Kapel - 1984 - Barcelona
La plaça dels Lledoners és una plaça humida, ombrívola, tranquil·la, però no gens trista. Als matins un raig de sol il·lumina tota la banda de l'edifici de la cúria; a migdia, el sol cau de ple sobre les moreres i sobre el convent de les monges de Sant Josep; a la tarda, arribarà un reflex de la llum morent des de la plaça dels Apòstols. El lloc, a la primavera, és una delícia. La remor de l'aigua que s'escola de la fontanella es confon amb el cant del rossinyol. A la plaça dels Lledoners, el mes de maig, un rossinyol canta tota la nit. A l'hivern, en canvi, és una plaça recollida, callada, clerical. Tot temps les campanes de la Catedral donen la pauta de les hores, assenyalen el devenir i la fugacitat, fan present el trànsit del moment. La plaça no és gens severa, té la gràcia d'alguns racons memorables de les ciutats del nord d'Itàlia, i així és agradable de comprovar com en un petit espai tot s'equilibra, tot es fa a la mesura humana, a la mesura del gust, de la nostra discreta espiritualitat i de la vida pràctica.
La tardor de mil nou cents setanta-tres jo era un estudiant de Filosofia a Girona i vivia en una pensió, del tot tronada, al carreró de la Llebre, prop del carrer de Ciutadans. D'aquell dia que tornava a Girona, després d'haver passat amb els meus pares un estiu a muntanya, en recordo un cel i una llum, radiants, vivíssims, que em semblaren quelcom de ben simbòlic; no ho sé, com un esplet final de l'estiu...
La vida en aquesta pensió era un seguit d'anècdotes, trifulgues i embolics ben adients a la comèdia sainetesca de la qual tots érem actors. I si no hagués estat pel respecte i el temor que ens infonia la senyora Natàlia, allò hauria estat Troia. Amb tot, jo era el més jove dels estadants, i de bon tros. L'edat mitjana a la casa devia oscil·lar entre els cinquanta-cinc i els seixanta anys si n'excloíem les tres germanes, que haurien fet decantar la xifra ben bé més enllà de la seixantena.
Pobra senyora Conxita! La llarga malaltia i la mort l'havien reduïda a quasi no res. Damunt aquell llit petit, de fusta clara, amb barrots al capçal i els peus, on havia dormit pràcticament tota la seva vida, en aquella habitació de parets pàl·lides, mig despintades per la humitat, en aquella cambra que rebia només la llum filtrada del celobert, allí, el cos mort de la senyora Conxita no era res que desdís, ben al contrari, semblava un element natural, propi, com el vell armari rober, com les cadires de fullola, greixoses, com la tauleta de nit amb la imatge de la Mare de Déu de Lurdes que li havia regalat mossèn Pardàs i un bé de Déu d'estampetes. Abillada amb un vestit gris fosc, amb unes mitges noves, sostenint uns rosaris blancs entre les mans enllaçades a la cintura, amb un rostre demacrat en el qual la calavera perfilava la seva trista realitat, així restà la senyora Conxita, aquella dona que havia passat la vida ignorant, defugint, reprimint, en un vell pis del carrer de la Llebre.