuitcentista característic dels balnearis, col·locat en plena alta muntanya: una combinació sublim.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Santa Maria de Taüll (Vall de Boí)

A Taüll hi ha encara una altra església notabilíssima: Santa Maria, posada just al centre del poble i mostrant impúdicament els seus absis de sensuals rotunditats al visitant. Els dos temples poden ser visitats i compten amb reproduccions de les pintures murals que al principi de segle van ser arrencades per portar-les al MNAC de Montjuïc. L'estampa del famós pantocràtor de Sant Climent ha donat la volta al món.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Sant Climent de Taüll (Vall de Boí)

Dóna la benvinguda a Taüll la formidable església de Sant Climent, sens dubte el monument més superb de la vall. La bellesa serena de les formes i l'estilitzada elegància del campanar es veuen reforçades pel fet que el temple es troba en un descampat i, en principi, és visible des de tots els angles. No fa gaires anys, ho estava més, d'isolat, però a poc a poc una urbanització no gaire escrupolosa dels encontorns l'ha anat envoltant. De fet, és tot Taüll el que ha vist transformat tot el seu perfil secular a causa d'una activitat immobiliària abusiva, que pot arribar —si no ho ha fet ja— a posar en perill l'encant d'un dels pobles més agraciats, si més no fins abans-d'ahir, de tot el Pirineu.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Ruïnes del castell (Arbeca)

El nucli antic d'Arbeca correspon a la vila closa, la que quedava intramurs. El traçat de les antigues muralles i els portals és encara apreciable seguint el dibuix dels carrers. El carrer principal i més cèntric és justament l'avinguda dels Portals, vorejada de botigues. Entre aquestes, el restaurant Pané, aconsellable recés. No gaire lluny, en el carrer de les Germanes Dominiques, la pastisseria Pa de Pessic, que ha esdevingut un lloc de peregrinació dominical de tota la rodalia i on, a part de tota una dolça i acreditada producció, elaboren uns carquinyolis que venen en unes capses que porten dibuixat el castell arbequí, tal com devia ser en els dies de la seva màxima esplendor, així com els localistes i exquisits «Becs d'Arbeca».

Avui, d'aquell castell, se'n pot veure una torre cilíndrica, alguns panys de mur i poca cosa més. Però val la pena enfilar-se fins al tossal on s'aixeca, al capdamunt del poble, ocupat actualment per l'edifici escolar, encara que només sigui per fruir d'una completa panoràmica de la plana de d'Urgell i els primers contraforts segarrencs i de les Garrigues altes.

A més d'aquesta indescriptible visió, i del testimoni de les pedres venerables d'aquella memorable fortificació comtal, a Arbeca convé no perdre's la plaça Major, porxada; la façana modernista de la Unió Republicana, ara com ara casa consistorial; i la llinda de pedra treballada d'una casa del costat porticat del carrer de Sant Jaume. L'església parroquial, a banda de la seva aparatositat, no té gaire interès potser llevat del campanar inacabat.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Davant de l'ajuntament (Borges Blanques)

Les Borges ofereix altres gaudis, naturalment, tan diürns com nocturns. Entre els primers, la contemplació de la típica plaça Major, allargassada i porticada, que llueix algun casal de finestres renaixentistes, com ara Cal Ferrer de Tall, a tocar de la voluminosa església parroquial, l'element més ressenyable de la qual és —a banda del seu volum no gens usual— aquell altiu campanar de formes clàssiques, una mena de far que il·lumina l'incert futur de la comarca.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: El Terrall (Borges Blanques)

El suc de l'arbequina es pot comprar a les Borges en alguna de les dues cooperatives agrícoles que hi funcionen. Una vella premsa oleícola —monument al pagès de les Garrigues— presideix el parc del Terrall, sens dubte la perla de la ciutat. Poques poblacions de les dimensions de les Borges poden presumir d'un recinte com aquest, ampli i bellament enjardinat. Unes avingudes ombrejades de plataners voregen un parell d'estanys idíl·lics. En una cantonada s'alça la moderna Casa de Cultura, en una altra un bar quiosc de línies futuristes. En un costat del jardí, una filera d'arcs i pilastres dóna testimoni de l'antic claustre del convent del Carme, actualment derruït. El viatger no gaudirà gaires vegades d'un plaer comparable al passeig per aquest parc obert en el cor mateix de la ciutat, entre la piuladissa d'ocells i la remor plàcida de l'aigua.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Plaça de la Creu (Tremp)

