El Gall Editor - 2014 - Pollença
Quan arribà el mes d'agost d'aquell any 1939, el vicari don Joan Picornell, que era de Porreres i vivia a la rectoria, em va dur a Ciutat, en el tren de les set i mitja del matí, a fer l'examen d'aptitud per a l'ingrés al Seminari Conciliar de Sant Pere. Don Joan Picornell i jo dúiem pa i taleca. En ser a l'estació de Campos, vàrem treure el berenar que dúiem embolicat amb un paper de diari i fermat amb un fil de mataporc. Jo berenava d'un panet d'oli amb una peça de xocolata de La Pera —hi havia dues marques de xocolata, «Xocolata Alcover» i «Xocolata La Pera» —. El vicari Picornell va treure una fiambrera plena de bacallà i salsa de tomàtiga. Jo dins el tren ja enyorava ma mare i, pegant una ullada al bacallà i als dits del vicari, me la imaginava dient «alerta a les taques».
Des de l'estació del tren, la plaça Espanya, el carrer de sant Miquel, Cort, carrer Fortuny, el Coll, carrer de Monti-Sion, carrer del Seminari: era un casalot revengut, ample, gris, negrenc, antic; tenia una fonda portalada que feia presència... Ja hi era, ja hi havia arribat, tot sol, jo, sense ningú de la família vull dir, tenia dotze anys; vaig estirar, jo, la baula de llautó net i lluent com un calze, la campaneta toca a l'altra banda de la porta de caoba obrada.
Era una de les hores més importants de la meva vida: entrar a una casa, on no havia estat mai, per a formar part d'un estol de gent que jo no coneixia de res: en coneixia just la seva fe, la seva esperança, la seva meditació.
Just tenia dotze anys: ho tenia ben clar; sobretot ho sentia molt clar: jo no era davant aquella porta, espaiosa i enfosqueïda per les ombres del carrer curt i esquifit, perquè un vicari, una atmosfera, un ambient, un misteriat món jueu-cristià, m'haguessin pastat i fet tovar i coure a la seva imatge...
Jo havia fet el camí, o un dels camins, que mena al Jo d'un homenet que ja ha fet dotze anys seguits de cap a cercar i voler trobar el Tu que cada un dels éssers humans cerca i vol trobar, sabent o no sabent que cerquen aquell Tu...
Feia prop de tres anys que jo pujava a peu, o en la bicicleta, al pujol de Consolació, a la penya Bosca, el puig Gros. L'any en què feia els deu anys, ja començava a ser un al·lotell púber. A la meva tosca manera, vaig reconèixer que un no sé què que romania en silenci rellevant, m'havia fet entrar en la majoria d'edat...
a la Porta de Sant Antoni, devers les dotze del matí a les primeries d'estiu, «fer-me les sabates netes», el sol té mosques. La claror vironera destapa en les persones de claror pròpia que tenen sense necessitat que faci sol per ser vistes. Amb el sol no es veu la claror real de les coses, el sol just deixa veure la claror del sol.
A la Porta de Sant Antoni de Palma, tant si fa un sol de cigales com si és hora blava, els éssers tots plegats fan la mateixa llum de cuinat de fava pelada: els portals, portalutxos, de les cases, de les tavernes, botigues, les barberies amb aquelles ratlles com de sobre de carta per avió, el mosso que estava arrebatat a la branca del portal de l'establiment i duia una bata blanca, mans plegades, o amb una mà de salze abandonada de la má de Déu i amb l'altra tocant-se el redol de les poques feines.
—Fes-me les sabates netes.
—Guàrdia, guàrdia.
—Fes-me les sabates netes.
—A jeure te n'has d'anar tu, que no ets anador pel carrer. Guàrdia.
