Editorial Barcino (Barcelona), 1928
L'ase parla del cinquè pecat, que és glotonia. —Frare Anselm, al Camp de Tarragona hi ha un poble de nom Cambrils; i és bon i gran poble, el qual és del rei. I al dit poble, frare Anselm, tenen per costum que quan hi ha alguna festa, una vegada hi van a predicar els framenors i l'altra vegada els frares predicadors. S'esdevingué que un dia de Nadal, que era aleshores el dijous, va anar-hi a predicar un frare predicador. I l'endemà, tornant de bon matí a Tarragona, es va trobar, en passar el riu Francolí, amb dos framenors del convent de Tarragona, l'un dels quals es deia frare Joan Companyó, i l'altre frare Pere Taverner. I després d'haver-se saludat, ell els preguntà on anaven. Ells li digueren que anaven a Tortosa. Després li preguntaren com havia estat tractat, el dia de Nadal, pel rector del poble. Digué el frare predicador: "En veritat, mon amic, el rector ens ha honorablement festejat amb força cabrits rostits i carn de moltó bullida, amb llurs salses i bon vi vermell, i, després, tortorelles i coloms amb bella pebrada; de manera que em semblava ésser al Paradís Terrenal. I ahir el rector va comprar set lliures de congre, gros com la cama. I vaig sentir que ell deia a Na Caterina, la seva amiga, que en fes un pastís al forn. I així, mon amic, si aneu una mica dejorn bé podreu tenir un bon dinar i menjar del pastís".
Immediatament, frare Anselm si ho digué al mut no ho digué al sord, i vet aquí frare Companyó que trossa la seva roba i es posa a caminar, talment que de tres passes només en feia una, per arribar a temps a aquell dinar i per menjar el pastís.
I aquesta Caterina, amiga del rector, volia mortal mal a tots els religiosos en general, per tal com es queixaven molt al rector perquè tenia una amiga. Per la qual cosa, havent fet el pastís i vinguda l'hora de dinar, ella digué al rector: "Monsenyor, dinem abans que vingui qualsevol tafaner". Digué el rector: "I quin tafaner ens pot venir?". Respongué Na Caterina: "Qualsevol traïdor religiós, que vindrà i menjarà el pastís". Digué el rector: "En nom de Déu, Caterina, anem a dinar!". Quan començaven a seure per dinar, que vet aquí que arriben frare Companyó i son company, i molt decididament trucaren a la porta. Llavors Na Caterina, corrent a la porta, esguardant pel forat i veient els frares, se'n vingué mig morta al rector, i el rector li digué: "Qui hi ha? Digué Na Caterina: "Tal mal que a la porta són dos religiosos". "El proverbi diu bé la veritat" digué el rector "del mal que hom té por, d'aquell mateix mor". Digué Na Caterina: "Per la Santa Passió de Déu! No menjaran ja del pastís!". I tot seguit l'amagà, i va obrir la porta. I vet aquí els framenors que saluden el rector. I els rector els digué: "Senyors meus, jo tinc gran plaer de la vostra vinguda, i gran descontent car no tinc viandes per tractar-vos com a tals senyors es pertany. Però no tinc altra cosa, ara, sinó sardines". Respongué frare Companyó: "Monsenyor el rector, vostra bona cara i bon acolliment els estimem més que les bones viandes".