A la plaça de la Creu s'aixeca també l'element arquitectònic més distintiu de la localitat: la torre de la Sagristia, adossada a l'església parroquial. La muralla medieval de la ciutat tenia quatre portals i sis torres. En resta exactament la meitat. I aquesta torre rodona i rotunda de la Sagristia, testimoni poderós de la vella fortalesa trempolina, rivalitza en mèrit als ulls del visitant amb el corpulent campanar veí, majestuós i de base octogonal, capçat amb una singular estructura metàl·lica. Aquestes dues arcades de ferro, que sostenen una campaneta menuda, substitueixen en realitat la culminació en obra d'un campanar inacabat, que no es va arribar a coronar segons el projecte inicial.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Carrer del Forn (Tremp)

Paga la pena de perdre's pel laberint de carreronets de la ciutat vella, que de tant en tant ofereixen sorpreses agradables, com poden ser l'edifici malmès de l'hospital de pobres, al carrer del Forn, posteriorment presó pública —de la qual no devia ser fàcil escapar, si hem de fer cas dels gruixuts barrots de ferro de la finestra del costat de la porta adovellada—, o bé, ja en un pla més prosaic, les suculentes coques de recapte de la pastisseria Bellera, al carrer de Peresall. Una altra pastisseria de Tremp, la Verdeny, gaudeix de gran crèdit per raó de les galetes que fabrica, sota el nom comercial de Galetes del Pallars.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Carrer de Soldevila (Tremp)

Per davall d'un cobert doble, amb bigues de fusta, s'accedeix al carrer de Soldevila, de vianants i comercial, en què destaquen dos edificis: l'antiga caserna de la guàrdia civil, que llueix un escut heràldic de pedra a la façana, i el centre de cultura Josep Manyanet, que ocupa el primer col·legi fundat per aquell il·lustre trempolí.

Precisament el pare Manyanet, nascut a la ciutat en 1833 i finat a Barcelona 68 anys més tard, dóna nom al passeig que circumda l'antic recinte murallat per aquesta banda i que connecta amb la rambla del doctor Pearson —el dels pantans de La Canadenca—, que entre rengleres de plàtans i banquets porta fins a l'estació del tren.

A la vora mateix d'on s'havia alçat el portal de Soldevila, un monument evoca la memòria del pare Manyanet i Vives, fundador dels Fills i Filles de la Sagrada Família, col·locat sota mateix de la torre cantonera amb merlets i finestres de regust mossàrab, que forma part del col·legi de Pares de la Sagrada Família, anomenada popularment la Torre dels Padres. Enganxat a la torre, el nou museu de línies atrevides i sensibles, amb profusió de vidre, destinat a acollir mostres de la riquesa mineral del Montsec i les valls adjacents.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Carrer de Llobera (Solsona)

El carrer Llobera és el més distingit de Solsona. Parteix de la plaça Major i desemboca al portal del mateix nom. És el carrer en què vivien les famílies de més prestigi de la població. Alguns dels seus nobles casals, com ara el que avui ocupa la Caixa, presenten uns ràfecs molt pintorescos: uns caps de biga tallats en forma de testes humanes, algunes de ben grotesques. A la plaça de Sant Joan es pot veure alguna altra d'aquestes barbacanes antropomòrfiques i estrambòtiques, molt divertides.

També al carrer Llobera trobem el museu ganivetaire, testimoni d'una indústria que a la ciutat tenia molta empenta i que al tombant d'aquest segle donava feina a seixanta operaris. Algunes d'aquestes eines de tall típiques de Solsona tenien nom propi: el gran solsonès, el ganxat, el comú, el ripollès, l'espuntat, el gavatxo, l'enxaparrat, els ganivets de veterinari i de pastor, etc.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Portal del Pont (Solsona)

Per completar l'obra remarcable del pont, cap a les acaballes del segle XVIII va ser erigit el portal d'accés a la ciutat, construcció neoclàssica de molta finor i harmonia, culminada per un àtic que llueix un sol de metall sobredaurat, el mateix sol que presideix l'escut ciutadà, per damunt de la silueta del castell feudal. I és de notar com a Solsona, la ciutat del sol, abunden els rellotges de sol a les parets dels vells edificis.

