Editorial Moll - 1950 - Palma
Cant Onzè (fragment)
Nit d'octubre. Llum serena.
Primers freds. La lluna plena
llambrejava dins les aigües d'un mar blau sense cap vel.
Per la plàcida bonança,
com donzella vers la dansa,
mar enllà la nau es llança
dins el gran silenci extàtic per vogar entre mar i cel.
Tardor franca. En les arenes
reposaven les antenes
dels blancs molins de la platja sota la calma dels vents.
A la lluna que filava,
sobre la calitja blava
la ciutat es retallava
amb els cent cloquers i torres dels seus temples i convents.
Espillant-se en la badia,
l'Almudaina resplendia
amb l'alta torre de l'Àngel i ses hortes verdejants.
Al Mirador solitari,
la Seu com un gran sagrari
dreçava al cel son rosari
de columnes i pinacles, de contraforts i arbotants.
Al fons sorgia la Llonja,
que els fins torrellons esponja
sobre ses naus i finestres, com urna de vori i d'or
que enyora amb malenconia
l'antiga mercaderia
que ses voltes estremia,
quan cents de naus hi vessaven, d'arreu del món, llur tresor.
I enfront, com una corona,
la mola esvelta i rodona
d'un castell com de llegenda dins un pinar esmaragdí;
més palau que fortalesa,
sembla esperar en sa vellesa
l' «Amador de Gentilesa»
o el crit heroic dels seus guaites, Pacs i Nicolau Marí.
La clau me la donà la Cançó del comte Mal, recollida pels voltants de Galatzó, versió reeixida de la del Comte Arnau, viva encara ara a Mallorca des de Santa Margarida a Andratx, o sigui en els primitius dominis del Comte Mal, on se solia cantar a dos cors en temps de collar oliva. Obeint no sé quin secret instint, fou sobre el vers heptasíl·lab d'aquesta vella cançó – no tan antiga que hàgim de divorciar-la de l'època del personatge que canta- que havíem bastit l'estrofa dels tres primers cants del poema.
Les lluites hereditàries del comte Ramon Çafortesa per exercir el domini directe i la jurisdicció civil i criminal sobre els veïns de les seves set cavalleries, en un país franc de jurisdicció feudal des del temps de la conquesta, foren l'origen del sobrenom de "Mal" amb què el motejà la fama. I el rancor inveterat que van sentir pel comte, en vida i després de mort, els pagesos de les viles on radicaven les terres gravades pels seus pretesos drets senyorials, fou la causa que induí la fantasia del poble a acomodar la llegenda llòbrega del Comte Arnau a la història accidentada del nostre comte Ramon, llegenda que, importada per la famosa cançó, acresqueren encara amb nous motius els poetes de la Renaixença.
Enfront d'aquest comte històric, eixelebrat i bel·licós, fill agosarat d'un segle d'odis i de lluites ferotges de "Canamunts i Canavalls", es dreça un síndic del poble, defenedor ardit dels seus furs i llibertats i cabdill de la vindicta contra les pretensions d'infeudació del comte sobre els presumptes vassalls, en la revenja dels quals donà heroicament la vida sota les mans implacables dels partidaris del comte, el qual, després d'un llarg procés, fou exiliat del país.
La figura dramàtica d'aquest proteic personatge, doblement objectivitat per la història i la llegenda, encarnació d'un segle d'odis i de lluites despòtiques contra les llibertats del poble que el maleeix en vida i el condemna en mort a suplici etern, fou, doncs, la que em donà el fil, a través de la Cançó, per a teixir aquest poema: per a un poema on poguéssim vessar, a més de la tradició llegendària de la terra, el patètic paisatge de la nostra època històrica potser més rica d'aspectes, però fins llavors òrfena de la seva expressió èpica.
El Comte Mal (fragment)
I entretant, no molt enfora,
a cent passes a la vora,
el Diable ordia alhora sa teranyina infernal.
Veïna de la clausura
i omplint els voltants d'horrura,
s'alçava, esquerpa i obscura,
sotjant tothora el vell claustre, la torre del Comte Mal.
Entre ses altes murades,
sota les nits estrellades
s'escoltava la riota que ofegava els psalms del Chor,
mentre pujaven retudes,
mesclant-se amb cançons perdudes
de bandejats i de drudes,
les queixes desesperades dels presos damnats a mort.
