Aymá - 1951 - Barcelona
Queia la tarda, i tornàvem cap a casa pel camí que ve de les Guinguetes. Com altres vegades, m'havia donat el braç, mig per sostenir la meva gravidesa, mig per apuntalar-se en la meva joventut. La cama feble el feia caminar a poc a poc i havíem quedat rerassagats. A la claror minvant de la tarda els cims de la serra del Cadí brillaven davant nostre amb l'esplendor precís i múltiple de les coses perfectes. Ell havia anat parlant lentament de records de la seva jovenesa. En un moment donat va fer una llarga pausa. I després va dir:
—Tu ja ho saps, que jo he estat casat dues vegades? "Un tremolor em va córrer per l'esquena, i no vaig respondre. Les paraules de l'oncle Eugeni em van tornar a la memòria, i vaig comprendre que ell, tal vegada perquè jo sentís el seu afecte al meu costat, o potser la tendresa per la mare del seu nét, i per demostrar-me que em comprenia tal com era, m'estava fent l'ofrena més gran que li era possible de fer en aquest món a algú a qui estimes.
La pausa es va fer llarga, perquè l'evocació se l'havia endut qui sap a on. La claror del cel era cada vegada més pura. Al cap d'una mica vaig gosar mirar-lo. Els ulls li brillaven. I, sense cap més explicació, va dir:
—Veus aquelles muntanyes tan altes? Doncs, si em diguessin que ella és al darrera, i que passant-les la trobaria, em posaria a caminar ara mateix, amb la meva cama coixa, i no m'aturaria més.