Abans de traspassar el portal, el visitant haurà tingut l'ocasió d'admirar, a mà esquerra, les voluptuoses formes dels absis romànics de la catedral. Doncs bé, un cop a dins del recinte medieval, el primer que farà l'encuriosit viatger serà entrar al temple catedralici, erigit damunt un monestir del segle XI.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Carrer i plaça Major (Solsona)

La plaça Major és desnivellada i presenta uns porxos molt alts, sostinguts per uns pilars desmanegats i prims que recorden les potes fines i fràgils d'aquells elefants de Dalí. Antigament s'hi feia el mercat i a les botigues que donen actualment en aquesta plaça es poden adquirir uns excel·lents bulls (els embotits de la comarca tenen bon crèdit) i també, a la pastisseria Massana, unes coques típiques delicioses, especialment una de croissant que es fa dir "oh-la-la".

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Claustre de la catedral (Solsona)

Aquesta església és, en realitat, un amuntegament una mica caòtic d'elements heterogenis. Si els absis són romànics, igual que la base del campanar, la culminació d'aquest i la nau principal són gòtiques, i les façanes són del segle XVIII, com el claustre. Precisament d'aquest recinte agafa el nom la patrona local, la venerada Mare de Déu del Claustre, a la qual es ret culte en una capella lateral de planta de creu llatina i dues cúpules, víctima d'incendis intencionats en 1810 i 1936, que han malmès una ornamentació barroca de molt mèrit, comparable a la de la Mare de Déu dels Colls de Sant Llorenç de Morunys. La imatge va ser trobada en un pou d'aquest claustre.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Plaça de Palau (Solsona)

La façana principal de la catedral fa cantonada amb el palau episcopal, formant una raconada deliciosa, una placeta italiana centrada per una font que sustenta un canelobre amb cinc fanals.

El bisbe Lassala va posar la primera pedra del seu palau en 1776. Es tracta d'un edifici esplèndid, de línies distingides i esveltes, molt elegant. Tres pisos i 27 balcons, emmarcats per pilastres de pedra picada, coronades per gerros monumentals, s'integren en aquest frontis, considerat amb el del palau barceloní de la Virreina com l'exemplar més paradigmàtic del neoclàssic català.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Casa dels Portolà d'Arties (Naut Aran)

A la vila d'Arties hi havia hagut un castell important, significativament anomenat d'Entransaigües, de fortes muralles i nombrosos merlets. Se'n conserva només una torre, vora l'església; però, per contra, encara es poden admirar en tot el nucli antic diversos casals d'aire noble i la deliciosa arquitectura afrancesada de tots els pobles aranesos: cobertes de llosat, ràfecs de fusta, llucanes que sobresurten dels teulats... Potser els més destacables són Çò de Paulet, amb ornamentació i finestrals renaixentistes, i la casa dels Portolà, que conté una petita capella del segle XVII, edifici pertanyent a la família de Gaspar de Portolà, conqueridor de Califòrnia, habilitat actualment com a Parador de Turisme, el segon de la vall, si comptem primer el de Vielha. [...]

L'església parroquial d'Arties és un notable monument. A la vila, a dalt a la carretera, hi ha un altre temple, Sant Joan, gòtic primerenc, destinat a usos seglars, com a sala d'exposicions i sucursal del modern ecomuseu aranès. Però Santa Maria d'Arties destaca per mèrits propis entre les esglésies de la vall. És romànica, molt gran, de planta basilical amb tres naus, poderosos absis semicirculars, dues bones portades amb arquivoltes, una volta amb pintures murals i, a falta d'un, dos campanars: el més menut, d'espadanya, sobre el presbiteri, i el més enlairat, una torre formidable del segle XVI, de diversos cossos i finestretes, coronat per un alterós teuladet acabat en punxa. Demana a crits una restauració.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Torre de Santesmasses (Vielha e Mijaran)

