Edicions Proa - 2015 - Barcelona
L'ombra de la Seu
Freda ombra de la Seu, de bon matí, murs colrats de temple vast,
on vessa la badia encalmada cap a la mar gran. Un blat que madura
ni més mèrit ni més glòria tendria, ni beneït al pas dels apòstols
pels figuerals de Galilea. De segles futurs, n'ets empara, bombolla d'encens
evaporat després d'homilies pensatives i brunzents.
Si és que les catedrals moren, quina mort més lenta i tan lenta.
Quan entraven els anys seixanta, els predicadors de Quaresma
encara omplien la Seu de gent. Eren molt contundents, apologètics,
i no és que escoltàssim gaire. Hi anàvem per veure les nines a sortida
d'escola, sense uniforme. Les manava una amb trunyella pèl-roja,
pàl·lida, ulls esverats, i no sé per què liderava. Anyells de Déu.
Severs, misteri, dogma i els set pecats capitals ens eren predicats.
"Contén la supèrbia que et fa creure més intel·ligent que d'altres;
fes lluny l'avarícia que t'ha d'engroguir per sempre el rostre;
destria la luxúria de les coses de l'homme moyen sensuel;
que la ira no se t'endugui de cap als abismes de la maledicció;
mantén la mesura del paladar i que no se't botinfli la gola;
ni un bri d'enveja torbi la teva justa consideració dels homes;
vigila que la peresa no t'aigualeixi la voluntat de ser i fer".
Era un enfilall de coses imperdonables, molt menys feixugues
quan esclafia el Diumenge de Glòria, Església mendicant,
peunua, caminant per carenes de neu fins arribar als monestirs
que tot ho preservaven, abans de posar-se a construir catedrals
magnes,
per als dies de les custòdies d'or, I el puny abrupte de Déu
totpoderós,
des de Nínive, colpeja les portalades de la fosca. Tedèum.
Esfullades les bòvedes, quina ingravidesa que la pregària agraeix,
Qui va decidir on i amb quines pedres s'aixecaria el nou temple?
És que ens eren superiors els qui dibuixaren l'absis, cada detall
de l'Església Universal que és l'escorça del símbol i el símbol tota
l'escorça?
Si pudia Llàtzer, i la Història, si pudiren tant els forns genocides,
La llum declinativa que entra pel rosetó més gran impugna
tantes victòries del mal. Els vents s'arremolinen al Portal del Mirador. Hi he
tornat adesiara, entre turistes. Hi he buscat la penitència
d'un rigor indulgent, feta de la remissió que no multiplica el mal,
i comprèn el cor dels pecadors. Confessors poliglots es condormen
al confessionari que cruix quan s'hi atraca una ànima esgarrinxada, ànima de
llavis morarats, enduta per temptacions inestroncables.
I el perdó també raja, fulgent, rutilant, amb un ample doll diví.
Em va batiar a la Seu el canonge Ensenyat, bon amic de mon pare. Predicava
adust des de la trona plateresca, solemnial i veritable.
La meva germana em fou padrina de fonis. Això era l'any
quaranta-nou.
Després, seus a l'últim banc, de prest, com les beates, i tot s'hi aprèn:
armar-se en contra quan massa fàcilment seduir és corrompre;
obeir les lleis de Déu quan dubtis entre els homes i el Judici Final; lluitar
sempre que la conveniència escati la veritat i la malmeni;
exalçar el bé cada vegada que l'ambigüitat ens sigui mes profitosa.
En tant que el sol s'escampa pels murs, suau, per un bri d'èxtasi,
més enllà de la culpa, l'energia de la catedral concorda els misteris.
I, a posta de sol, entre porpres capvesprals, tornar a l'ombra de la Seu,
sempre, captaire al Portal de l'Almoina, amb la mà estesa i humil, mendicant
un poema, una mare, un whisky amb gel, la bona pau.