Malalt del foc que el retia
a Galatzó, aquell mal dia,
el Comte a Ciutat tornava. Mes son instint violent
amb res no es domta ni es borra...
I així feia alçar a més córrer
la diabòlica torre
per guaitar al seu grat el claustre i el jardí del vell convent.
Sota el sol i la tempesta
llargues hores sovint resta
per reveure la professa que així el té apassionat.
Dobla el convent murs i reixa,
la torre el Comte fa créixer,
l'abadessa al bisbe es queixa
i al Comte els seus drets pledegen els jurats de la Ciutat
parant l'obra abominable
de la torre del Diable...
Però el traïdor no es detura en son intent infernal:
tot dret vers l'hora florida
del convent de Margarida,
fa obrir en silenci, escondida,
una mina que donava dins el claustre monacal.
I a través l'infernal sapa
una nit d'hivern s'escapa
tot cenyint-se al cos les armes, amb els servents més roïns,
al davant son ca de presa
i en la mà una antorxa encesa,
i llançant ple de feresa
una rialla sarcàstica, descompareix terra endins...
Cant Desè (fragment)
Com un vot expiatori
entre la Ciutat de vori,
de Mallorca i sa badia, obert al sol i a l'embat
al somrís de la mar clara
i al cel blau que l'empara,
el convent de Santa Clara
dreça els seus vells murs altívols i el seu campanar colrat.
Casa i horta, antany moresca,
és avui mítica bresca
on buiden la mel divina les abelles del Senyor;
i on es banyà l'Odalisca
— en la font viva que hi llisca—,
ara només s'hi arrisca
l'aigua de la penitència i de la contrició.
Dalt la torre fina i alta
que una llum ardent exalta
on ahir el Muetzí engegava sa veu lenta com un plor,
ara amb joia franciscana,
nit i dia una campana
alegra el mar i la plana,
mentre a sota, al son de l'orgue, les monges canten al Chor.
Dins la clastra s'endevina
el xisclar de la gavina
i l'aire humil del salobre. Pels claustres regats de fresc
l'oreneta se retalla
sobre un cel com una falla,
mentre el teulader davalla
a captar-hi les engrunes, com en temps de Sant Francesc.
Vell convent, flor del reialme,
fou bastit pel rei En Jaume
als tres anys de traspassada la Pobrissona d'Assís;
mística rosa de gesta
que després de la tempesta
de la ferrenya conquesta,
florí, verge, embaumant l'Illa se sentors del Paradís.
Cant Dotzè (fragment)
Mausoleu de la noblesa
era l'ampla nau sospesa
dins el cel, com per miracle, sobre aquells esvelts pilars.
Sota ses lloses gastades
reposaven els Çanglades,
els Serraltes i Pujades,
els Sunyers i Çaforteses, els Oleses i Catlars...
Sota l'alta creueria,
dins on mor la llum del dia
a través dels blaus i grisos del polícrom finestral
i de les pedres polides
de les pilastres florides,
heu's-lo allà, les mans junyides
i amb la creu de Calatrava sobre el pit, el Comte Mal.
El convent li dava entrada
amb processó i creu alçada.
A la llum de les antorxes i al redoble del tambor,
dins la nau fonda i tranquil·la
han passat en doble fila
tots els frares de la Vila,
els jurats amb llurs gramalles, els prohoms amb llur penó.
I dins l'ampla i fonda ossera
han baixat sa calavera.
A la nit d'ombres eternes i al glaç de l'etern hivern,
als horrors i a la pastura
dels verms i la podridura
han lliurat sa carnadura...
I s'ha fet sobre la tomba un silenci sempitern.
Cant Primer (fragment)
Cant l'amor verge i salvatge,
rebel contra l'esclavatge,
que ensagnava les muntanyes de Mallorca en temps passat,
l'amor d'una raça forta,
que l'oblit —que tot ho emporta
dins son feix de fulla morta—
no ha pogut vèncer en la lluita per la seva llibertat.
Galatzó, altiu canelobre
on la llegenda es recobra
i on crema en sa flama viva l'ancestral tradició
que nostra muntanya tanca,
que ets el cimal d'on arranca,
brot per brot, branca per branca,
l'alta Serra de Mallorca, des d'Andratx a Formentor;
temps era temps que flories
en vastes cavalleries,
ton amo, senyor de forca i esglai dels teus roquissars,
llavors l'illa governava,
i era l'herbei que brostava
al cor de ta Serra brava
escapçat encar pels cérvols, per les daines i els singlars.