Què dir de Vielha? La vila és la capital històrica i actual de l'Aran. El progrés dels darrers decennis i el creixement urbanístic han desfigurat el seu aspecte tradicional de vila recòndita i aïllada enmig d'altes muntanyes. El seu nucli antic, a recer de les botigues de la carretera i dels concorreguts restaurants, guarda encara aquell aire medieval que fa reviure al visitant l'Aran isolat, de turbulenta història i costums d'arrel feudal. Una reveladora mostra d'aquell singular país que es va desdibuixant en el brou de l'homogeneïtzació del món actual, pot ser admirada en el Museu Etnològic dera Val, situat en un restaurat casal del segle XVI, conegut com a Torre de Santesmasses o del General Matinhon, gairebé a tocar del riu Nere. Molt a la vora d'aquest afluent de la Garona, una placa commemora, a la façana de la Casa de la Vila —un edifici reformat modernament, que conserva llucanes i una àmplia porxada—, el començament dels treballs del túnel de Vielha, que comunicaria definitivament, i d'una forma estable i permanent, la Val d'Aran amb Catalunya, per iniciativa del rei Alfons XIII, justament el padrí d'aquest gran afeccionat a la neu i l'olla araneses que és l'actual monarca espanyol. L'obra del túnel havia de quedar, però, interrompuda durant gairebé un parell de dècades, fins a la perforació definitiva de les entranyes del tuc del Port de Vielha, en 1948, no tant com un mirament a la comoditat dels aranesos com per imperatius estratègics, ja que la vall era en aquella època objecte de la frustrada reconquesta de la península iniciada pel maquis.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Carrer Major (Esterri d'Àneu)

Esterri és una vila animada. La travessa la carretera, amb funcions de carrer major, flanquejada per un bon nombre d'hostals i botigues de productes típics i records. En aquests bigarrats comerços es pot adquirir des d'una reproducció en miniatura d'algunes esglésies de la comarca o el veí Aran fins a bosses de moixernons, formatges casolans de llet de vaca i ovella, capses de galetes elaborades al Pallars o la tradicional ratafia dels raiers.

Els rètols indicadors dels carrers estan formats per plaques de rajoletes, amb el nom de la via i un dibuix en color dels diferents espècimens de la flora aneuenca: gavarnera, àrnica, miosotis, herba fetgera, neret, llúpol, salanca, milfulles, muguet, pastorella...

Hi ha, de fet, dos nuclis antics, a Esterri, als dos costats de la carretera. A l'un, s'hi accedeix pel carrer del costat de l'església o per sota del cobert del carrer de Baix. A l'altre, s'hi arriba després de passar el pont —un pont romànic reforçat modernament, amb capelleta inclosa—, i s'arraïma dalt d'un repetjó, mantenint bastant íntegrament el seu tipisme pirinenc.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Capella de Sant Isidori (Mollerussa)

La vinguda de la llum, en 1905, i també la inauguració del carrilet a Balaguer dos anys abans, van possibilitar la instal·lació de les primeres indústries. L'empenta adquirida per la població —la forestal d'Urgell ja feia una dècada que hi fabricava paper i cartró— va possibilitar la celebració d'un certamen anual, la fira de Sant Josep, d'any en any més visitada.

De llogarret perdut, Mollerussa s'ha convertit en un segle en capital comarcal, ja que sense el seu impuls hauria estat impossible el reconeixement oficial de la comarca del Pla d'Urgell en la moderna reestructuració territorial de la Generalitat.

El progrés fulgurant, a l'americana, de la ciutat ha comportat la transformació del seu nucli urbà. Llevat de la capelleta de Sant Isidre i la plaça adjacent, a més d'alguns pocs carrerons del nucli vell, tot a Mollerussa sembla nou. Potser un dels pocs vestigis de l'avior el constitueix la mateixa casa del canal, que no té ni un segle i mig. Fins i tot els edificis oficials, com l'ajuntament i l'església parroquial, han estat bastits modernament, després de la passada guerra. Només alguns xalets noucentistes del raval de l'estació —entre els quals la magnífica seu del consell comarcal— rememoren la ciutat incipient del principi de segle, quan ningú no hauria sospitat que, en unes quantes dècades, Mollerussa hauria esdevingut no solament un centre comercial i industrial de primer ordre, sinó fins i tot la capital sentimental de tots aquests rodals, per causa del nombre ingent de bars, discoteques i tota mena d'establiments dedicats a l'esbarjo nocturn que hi funcionen, i que hi han aplegat cada cap de setmana multituds de jovent vingut des de localitats pròximes i també insospitadament allunyades.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Portada de Santa Maria (Agramunt)

