Curial Edicions (Barcelona), 1998
3 de maig de 1926
Ahir, primer diumenge de maig, era la festa dels Jocs Florals tradicionals. No se'n feren oficialment, com és natural, però sí en família, a casa de l'Apel·les Mestres, ja que enguany era president del Consistori.
La gaia festa es va celebrar en la intimitat, a casa del poeta, amb la sola assistència dels senyors del Consell, el Jurat i els autors premiats. El senyor Apel·les me n'ha explicat tots els detalls.
Podrem dir, doncs, que aquella sala de casa de l'Apel·les que ens és tan volgut ha esdevingut història, seria deure del Consell posar-hi una placa que ho recordés. De Jocs Florals, al Saló de Llotja o al Palau de la Música Catalana n'hi ha hagut molts. A la llar íntima del poeta president potser hauran estat els únics. La mateixa reina de la festa, si hi ha perdut en solemnitat, queda compensada, en canvi, per l'originalitat de l'acte, tan nou i tan únic. No haurà rebut personalment l'homenatge del poble ni el batlle de la ciutat li haurà ofert el braç, però l'esperit catalanesc de tot el poble haurà estat amb ella dins la sala del passatge de Permanyer, llar del poeta.
Obtingué la flor natural el poeta Joan Arús, de Sabadell, qui nomenà reina de la festa sa gentil esposa. La viola i l'englantina les obtingué, com ja diguérem, mossèn Ramon Garriga, que ha conquerit, a la vegada, el mestratge en Gai Saber. El senyor Apel·les, en nomenar-lo mestre, li dóna l'abraçada reglamentària. Mossèn Garriga li féu un petó i l'Apel·les li respongué amb una clatellada amical que segellà una amistat duradora.
18 de juliol de 1936
Apel·les Mestres ha passat avui un dels seus pitjors dies. La seva vida s'està acabant. No s'ha pogut fer res per aturar les hemorràgies nasals que fa tres dies que no paren. Els doctors Ventosa i López ja ens han dit que era la fi. Pobre Apel·les! A més, interromputs els telèfons i totes les comunicacions amb els pobles de fora, no sabíem com avisar els seus nebots de Montmeló. Finalment ha arribat en Tizià. Ha estat una tarda molt dolenta, tot l'ambient era de tragèdia. En Dionís ha vingut a donar-li una injecció de tant se val i el pobre senyor Apel·les no ha perdut aquell esperit que segur que sabrà aguantar fins al darrer moment de vida. S'acomiadava de la gent amb sang freda i humor: "Voleu res per a sant Pere?" - ha dit a no sé qui. "Estic ballant el zapateado final" -ha comentat al doctor López. "Sóc un home que s'està dessagnant i no se li pot fer res" -ha dit a l'amic Elies. I en un moment que s'ha abandonat i ha perdut el control, ha dit a la Tina i a les noies: "Feu de mi el que vulgueu." Ell que havia estat sempre un home prudent i que no havia volgut mai que li veiessin ni una ombra de nuesa. Pobre Apel·les! Ha vingut a veure'l el poeta Garriga per portar-li material per a la seva col·lecció i encara ha trobat mots d'humor. Hi érem tots els amics íntims: en Lliurat, en Via, en Marinello, en Massià, en Maicas i jo, a més de les nostres noies i la Theresina.
El pacient era al sofà del salonet, tot fet un mar de sang, talment un home escorxat, i encara moriria sense haver fet un dia de llit. A entrada de fosc i a pes de braços, l'hi vam portar. En passar pel rebedor i a la llum del crepuscle, amb un rostre verd groguenc i uns ulls que li sortien de les conques, el vaig veure mort. Realment anava cap a la fi, però era un home tan extraordinari que podia enganyar fins el més pessimista.
Es palpava no se què d'anguniós. Però vora la una de la nit, veient que no agreujava i a precs d'en Tizià, vam marxar a casa a descansar un xic, convençuts que la feina fóra l'endemà diumenge. Ara, qui dormiria aquella nit?
24 de gener 1926
El venerable Gaudí ha donat fi a un dels dotze campanars que s'han d'aixecar al Temple de la Sagrada Família i, fora la bastida, ha quedat al descobert l'obra d'en Gaudí que el vent i la llum dels segles han de patinar i unificar. Avui l'he vista, relluint l'or del mosaic en donar-li el Sol de posta que daurava la gran massa del temple en construcció. És difícil judicar per un detall el que resultarà el conjunt, i més si aquest conjunt és resultat d'una concepció verament moderna de la qual no trobaríem parell per a comparar.
