Pagès editors (Lleida), 2010
L'església vella
A baix al pla, abandonada entre vinyes
i fonollars, hi ha l'església antiga
de Sant Climent: de llosa la teulada,
arcs de mig punt i volta de canó.
L'arcaic cloquer, de base atalussada
i finestrals com quatre ferradures,
al darrer pis, de cos piramidal,
tres ullerals vigilen la contrada.
És monument de singular bellesa,
i "Nacional" ens deien a l'escola,
però el van fer la gent d'aquesta terra.
Va ser, potser, una torre de defensa?
Plou i fem basses
Els meus primers records són d'un carrer,
del carrer Nou, per dir-ho exactament:
rocs de rasper, còdols arrenglerats,
aigua llisquent, guspireig de bombolles,
bassiolets i petites rieres.
—"I tu els peus molls!" —la padrina rondina.
Volen les mans: la sèquia a mig fer...
L'aigua se'n va...
com els records que fugen...
Batistiri
Ning, nang, ning, nang! Les campanes repiquen
que hi ha bateig.
Correm-hi tots! La plaça ja és plena
a cormullar.
Transcorre el temps d'espera a poc a poc
fins que, de cop, s'alegren les mirades,
perquè ja surten. Sí: Ja surten!, ja surten!
Els convidats fan cap a la gran porta
i els dos padrins ensenyen lo nadó:
"Mirau, ja riu!".
I la canalla comencem a cridar:
"Tirau confits!,
escarransits!,
si no en tirau, lo nen se us morirà!".
Hi ha dos bateigs, tots dos en un sol dia.
Los raiers de Nargó
(Al Climenç Pujol, raier de Nargó)
Quan los raiers de Nargó
solcaven per les riberes
trescaven amb tant braó
que als rius brollaven crineres.
Crineres de plata i or
crineres de sol i lluna
crineres singlant a port
crineres a mar i escuma.
Quan los raiers de Nargó
baixaven les torrenteres
el brogit eixordador
finia en les cançons seues.
Cançons d’amors i de ports
cançons de pau i de guerra
cançons de llunyans records
cançons de la seua terra.
"Som los raiers pirinencs
del Segre i de les Nogueres,
sirgam per gorgues i avencs
per sots, torrents i cingleres.
Los cingles desemboscam
amb magalls, muls i destrals
i barranc avall arrullam
el fustam fins als bassals.
Bassals per barranquejar,
la fusta de tronc en tronc,
bassals per fer-la surar
quan s’encalla en qualque jonc.
Perquè no quedi avorada
amb les ganxes l’estrebam
i cap a l’estisorada
tot l’embalum aviam.
Un cop a l’enraiador
l’estenem ben enrasada
perquè s’asseco millor
i pugo ser enraiada.
Los fronts regalen suor
a cada tomb de redorta;
los dits no senten dolor
malgrat la llaçada forta.
Redortes de bedolls verds,
redortes de branca dura,
fermeu amb tremp els esquerds
i els trams amb l’afegidura.
El rai es deixondeix lent
com un llangardaix mandrós
però en arribar al corrent
galopa majestuós".
Cavall d’or de la ribera
deixa’t menar pels raiers
que són genets de primera
i destres com el que més.
El Cap del Roc
El Cap del Roc, antiga fortalesa
dels Castellbó, és avui un refugi
d'estiuejants i cap de setmanistes
barcelonins. Poca gent més hi habita.
Els seus balcons, farcits de blat de moro
—sanefes d'or, voltades de blauet
i encesos roigs— antany, ara són buits.
De tant en tant, només de tant en tant,
els tristos ulls d'indefinit color
d'un vell padrí hi esguarden vagament
rústecs teulats de solcs dibuixadíssims.
Dels mil colors n'han fet ciment i totxos,
dels arcs rodons només les parets resten.
Per què ha marxat la gent que hi feia vida?
Ai, Cap del Roc qui t'ha vist i qui et veu!
Darrere l'església
Per què deu ser que vam aprendre tantes
coses allà, darrere de l'església?
L'home del sac no havia existit mai
i els tres reis mags no eren veritat,
ni era cert allò de la cigonya,
sinó que els fills els feien home i dona,
com feien tots: conills, gossos i gats.
Velles lliçons, sense paper ni llapis.