Cruïlla històrica de camins, la vila experimenta  una certa vitalitat, que no és nova d'ara, tal com pot deduir-se de la importància d'alguns dels seus monuments religiosos i civils. Entre els primers destaca la memorable església de Santa Maria, que presenta una portada romànica senzillament espaterrant. L'escriptor agramuntí Frederic Renyé deia d'aquest monument sumptuós que s'aixeca «com redentor arch de Sant Martí davant de tot bon català». Seria possible de passar hores i hores observant cadascun dels detalls de les arquivoltes i capitells d'aquesta meravella de pedra, obra màxima —juntament amb la porta dels Fillols, a la Seu Vella de Lleida— de l'anomenada escola lleidatana, un estil d'escultura aplicada a l'arquitectura que incorpora influències arabitzants i que ens va deixar peces molt notables. Els estudiosos han endevinat en aquesta portalada de Santa Maria un contrast entre l'harmonia celestial —una mica freda i avorrida, la veritat— de la disposició geomètrica de les arquivoltes, i el desordre demoníac dels capitells, confusos i atapeïts, on l'equilibri i la perfecció han donat pas a les temptacions de la vida terrenal, sens dubte més divertides... El conjunt és presidit per un grup escultòric d'una Mare de Déu sedent, amb Nen a la falda, flanquejada per una representació de l'Anunciació a un costat, i de l'Adoració dels reis mags a l'altre. La porta pròpiament dita és formada per dos batents de fusta, treballats amb dibuix de malla, de clara inspiració mudèjar. Al seu davant solia ser administrada la justícia, d'acord amb un privilegi concedit en 1238 pel comte Ponç de Cabrera, semblantment al Tribunal de les Aigües que es reuneix a la porta de la seu de València.

Damunt la portalada hi ha un rosassa de gran diàmetre, que té a cada cantó un finestral allargassat. La planta del temple és basilical. La fàbrica respon a un romànic de transició, tirant a auster, però de bellesa inqüestionable, com bé corrobora el fet que en 1931 fos declarada monument nacional. Al dedins poden admirar-se l'altar barroc de la capella del Roser, una pica baptismal de considerables dimensions, i la capella de la Verge dels Socors, redecorada després dels estralls de la passada guerra per Cèsar Martinell. Al defora, l'església enlluerna amb una altra portada —la que dóna al nord, més simple que la principal, però no per això negligible—, una cornisa jalonada de mènsules que havia donat el tomb a la fàbrica i ara subsisteix només a la paret lateral de migdia i damunt aquesta segona portada, els tres poderosos absis que havien format part de la muralla, i la torre gòtica del campanar, amb els seus vuit finestrals, les gàrgoles monstruoses i la teuladeta de piràmide truncada, culminada per un penell.

La plaça de l'Església, platea de l'excepcional espectacle petri de la portada de la parròquia agramuntina, és porxada per una banda, i per l'altra és ocupada per la casa de la vila, l'antiga Paeria, edifici que sorprèn pels seus tres porxos de la planta baixa, perfectament arrodonits, la galeria de finestres arran de teulada i l'estreta barbacana, i, sobretot, un aparatós escut heràldic de pedra. Tot i la dura competència que representa l'obra superba de la portada veïna, aquesta casa consistorial no desmereix en el conjunt de la plaça, com aquell qui diu un museu a l'aire lliure.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Convent de Sant Bartomeu (Bellpuig d'Urgell)

Aquell convent de Sant Bartomeu es troba enclavat a la sortida de Bellpuig, per la carretera de Belianes. És un edifici voluminós, gris, d'aspecte sobri, però en el seu interior poden assaborir-se alguns elements arquitectònics de gran mèrit, com ara dos claustres —el més petit és anomenat el Pati dels Gats i el gran és un recinte de bellesa singular, amb tres galeries harmònicament superposades,, gòtica primerenca la primera, gòtica tardana al pis del mig, renaixentista la superior, amb un pou de pedra monumental al centre—, una pica plateresca per rentar-se les mans, una escala de caragol que sembla penjada en el buit i un armariet de gòtics arabescos per guardar els calzes a la sagristia.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: L'Església (Bellpuig d'Urgell)

Una altra sorpresa és —i aquesta per fer caure d'esquena el visitant— el mausoleu de Ramon Folch de Cardona, que es troba encastat en una paret lateral de l'església parroquial. Aquest temple va ser començat a construir en el segle XVI, pensat com a futura «catedral de l'Urgell», i d'aquí vénen les seves formidables dimensions, amb un campanar que s'havia de veure des de la plaça de Sant Roc —i des de bona part de la rodalia— i una escalinata monumental, de regust italianitzant, col·locada en el segle XVIII. La fàbrica respon a l'estil gòtic florit, amb tot de nervadures a la volta de la nau principal i en el sostre de les capelletes laterals. En una, s'hi venera el Sant Crist de Bòrmio, un crucifix —en realitat, una reproducció, obra de l'escultor bellputxenc Jaume Perelló, perquè l'original va cremar a la guerra última— que havia estat portat des d'Itàlia en 1623, comprat a pes de plata a uns heretges que provaven sense èxit de calar-li foc (un cop a les balances, la imatge va pesar només l'equivalent a 30 monedes d'argent, per a escarni d'aquells descreguts). Una altra capella de la parròquia de Bellpuig és la dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, d'arrelada devoció a la vila, que anualment li organitza una concorreguda i sentida processó.