Particularment, no m'entusiasma. He fet esforços per dibuixar aquest campanar, per retenir-ne la seva forma i la seva decoració, i no ha estat possible. Tota forma i detall s'escapaven. La creu superior, a dues cares partides, abocant-se cada una a l'espectador i resultant sempre estèticament tortes, no sé si em convenç. No critico; dic només l'efecte que m'ha fet per primera vegada.
Hem voltat el temple. Hem revist el gran Portal del Naixement, del qual ningú no gosarà dir que no tingui grans encerts i grans belleses: la porta del Rosari, els pinacles sempre variats, les bestioles de pedra, detalls i més detalls que el geni del vell Gaudí ha anat abocant esmerçant-hi glòria i vida.
Saludem amb joia l'acabament d'aquest campanar que marca una fita en la història del gran Temple de la Sagrada Família, futura catedral de la nova ciutat.
En retornar a casa i enfocar el carrer València, allà al lluny es retallava la silueta del monument a Clavé, model d'arquitectura i estatuària detestables, tipus mona de Pasqua, que ens fa acceptar qualsevulga modernitat en art per avançada i fauve que sigui.
Sortits de la catedral, ha continuat l'enterrament. Portal de l'Àngel amunt, l'enorme seguici tornava a créixer fins a regularitzar-se en entrar al carrer de Casp. Poble i clerecia cantaven els cants de ritual. En passar davant la residència dels Jesuïtes, les campanes han giravoltat tocant per a en Gaudí. A la casa d'en Calvet, que construí l'arquitecte que plorem, un crespó negre pujava del portal en senyal de dol.
La policia feia paret al seguici. La seva presència molestava, perquè tothom se sentia mes pacífic que mai. Si aquest era precisament l'esperit de l'enterrament! La tarda queia, les cases tenien els cimells daurats del Sol de posta. Tota l'amplada del passeig de Sant Joan anava de gom a gom, mentre al convent de les Saleses també tocaven a morts. Prompte seríem a la barriada de la Sagrada Família. La humil barriada estava de dol i ho demostrava amb els balcons curulls de gent, les draperies negres que penjaven i les botigues totes tancades. Una volta més les classes humils donaven la gran lliçó i avui era una lliçó que ens emocionava a tots i ens nuava les goles. De lluny, vèiem les teieres del Temple de la Sagrada Família enceses, Cel amunt les flames cremant per la glòria de l'arquitecte creador. Cal trobar-se en aquell marc per a capir-ne tota la seva majestuositat.
La Tina, amb altres amiguetes, era a la barriada del Poblet veient passar el seguici. Quan ens hem vist, han seguit amb nosaltres empeses per l'afany de poder entrar dins el clos del Temple i veure finar l'enterrament. Un espectacle emocionant! El taüt damunt una taula drapada reposa en el lloc del futur presbiteri. L'hora és única i el moment també. Els capellans canten i canta també un respons l'Orfeó Català, mogut pel nervi del mestre Millet. Com descriure'l aquell moment? Els ocells xisclen, els coloms volen entremig d'aquelles pedres que el geni bastia i, allà al cim del campanar, la campana d'en Gaudí tocava cada minut. Aquella campana que tocava pel genial arquitecte que creà el Temple, tocava també el cor de molta gent. Més d'un obrer ens ha dit que aquell toc pausat de la campana l'havia fet plorar.
El taüt ha estat portat a pes de braços cap a la cripta, on té la sepultura definitiva. La gran multitud allí congregada no hi ha pogut entrar. A Sol post s'ha anat escampant i movent davant el sublim portal de la Nativitat que avui ens ha semblat encara més bell i robust.
Mossèn Garriga, que ha estat dins la cripta, en sortir-ne, ens ha explicat l'emocionant cerimònia. Mossèn Ribé, callat en un racó, ideava una de les seves proses líriques que deurem llegir demà. El gran arquitecte Gaudí ja era enterrat. Les teieres fumejaven moribundes, la fosca venia i a la gent semblava recar-li deixar aquell lloc i aquell ambient que marquen el començ d'un procés de depuració i santedat.
19 de maig 1926
Per fi, la incògnita s'ha acabat. En la lluita de boxa d'ahir nit a la plaça de braus Monumental entre l'italià Spalla i el basc Paulino Uzcudun, va guanyar aquest últim per punts i va conquerir el títol de campió d'Europa. Podem estar satisfets. De mica en mica, tot va quedant a casa. Una mica més i la raça hispana es menjarà totes les altres. El cop de puny i el cop de peu i el cop d'estat ens faran tornar a sortir el Sol i no es pondrà més. Amén. A còpia de cops, molt serà que no ens despertem.