Dit això, ells van seure a taula, i fou portat un plat amb set sardines davant frare Companyó i el seu company, i un altre plat amb tantes altres sardines davant el rector i Na Catarina. Vet aquí, frare Anselm, que frare Companyó amb el ganivet tallà el cap a una sardina, i després que hagué menjat dos o tres bocins, prengué el cap de la dita sardina i l'acostà a l'orella, com si fes mostra que la sardina li responia a ses demandes. I digué a la sardina: "El que vós em dieu responent-me, no crec pas que sigui veritat". Aleshores el rector i Na Caterina foren molt meravellats, veient l'acte que frare Companyó feia a la sardina. Per la qual cosa, frare Anselm, després que frare Companyó hagué menjat encara dos o tres bocins més, de seguida prenent el cap de la sardina, se l'acostà a l'orella, i digué: "Senyora Sardina, jo no puc pensar que ço que vós em dieu sigui veritat; car el senyor rector no és pas tal home que em fes tal cosa". Així que Na Caterina sentí aquestes paraules, com sabeu que les dones sempre volen saber les coses dubtoses, ella demanà al rector que pregués a frare Companyó, i també ella mateixa el pregava, de dir de què era la seva conversa amb la sardina. I frare Companyó, fent-se pregar molt, no volent dir res de la dita conversa, li digué: "Senyora Caterina, no us cureu ja de saber la meva conversa amb la sardina; car jo li demano alguna cosa de què ella em respon". Vet aquí que tot seguit el rector que el pregà molt afectuosament. I no volent ni podent frare Companyó contradir als precs del rector, li digué així: "Monsenyor, jo us explicaré la meva conversa amb la sardina, sota aital condició, però, que si la dita sardina diu veritat, que vós no m'ho callareu, sinó m'ho direu". Immediatament el rector, jurant, l'hi va prometre. Llavors frare Companyó referí la conversa de la sardina, dient així: "Monsenyor el rector, jo he demanat a la sardina quin era el més gran i el més gros peix que hi ha hagi a la mar. I ella m'ha donat de resposta que fa tant de temps que n'és fora, que no li recorda; però que ho demani a un congre fresc que hi ha de dins la casa, que no fa dos dies que és eixit de la mar, i ell m'ho sabrà dir". De seguida, frare Anselm, vet el rector que amb gran rialla digué: "Pel cos de Tal, la sardina diu veritat. Lleveu-vos, Caterina, i porteu el pastís". I traient les sardines de taula, tingueren un bon dinar.
L'ase comença a descobrir les malvades obres i fets dels religiosos. Tot seguit que l'ase hagué oït parlar el rei, girant-se vers mi digué així: — Sapigueu, frare Anselm, que hi ha a Catalunya una ciutat, anomenada Tarragona, i antigament es deia Secondina, car en grandesa era considerada segona després la ciutat de Roma. I això apareix encara avui dia ésser veritable, pels grans, antics i sumptuosos edificis que existeixen per tota la contrada de la dita ciutat. I trobareu, frare Anselm, que fora de la dita ciutat hi ha un convent de frares predicadors, en el qual convent hi havia un religiós anomenat frare Joan Juliot. I aquest frare era un bell gallard de sa persona, molt ben fet i proporcionat de tots els seus membres, i de gran eloqüència; de la qual cosa tot el poble de Tarragona li volia gran bé i el tenien en gran estima i reputació. Talment, que els principals de la dita ciutat es confessaven amb ell, ensems que llurs mullers i infants. En la dita ciutat hi havia un home de bé nomenat Joan Destellers, el qual tenia per muller una bona dona anomenada madona Tecla. I el dit Joan era molt espiritual i devot, i la muller així mateix. I era una de les belles dones de tota la ciutat; talment, que semblava, per sa bellesa, que fos un àngel de l'alta jerarquia.
Vinguda la quaresma, frare Anselm, i veient madona Tecla que les seves veïnes anaven diàriament a confessar, digué a son marit: "Senyor, ja són passats deu dies de quaresma i no m'he confessat encara. Per la qual cosa, si us plaïa, hi voldria be anar". D'aquesta cosa el marit en tingué un gran plaer, veient sa bona intenció, i responent li digué: "Dona, estic molt content que us aneu a confessar. Emperò, per tal com sou jove i innocent i mai no us confessàreu, i per tal com no sabeu la manera de confessar-vos vull que aneu a confessar amb frare Joan Juliot, de l'ordre dels frares predicadors, car és mon confessor i és home de bé i ben savi en son predicar; i en confessar fa meravelles, i sap molt bé demanar els pecats, i examinar-los bé. I per tal com no el coneixeu, vos el demanareu i hom us el mostrarà; i li direu que jo us he enviada a ell, per tal que ell us confessi".
