El 10 de febrer del 1939...

Autor: Ventura Porta i Rosés
Pàgines: 8-9

El 10 de febrer del 1939 el Quarter General de l'exèrcit franquista comunicava que tota la frontera de Catalunya amb l'estat francès havia estat ocupada. Si bé aquesta ocupació ja era imminent, en aquella data milers de soldats de l'exèrcit republicà encara romaníem acampats, entre clapes de neu, per tota la vall de Molló.

Fins al cap d'un parell de dies no travessàvem la frontera pel Coll d'Ares. Ens havien ordenat de formar militarment i, al nostre pas per la línia divisòria, una inesperada banda de música inter­preta l'Himne de Riego.

Dubto que els gendarmes francesos, testimonis de l'escena, quedessin massa impressionats per aquella «mise en scéne». La prova és que, cinquanta passes més enllà, ens feren deixar l'armament i ens encaminaren als camps de concentració que el seu govern ha­via improvisat en ple Vallespir.

Quan ja havia començat la primavera d'aquell mateix any, després d'escapar-me del camp i de passar per altres etapes, em trobava de bell nou al poble ancestral d'Enveig. Recordo que tota la Cerdanya era coberta de neu el dia que vaig emprendre el camí cap a la vila, tot petjant la blancor glaçada, al llarg de les tanques dels prats i de les rengleres d'arbres nus, patèticament aixecats de braços.

Acabava de travessar el prat de la tia Tereseta i arribava al mas de Bordes quan els soldats em van detenir. Des d'allí em dugueren a Puigcerdà, vila de carrers deserts, de botigues només entreobertes, tota ella silenciosa, embolcallada per la flonjor de la neu, adornada amb caramells de glaç que penjaven dels ràfecs. Ni un sol automòbil no aparegué en el nostre camí. L'únic vehicle que vaig veure, aturat en una cantonada, era una de les antigues jardineres que, uns anys endarrere, feien les delícies dels estiuejants. El cavall duia clavada al collar una bandera espanyola bicolor, la mateixa que havia desaparegut el 1931. Sigui perquè, en plena joventut, vuit anys són una eternitat, sigui per totes aquestes pinzellades ambien­tals, em feia la impressió que havia retrocedit en el temps i que em trobava al Puigcerdà del segle passat, a l'època de les guerres carlines. Una lassitud semblant devia estendre's sobre la vila després de les batalles entre els liberals del general Cabrinetty i els tradicionalistes que seguien el general Savalls.

Els soldats em van escortar cap a l'estany, que estava cobert per una capa de glaç. Darrera les reixes, els jardins que jo havia vist magnificents mostraven ara l'estampa desolada de tots els abandons. Les mansions del senyoriu eren closes o esventrades; una d'elles havia estat arrasada amb explosius.

Caminàrem fins a una de les reixes on uns altres soldats feien guàrdia a l'entrada. Vaig ésser lliurat a ells i, d'aquesta manera, passava a ésser presoner en una de les torres de l'estany, al barri residencial de la capital cerdana.

Malgrat les escales sumptuoses, els escalfapanxes de marbre, els salons bellament empostissats, els plafons i els sostres decorats per artistes del pinzell, allò que més saltava als ulls era els estralls que la guerra hi havia anat fent. La casa havia acollit successivament refugiats, ferits, unitats militars.