Ahir a la nit, tot Barcelona estigué en commoció. Tota espiritualitat havia fugit. A la plaça Monumental es reunien milers i milers d'ànimes, pagant les localitats a un ull de la cara i utilitzant tota mena de vehicles que feren l'agost en ple maig. Dos homes s'havien de barallar, dos homes que aquests darrers dies tot Barcelona havia vist anar junts, prendre cafè plegats i parlar com a bons amics que eren. De sobte, per mitjà d'una quantitat, esdevenen enemics, es desfan les cares, s'apunyeguen, en raja la sang, per acabar donant-se les mans i continuar amics com abans. Tot això, una multitud immensa ho va a veure pagant i pagant-ho molt bé.
A can Parés les portes eren tancades, sols n'hi havia una d'entreoberta d'on treien trastos i desferres de marcs que carregaven en uns carros. Però és que la Sala Parés era tancada? Havia plegat, sense anunciar-ho, talment com la mort d'una qualsevol botigueta? Era, per la seva significació, el tancament d'un tros de la Barcelona de fi de segle, per on havien passat tres generacions. La tertúlia diumengera dels artistes, el saló de moda que fou, local amb grans condicions que oferí el vell senyor Serrahima a les iniciatives entusiastes i juvenils de Joan Batista Parés llavors en les albors de la vida.
Feia temps que la Sala Parés anava de baixa. Li donaren el cop mortal les Galeries Laietanes, llavors que el malaguanyat Santiago Segura les obrí al local del carrer de Corts, bo i aportant-hi tota la seva empenta, sempre creixent. La Sala Parés anava de baixa, ja no era la sola cosa especialitzada en el ram de marcs i gravats. Darrere en Parés no hi havia família directa i els anys passaven. A mesura que s'apergaminava ell, s'apergaminava la botiga. El tortell ja s'havia deslligat de la pintura. Els aparadors no es refeien, les làmines i els gravats eren encara d'aquell temps. I Barcelona es transformava devorant el que no trobés transformat o en camí d'adaptació.
Recordem les exposicions dels llavors avançats Rusiñol, Casas i Clarasó, que portaven de París la nota grisa i les ànsies de renovament. L'exhibició dels grans quadros o, més ben dit, de quadros grans com Bòria avall, la Tonsura del rei Wamba d'en Brull, la Visita a l'hospital d'en Jiménez Aranda, la Sortida del ball d'en Roma Ribera...
Allí s'hi revelà en Mir com el pintor genial que més bé va saber veure el color i la llum de Mallorca. Allí la pintura grassa d'en Nonell que promovia controvèrsies encomanadisses. En Iu Pascual, continuador del paisatge d'en Vayreda, si bé amb segell personal. Allí el quadro d'en Joan Llimona, representant una mort sobtada en plena festa, amb el viàtic que no hi és ni a temps, una tela que motivà una crítica tan gran d'en Raimon Casellas que provocà que el mateix Llimona esborrés la tela tornant a pintar-hi a sobre.
Per què continuar anotant artistes i obres? Hi van passar tots i fins el més modest i últim, jo, hi vaig fer la meva primera exposició d'originals d'ex-libris.
Un altre dia tornarem a insistir amb els records de la Sala Parés que avui he vist tancar i morir de manera tan trista i com de corre-cuita.
14 de maig 1924
Ha estat suspesa temporalment per ordre governativa «La Veu de Catalunya». Avui ha estat inaugurat oficialment el monument al poeta mossèn Jacint Verdaguer, amb assistència del rei d'Espanya i el president del Directori Militar. Dies enrere, a «La Veu de Catalunya», la censura li va esborrar dues poesies que del gran poeta Verdaguer publicava en homenatge al gloriós català. A la inauguració, segons els diaris, no hi han assistit ni poetes, ni artistes, ni intel·lectuals, ni orfeons, ni escoles, ni societats patriòtiques i culturals, ni gent vinguda d'arreu de Catalunya, ni el poble, ni els amics, ni els qui amb el poeta místic tingueren tracte. Hi han assistit les autoritats, l'alcalde i el tinent d'alcalde de Terrassa, el delegat governatiu, els senyors Martí Ventosa i Milà i Camps, els secretaris de don Alfons Sala, el primer i segon comandants de Marina, l'Ajuntament de Folgueroles i un nebot del poeta. Queda per a la història el discurs d'Alfons Sala i, sobretot, el del president del Directori Militar. La manca d'assistència a la inauguració del monument ja sap prou bé l'ànima altíssima del gran Verdaguer que no és pas perquè no se'l continuï proclamant el primer poeta de la nostra terra. Ja vindran dies millors.