Tot seguit que madona Tecla hagué sentit les paraules del seu marit, prengué el seu mantell i se n'anà dret al convent dels frares predicadors. [...]
"Monsenyor, us prec per l'amor de Déu que em vulgueu perdonar. Car jo, trista de mi, he caigut ignorantment en aquest tan gran pecat; i jo us prometo en veritat que d'ara endavant jo hi prendré bé esment, i comptaré quantes vegades mon marit m'ho farà; i les marcaré en els meus rosaris per tal que no les oblidi. I cada vegada que m'ho farà, jo hi faré un nus. I per tal, monsenyor, com mon marit sap que jo no sé res de tals coses, m'ha enviada a vós, per tal que m'ho mostreu!" Així que frare Juliot oí les paraules de la jove dona, tingué gran goig, car conegué clarament que ella era de simple voluntat. I per aconhortar-la, li digué: "Filla meva, de Déu i de mi us sia perdona! I no ploreu més, ni no us doneu desplaer. Car jo us donaré bon ordre a tot, i faré el compte ara; i si hi ha algun poc més o menys, això no hi farà res. Ma filla, segons vostre dir, avui fa sis mesos que vós heu estat esposada.
I per l'amor de vostre marit i de vos, només comptaré trenta dies per cada mes, per bé que alguns tenen trenta un dies. I, segons que vós dieu, ell us ho ha fet tantes de vegades, de nit i de dia, que no n'heu sabut tenir el compte. Vet, emperò, que per l'amor de vós jo no comptaré sinó a raó d'una vegada, tant de la nit com del dia, que seran sis vegades trenta, que és, tot plegat, cent vuitanta vegades. I el delme, ma filla, és, de deu, una. Per tant me'n pertanyerien divuit vegades. I més d'altres divuit us n'he deixat, i més encara, per l'amor de vostre marit, que us ha adreçada a mi". Aleshores madona Tecla, besant-li els peus, li digué: "Monsenyor, cent mil voltes us regracio de vostra cortesia, per la qual, sense cap coneixença precedent, m'haveu fet tanta de gracia. I per tant, monsenyor, en nom de Déu penseu de prendre del vostre delme tota aquella part que us plaurà".
Veient això, el dit frare, l'estengué tota per terra i en prengué el delme de vint vegades. I havent pres el dit delme, digué a la dona: "Ma filla, veieu que ara sóc pagat de vint vegades, i no em vull, al present, pagar de més; car vós no ho podríeu sostenir, per tal com sou feble a causa del dejuni. Mes, si a Déu plau, jo us aniré a visitar a casa, i que no pugui pagar bé el vostre delme. Car jo no sóc pas tan ximple prendré cada dia la resta del delme". "Monsenyor", digué la dona, "el prendré i el deixar és en vós. - I per dir-vos veritat, jo no voldria res deure de resta, si possible era. Per tant, jo us prego que, el més aviat que podreu, prengueu de mi la resta del delme". I després que frare Juliot li hagué demanat on vivia, la va absoldre de tots sos pecats, dient-li el que segueix:
"Veieu, ma filla! Ara, per aquesta confessió, sou absolta dels vostres pecats, i sou tan pura i neta com el dia que nasquéreu del ventre de la vostra mare; amb el càrrec i condició, emperò, que tingueu secret tot ço que ha estat entre vós i jo, en confessió. I us faig saber que a qui revela o descobreix el jurament de la santa confessió, la llengua li és tallada, i, després de sa mort, va a cent mil diables i no veu mes la faç de Déu". Respongué madona Tecla, i digué: "Monsenyor, ¡no plagui a Déu que jo digui res de la santa confessió! Emperò, monsenyor, jo us suplico, no oblideu de venir en ma casa per prendré la resta del delme". I dit això, li besà les mans, i prengué comiat de frare Juliot, i se'n tornà a casa seva.