En niqui gris, mostós i amb un dit de xafarrí, pegà volada, volà, un instant, enlaire. El pantaló de llista, fet un moc com si en Josep Bover, pintor, hagués dormit vestit, els calçotets amb la grogor del trimestre, després de volar, «guàrdia, guàrdia», anaven a caure damunt la cistella estibada a caramull, verda amb tres escaroles, vermella de dos quilos de pebres envidriats, per torrar, groga de dos quilos d'albercocs, d'una que feia la carrera pels carrerons de La Porta, però que no era «la Mercedes la Moixarra», ni «na Consumera», ni «na Tibiquoqüe», ni «na Telefunken», sinó que sortia de «El Ajoaceite. Sólo dormir», es deia Caterina i era de Son Gotleu.
N'arribaren tres i eren guàrdies.
—Ja l'hem tornada a agafar, artista? Anem a comissaria. Però, primer, posa't els calçons, home de Déu.
Anava tot nu, a la Porta de Sant Antoni atapeïda de gent color de lleixiuada, i, just un instant, en la pell magra on es marcaven les costelles, en la misèria del redol de l'animal penjat, es va veure sota el sol de migdia l'esplèndida i dolorosa figura de Phome.
A poc a poc, amb unes calmes del senyoriu, es posà el niqui, els calçotets, el pantaló de llista i, un cop vestit, l'admirable dignitat de l'home per al sacrifici de cop quedà xuclada, esborrada, i vaig tornar veure allò d'un desgraciat trinxa entre dos guàrdies.
—Anem, anem a comissaria.
—Sí, senyor. Un momentet, però, si no li sap greu. I en Josep Bover, pintor, a l'enllustrador:
—Fes-me les sabates netes;
...soc al moll d'Eivissa, assegut a una taula d'un bar, esperant l'hora de pujar al Ceuta. Encara manquen dues hores, i aprofito l'alegria del port per donar-te noves, entre les quals no figura la que hagi trobat aquí un Jesús púnic o, millor, millor, un Jesús fenici per a Il angelo secondo Matteo.
El viatge per mar, fet de dia, em permeté d'estar a proa on totes set hores, assegut damunt un caramull de cordes o passejant i cercant bellesa rèptil i amb cara d'ametló, vaig prendre el sol i la saladina que em deixaren la cara i els braços rojos com l'aram.
No havia vist dofins en ma vida i, després de dinar, a quaranta metres escassos n'aparegué un estol que botava i es capbussava amb una alegria creixent. La gent de coberta els assenyalava amb la mà i els crits que feien eren tan marítims com els xiscles de les gavines que acompanyaven el vaixell.
Allargat d'esquena en terra i amb les mans sota el clatell, un soldat d'infanteria marina, que em digué que se n'anava de permís, romania separat dels companys que debades el cridaven; aquella seva rebequeria en alta mar i sentir-lo enraonar, les poques vegades que ho féu, de les coses del carrer de la Justícia i del carrer del Salvador oratjava tant com el vent.
Mentre atracàvem, la visió de la ciutat emblanquinada, tacada de balcons esquifits i de terrats negres acaramullats de cap al cim del turó on el campanar de la catedral és l'única clapa grisa en tota aquella blancor de cases pobres, m'envidrià la vista.
Ja era posta de sol quan vaig marxar en un taxi atrotinat de cap a Sant Antoni. Del cotxe estant, per la finestra del vehicle passava el camp, on el vògit verd dels garrovers, dels ametlers, de les sivines i dels pins, tot dins una mateixa tanca, contrastava amb el rostoll blanc de la terra i la blavor del mar que s'arrissava Just arran dels conreus.
Damunt el quitrà de la carrereta s'hi reflectien en llengües roges els núvols vermells i en taques verdes les branques dels pollancres que fan anar sota un túnel.
mentre pujàvem a poc a poc la costa de grava que mena a coves Blanques, els rectangles de les cases tenien la blancor afuada i plana damunt el trespol, on els reclaus, l'herba seca i algunes esparregueres de castellà pujaven de cap als turons moradencs o baixaven cap a la badia ja grisa, llampegada pels senyals intermitents del far. Vaig comparar el mar, volat profundament pels peixos, oratjador de l'abadiola amb les cases astorades en la calç guarnides amb la utilitat dels porxos i de les finestres, amb la follia on cremo com un llum encès en un desert.