Però la joia principal que hostatja aquesta església és el panteó del comte de Cardona, Ramon Folch, almirall en cap de l'esquadra espanyola, del qual insinuaven les males llengües que podria ser fill del mateix Ferran el Catòlic. Aquest mausoleu estava emplaçat originàriament en el convent de Sant Bartomeu i és una meravella artística en marbre blanc de Carrara, segurament l'obra renaixentista més important de Catalunya, si més no en matèria funerària. Quan va visitar-lo Alfons XIII, el 3 de juny de 1930, el monarca va quedar tan gratament sorprès que no parava de dir: «Qué magnífico, qué bello, lástima que no esté en Madrid».

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: L'ajuntament (Bellpuig d'Urgell)

Per la part superior, la plaça de Sant Roc arriba al carrer de Dalt, modernament de l'Homenatge a la Vellesa, amb la casa de la vila, edifici noble, per un costat, i una renglera de porxos estilitzats per l'altre. Sota un d'aquests, crida l'atenció una portalada de columnes estriades, rematada per una llinda de gran valor artístic. És l'entrada d'un bar, que conserva en el seu interior una arcada gòtica. Bellpuig depara aquesta mena de sorpreses...

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Portal nord (La Seu d'Urgell)

Som a la vora del nucli monumental de la ciutat. Aquest està centrat per la catedral, un notabilíssim exemplar romànic de la segona generació, marcat per la influència francesa i italiana. El temple, que és el quart construït sobre el mateix solar, apareix molt reforçat, amb murs ben gruixuts i torres que li confereixen un aire de fortalesa. I és que, en el decurs de les bregues amb els castellans de Ciutat, aquesta catedral de la Seu solia transformar-se en baluard defensiu. Però la solidesa del bastiment no perjudica la gràcia de les seves línies. Presenta una bellesa reposada, un xic feixuga, geomètrica i pura. Al defora, possiblement l'excepció a la seva nua capacitat la constitueixen el gràcil campanaret que s'aixeca just damunt de la façana principal i la galeria de columnes que corona, elegantíssima, l'únic absis posterior de l'església. Correspon, aquest absis, a la nau central. Les altres dues, les laterals, no sobresurten a l'exterior. [...]

S'alça, vora la catedral, l'antic convent de Sant Domènec, annex al parador de turisme i avui restaurat i habilitat com a sala de convencions i concerts.

Tanca per llevant la bonica plaça empedrada dels Oms, l'edifici consistorial i una mica més lluny es deixa veure el seminari conciliar. Aquests dignes immobles componen una raconada de molt mèrit, el nucli turístic per excel·lència de la Seu.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Parc de l'absis de la catedral (La Seu d'Urgell)

L'església de Sant Miquel, a l'extrem més meridional del conjunt catedralici, és més cridanera per fora que per dins. El seu interior és llis i palesa tota la puresa elemental i despullada del romànic. De fora estant, sobretot pel cantó dels absis, exhibeix uns volums molt atractius. Això ja és a la part de darrere de la catedral de Santa Maria, en un jardinet que fa a la vegada de miranda sobre les gerdors de la vall, la mola mineral del Cadí i les instal·lacions del modern parc olímpic, amb el seu circuit d'aigües braves. El canal, els pontets de disseny i l'edifici social conformen un recinte construït amb bon gust i sense estalviar res. Per al Segre, que ja baixava amansit a aquestes altures del seu curs, el canal d'aigües furioses representa un reviscolament momentani, un cert retorn als orígens, una segona joventut que rememora el primer batec del seu cabal entre les muntanyes que miren l'ampla vall cerdana.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Interior de la catedral (La Seu d'Urgell)