9 de novembre 1924
No havia vist encara el monument a mossèn Cinto Verdaguer. Veia la massa al lluny i, com sigui que passà la peripècia de la seva inauguració en circumstàncies tan anormals, confesso que no em tirava l'arribar-me fins al monument i fer-me càrrec de com era, i no pas per desviació a l'alta figura del gran poeta, per qui hem sentit una verdadera devoció augmentada amb l'amistat que ens honorà.
Avui diumenge, tot prenent el Sol i passejant tota la família, hem passat per davant del monument a mossèn Cinto. Hi hem donat una volta mirant tots els detalls, les figures i el conjunt. Jo haig de confessar que no m'ha agradat, que l'he trobada una obra germànica, gens de la terra, i ni la figura de l'humil capellà fou aquella que s'aguanta fent equilibris dret del pedestal, ni la cara té aquells trets fisonòmics tan característics de mossèn Cinto, humilitat i resignació alhora, quelcom de pagès quelcom de gran senyor, aquell capellà sense posat ni actituds barroques que vèiem passar camí de Betlem o recloent-se silenciós en la seva cambra del carrer d'Aragó davant la petita imatge de sant Joan de la Creu.
Les dones embolcallades a grans plecs i aquelles dones nues no responen tampoc al que fou la figura i fins la definitiva obra del gran poeta místic. Els relleus tenen també igual defecte i n'hi ha un que és assumpte de marina que hi ha la gran equivocació de fer el mar en relleu sense marc que el tanqui, bo i produint un efecte deplorable.
El cantor de la terra, el profeta de la ciutat futura de Barcelona, el poeta dels Idil·lis i cants místics, del Sant Francesc s'hi moria, de La mort de l'escola i del Virolai montserratí i fins el poeta èpic de L'Atlàntida no s'hi veu enlloc.
Temo que dintre poc, el tal monument, pel que a la part arquitectònica i artística es refereix, anirà a fer companyia als altres monuments com el d'en Clavé, Antoni López, general Prim, Pitarra, Colon, Güell, Rius i Taulet i l'encara no començat i ja rebentat monument a Pi i Margall.
I mossèn Cinto Verdaguer mereixia quelcom inatacable i definitiu.
18 de febrer 1924
Diuen que ahir aparegué una bandera catalana amb una estrella solitària enganxada amb pedra i fil al cable aeri del ferrocarril de Sarrià, en el tros de carrer de Balmes i el carrer de la Diputació. El cable portava corrent i la provocativa bandera no es podia treure. Diuen també que ahir aparegué al cim de la bandera que porta l'estàtua del conseller Rafael Casanova una altra bandera catalana també amb l'estrella solitària i que la policia tingué feina i pressa per a treure-la d'allí i endur-se-la ben amagada.
17 de maig 1925 (fragment)
L'objecte del viatge era l'ermita de Sant Telm, a la muntanyeta d'igual nom, on, en la seva falda, el senyor Rius Calvet ha aixecat la seva torre i un magnífic jardí. I quanta flor, Déu meu! Un paradís de flors! Enclavada —com he dit— la finca a la mateixa muntanya de Sant Telm, prompte hem arribat dalt de l'ermita, motiu de l'excursió. A mesura que pujàvem, la boira s'ha anat espessint fins al punt que no s'albirava res. No es veia a tres pams de distància. Adossats a la paret de l'ermita, des d'on diuen que hi ha una vista del mar esplèndida, sentíem el roncar fort d'un vaixell que volia salvar els perills de les rocasses que s'avancen al mar. Era allí sota mateix i, sens dubte, cercava el refugi del port de Sant Feliu.
L'ermita és petiteta, interessant, del segle XVII, amb un altar barroc molt mal conservat i una verge que, per tal d'habillar-la amb les vestidures antiestètiques, mans profanes la feren malbé en la seva escultura, i no queda absolutament res de la seva forma i els seus vestits. El senyor Rius m'explicà el seu projecte d'engrandiment de l'ermita: avançar la façana, fer unes naus laterals, tirar a terra l'escala del cambril i engrandir-lo.
—Res de tot això —li he dit—, sinó conservar l'ermita tal i com és, refent-la, ordenant-la, restaurant-la, però res de plantes noves ni de comoditats ciutadanes.
M'ha donat la raó. I amb aquesta norma estudiarem el projecte de restauració.