Enfront dels emblanquinats entorns de la badia de Sant Antoni, he reconegut que la realitat acaba en els ulls i que l'esperit, si s'humilia fins a romandre terrós, podreix la vida i converteix els dies en una fermentació.
Potser et sembli una paradoxa en fet de dir que el materialisme del nostre temps és el precipitat natural d'un abús de l'esperit.
Amb en Marià Villangómez hem passat pel barri de sa Penya, de carrers estrets, malplans, bruts, blancs i amb roba estesa a gairebé totes les finestres. Els homes nus de cinta amunt i les dones dinaven arran de portal no massa alt de les cases. El dringar sec de les culleres contra els plats, els crits d'algunes murcianes esburbades que empaitaven uns al·lots tot nus perquè anessin a dinar, els ulls blancs i fosforescents de tres al·lotells colrats de pitrera que dinaven a la mitja fosca d'una entrada, és tot el que recordo de sa Penya, a més del tuf i un gat que sortí desparat d'una escala i em passà pel mig de les cames.
Jo no estic gaire avesat a trotar i anava mújol, amb no gaires ganes d'enraonar per mor de l'espotonament que ja duia de trescar per Dalt Vila on, a més d'una màgica exposició de Hans Laaps a la galeria de Cal Cossari, vaig trobar força interessant una olor de peix fregit que sortia d'una finestra del Palau Episcopal.
En Villangómez s'acurà de pressa a trobar un lloc on poguéssim dinar a la fresca i amb no gaires diners. Em menà al Barco Borracho, un snak-bar que hi ha al final del moll, i sota un arbre vam dinar d'una gamba gegant —l'adjectiu és de la minuta—, d'una truita riojana i un litre de vi negre que quasi em vaig engolir jo sol. En Villangómez beu poc, és bona persona i cristià vell.
Dinàrem de gust a l'ombra i davant la mar, d'on adesiara en sortia qualque al·lotell indígena que, degotant, degotant, i amb els braços estesos, entrava a casa seva, que tot just era davant les barques o en algun carreró encaixonat, que hi donava. Esteses a terra, arran de taula on dinàvem, les xarxes vermelles com la terra roja s'eixugaven al sol;
Entràvem a l'hotel Ritz. Al saló de ball tocaven un moderato cantabile agradable. Jo escoltava les meves passes damunt les catifes de colors vivíssims, escarlates i verds. Les meves passes eren tan silencioses com la meva figura en els miralls de les parets. Damunt les taules dels salons, els rams de roses, de clavells, de zínnies, de calèndules, eren oberts, sense lluir, en el seu lloc, comunicatius i en silenci, com una imatge estricta de tota l'elegància. I el doctor Castro:
—El vescomte de Güell. Blai Bonet.
—Encantat.
Una senyora amb el vestit de nit rosa i plata passada agafada del braç d'un senyor enorme que duia cadena d'or damunt la panxa.
En el vestíbul, els escriptors vestits de gris, democràtics, obscurs, parlaven.
La conferència de Vicente Aleixandre fou sobre el tema de l'amor. Aleixandre també llegí els seus poemes. En el vers final de cada poema, aixecava el braç, el cap, mostrava les dents, somreia, amb una elegància plena de sentit.
Davant meu, una senyora amb un capell estrany i rosa aplaudia lentament, sense treure's els guants de camussa negra. La sala estava impregnada de perfum car, el perfum de Conferencia Club.
Al meu costat, un senyor:
—Jove.
—Què.
—Aquest poeta es solter, oi?
—Sí. Solter.
—Ja deia jo...
Les senyores demanaven autògrafs a Vicente Aleixandre. I els escriptors grisos, democràtics, obscurs, eren ancorats, de bell nou, al vestíbul, parlant com si desitgessin tenir importància.
Carles Soldevila, com un lliri al qual constantment canvien l'aigua i l'aspirina, com un home que s'ha purgat aquella mateixa tarda, donava la mà, indolentment, als senyors, una mà que, ara no sabria dir per què, devia fer una íntima, seca, tardoral olor de talco;