L'interior del temple sorprèn el visitant per la serenor de les seves línies i la foscor de les naus, densa i antiga. En el centre del creuer s'alça el cimbori, cobert amb una cúpula que se sustenta en petxines, una construcció no gaire usual a Catalunya. A la capçalera de l'església, l'absis central és presidit per la imatge de la Mare de Déu d'Andorra, una talla, segons que sembla, importada de França en el segle xiii. La flor de lis que Maria Santíssima sosté amb la mà dreta confirma la sospita.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Claustre del riu la Valira (La Seu d'Urgell)

Hi ha encara, a la ciutat, un altre punt que mereix una visita. És el nou claustre situat a la riba de la Valira. Es tracta d'un quadrangle aïllat, voltat de xiprers i bastit amb la mateixa pedra vermellosa i el teulat de pissarra que el claustre de Santa Maria. Però, en aquest cas, els capitells zoomòrfics han estat substituïts per l'evocació de personatges històrics del segle xx. Antropomorfisme contemporani ideat per l'escriptor i urbanista urgel·lità Luis Racionero. Els capitells decorats són vuit en total, amb referència a artistes de cinema, còmics, esportistes, polítics, literats i també dictadors cèlebres. Aquest darrer ha estat el més polèmic, i com a tal ha estat objecte de diversos atemptats. En tot cas, un reeixit espai de repòs i silenci on el passeig solemne i monòton dels canonges ha estat substituït per la tafaneria dels turistes i el xivarri de la canalla amb bicicleta.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: El passeig (La Seu d'Urgell)

A baix a la Seu també es menja bé, potser sense arribar a l'excelsitud d'aquella Orgia gastronòmica. La ciutat s'ha convertit, a causa de la seva proximitat amb Andorra, en un centre turístic important. Hi proliferen hotels i restaurants. Però la seva mateixa condició de lloc de pas, d'etapa en el camí als hipermercats del Principat, fa que, a desgrat d'atresorar un meritori conjunt monumental, sigui una localitat no gaire coneguda.

A la Seu se li nota la seva condició fronterera, fins i tot diria que un cert aire afrancesat. La primera impressió del viatger que arriba és excel·lent. El magnífic passeig Joan Brudieu, batejat en honor al cèlebre polifonista urgellenc del segle XVI, una rambla ombrejada per tres fileres de majestuosos plataners, amb les seves terrassetes i quioscos, està flanquejada per edificis notables, com el casalot d'aspecte parisenc que avui hostatja el consell comarcal, antiga casa de cites, amb teulada de pissarra i mansardes, o el veterà hotel Andria, de monumental escala sobre el jardí davanter. Aquí podem tastar algunes de les especialitats comarcals recuperades en els darrers temps, com ara el pernil a l'agredolç, o el jarret de vedella bruneta. Al capdamunt del passeig hi ha un sortidoret circular, i els diumenges al matí els vells seuen en un banc de pedra que el circumda o a la barana del mateix sortidor, a llegir els acolorits suplements dominicals dels diaris o a xafardejar sobre la darrera evasió de divises interceptada a la propera duana.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Carrer Major (La Seu d'Urgell)

El carrer Major de la Seu evoca tot el tipisme d'una capital de comarca pirinenca, amb els seus porxos de pedra i els vells aparadors de fusta de les botigues, com el de la merceria Monrós, d'un verd pistatxo. En paral·lel s'estira el no menys pintoresc carrer dels Canonges, porticat pels dos costats, però amb porxos arquitravats, per dir-ho així, que cap a meitat del carrer gairebé es troben al centre de la calçada, prop d'un bar que només pel seu rètol convida a entrar-hi a fer un beure: La Bona Societat.

Autor: Vidal Vidal i Culleré
Indret: Plaça del Mercadal (Balaguer)

La tossa de la imponent basílica i del viril campanar planeja damunt la plaça del Mercadal, al centre de la ciutat. Com deixa entreveure el seu nom, en aquesta plaça s'ha celebrat tradicionalment el mercat dels dissabtes —paga la pena visitar Balaguer en aquest dia, al matí, per contemplar el guirigall que hi organitzen els marxants de tota mena de productes i articles— i fins no fa gaires anys hi vivien les famílies més benestants. Després de la de Vic, aquesta del Mercadal és la plaça més extensa de Catalunya. Emporxada pels quatre costats, la plaça és testimoni de les anades i vingudes dels balaguerins atrafegats però també del passeig dels ciutadans més ociosos, que han convertit en tot un ritual "tombejar" pel quadrat central d'aquesta àgora.