Arribada que fou a casa, trobà son marit que l'esperava per dinar, i li digué: "Dona, bé us sigui de la confessió! ¿Què us sembla?" digué ell, "de frare Juliot i de sa manera de confessar?". "Cert", digué ella, "és un home perfet, i molt bon confessor, i home que sap demanar i examinar molt bé els pecats. I quant a mi", digué ella, "senyor, mai més no em voldria confessar amb altre sinó amb ell. Tant hi he trobat plaer!". "Per això" digué el marit, "us he trames a ell. Car jo sé que és home molt prudent i discret per examinar els pecats". I dit això, dinaren amb gran solaç i goig.
Després de pocs dies, frare Juliot vingué a visitar madona Tecla, i en prengué una part del delme. I així, dia per altre, féu tantes de visites que fou molt ben acomplit de pagar del dit delme.
Del sisè i setè pecats mortals, que són enveja i peresa. — Frare Anselm, al Camp de Tarragona hi ha un poble, a muntanya, anomenat Falset; i és bon poble i gran, i poblat de bones gents, i pertany al comte de Prades. En el qual s'esdevingué que a una festa de Nadal hi anaren a predicar dos framenors i dos frares predicadors, l'un el dia de Nadal, i l'altre l'endemà. Tot seguit, frare Anselm, que les festes foren passades, volent-se'n els frares tornar a Tarragona, d'on havien vingut, prenent comiat del senyor comte, aquest els digué: "Senyors religiosos, a nós i a tot el poble ha plagut vostra científica i plaent manera de predicar, i per tant penseu de demanar qualque do que us plagui, i nós us el donarem. Mes nós volem que el frare predicador demani el primer do, i després demanarà el framenor". Immediatament, frare Anselm, que el frare predicador ho hagué oït dir, digué en si mateix: "He fet mal viatge, car si demano primer, el framenor demanarà més que jo; i si ell té més que jo, la mort em seria millor que la vida. Però jo sabré més que ell". I llavors, girant-se vers el comte, li respongué dient: "Senyor comte, jo us demanaré un do, a condició que la cosa que jo demanaré em sigui donada sense cap dilació". Ço que el comte li prometé. I llavors li digué: "Senyor, jo us demano que em sigui donat el doble de tot el que us demanarà el framenor". I el comte li atorgà. Quan el framenor hagué oït la demanda del frare predicador, cregué morir d'enveja i de disgust, dient en si mateix: "Malviatge pugui tenir aquest traïdor de predicador, si tindrà el doble de tot el que jo demanaré. Car si jo demano cent florins ell en tindrà dos cents. I més m'estimaria morir content que viure malcontent". I llavors el framenor pensà i demanà el do, dient: "Senyor comte, jo us demano ara que us plagui fer-me donar dues-centes bones bastonades. I en això us prego, senyor, que no hi hagi falla. Car això és la més gran gràcia i recompensa que em pot fer en aquest món la vostra senyoria". Aleshores, el comte digué a dos escuders que eren prop d'ell: "Aneu i aporteu dos bons bastons de nespler, i feu-li aquest plaer, puix que ell ho demana amb tan gran devoció".
Després que els dos escuders hagueren portat dos bons bastons, prengueren el framenor pel caperó i començaren a batre'l. I com ells hagueren donat al dit framenor cent bastonades, vet el frare predicador qui comença a cridar, dient: "Això basta, senyor, car el framenor només ha demanat cent bastonades". Quan el framenor oí les paraules del frare predicador, digué suplicant, plorant i cridant: "No, senyor! No escolteu el frare predicador, i doneu-me altres cent bastonades. Car dues-centes us n'he demanat!". I girant-se vers el frare predicador, li digué: "¿Què us sembla, frare predicador, del do que he demanat? Em sembla que no us plau pas gaire. Vós haveu, per la vostra cobejança, demanat el doble de ço que em serà donat; i per tant, em plau passar mal Nadal, per tal que vós tingueu pitjors Innocents i encara mes males estrenes!".
Tan bon punt, frare Anselm, com el framenor hagué rebut la dita gracia, vet els dos escuders que prengueren el frare predicador per la vora de la capa i li donaren quatre-centes bastonades; en guisa que calgué portar-lo sobre un ase a la ciutat de Tarragona. Vet, frare Anselm, com els vostres religiosos esquiven el pecat d'enveja.