Dins tes coves sibil·lines
hi ha encar Follets i Ondines
i tuf de sang que hi vessaren Canamunts i Canavalls,
i en ta cinglera feresta
Fàtima encar riu xalesta
dins l'horror de la tempesta,
espillant-se dins tes gorges, dels teus gorgs als clars miralls.
Vers tu, mític Patriarca,
salpa avui ma fràgil barca.
Obre'm els tresors que estotges dins el cingle i el fondal,
de ta roca gegantina
fes brollar l'aigua divina,
fés-me sentir el crit que eguina
—palafrè de brasa viva— el cavall del Comte Mal!
Cant Segon (fragment)
Grans cimals de roca viva
de la nostra Serra altiva,
Puig Major i de Massanella, l'Ofre, el Teix i Galatzó,
sou les torres arborades
que abrigau nostres contrades
contra els freds i les ventades,
sou els contraforts de Filia dins els torbs i la maror.
Com ardida barbacana,
el Puig Major a tramuntana
dreça entre neus i boires, i abocat sobre el gregal,
aixeca el de Massanella
vers el cel l'alta torrella
que la calitja emmantella,
l'Ofre contra el llevant lluita, s'alça el Teix contra el mestral.
Sobre el mar dreça la testa
Galatzó a ponent. Sa vesta
es el ròssec centenari d'un boscatge sense fi
que, arrelat sobre les roques
i desfent-se en verdes troques,
llança vers el cel les soques
en immenses columnates, com un temple gegantí.
Entre mates i pinassa,
al crit del sen corn de caça,
temps era temps que hi trescaven, cavallers en llurs cavalls,
els senyors de les contrades
per a fer-hi llurs caçades:
Despuigs, Néts, Fortunys, Canglades,
Santacílies i Serraltes, «Canamunts i Canavalls».
Caça reial era aquella,
la que amb el falcó o l'arpella,
el trabuc o la ballesta hi cobraven de tot vent,
amb pluja, fred, neu o gebre:
singlar, cérvol, daina, llebre,
garsa reial... Plens de febre,
sovint se la disputaven amb daga o punyal d'argent.
I el primer dins la cacera,
amb sa gran guarda llebrera
i al braç el trabuc de caça, ¡quants de cops el Comte Mal
s'hi vegé cavalcar a lloure,
els seus trets arreu fent ploure
sota l'alzina i el roure,
i espantant caça i donzelles amb el seu aguait fatal!
Cant Quart (fragment)
Sota el peu de la muntanya,
sense merlets ni espadanya,
empina el castell la testa desafiant el mestral;
si és buit de pompa avui dia,
d'esplendor i de galania,
temps era temps que hi floria,
temps era temps que hi granava l'avior del Comte Mal.
L'ampla torre de defensa
sobre l'encontrada avença
arborant sobre les voltes sos blasons a sol i vent:
la flor de lis que els remata
sobre un camp de sang esclata,
mentre al costat —or i plata—
la lluna dels Pacs llambreja amb el seu minvant d'argent.
Grans barons, nissagues fortes
aixoplugà dins ses portes:
llurs feudataris poblaren l'alta muntanya i el pla...
Mes, senyors de mort i vida
dels de Santa Margarida
—uns vassalls de sang ardida,
rebels a tot esclavatge—, mai no els pogueren domtar.
Cant Quart (fragment)
Però al Comte li sobrava
arrauxament i sang brava
per retre el fort adversari que li barràs el camí
a la primera escomesa:
més que àguila era au de presa
el Comte en sa jovenesa
i en sa manyopla escondia unes urpes de botxí.
Emportat vers el desastre
per mals consells del padrastre,
ordí, astut, una emboscada contra el síndic esforçat
capdavanter de la vila.
I un matí, a l'hora tranquil·la
que al cel d'hivern l'alba fila,
tombà mort d'arcabussada, ai las!, el pros Calafat.
Consumada la venjança,
s'alçà el poble a tall de llança,
envià el Virrei gent d'armes per posar el Comte en presó...
I tot sol i sense ajuda,
veient sa causa vençuda,
fugí el Comte a la perduda,
i través boscs i muntanyes, alta nit, a Galatzó.
Cant Quart (fragment)
I es conta a la rodalia
que el dia que al món venia
el sol d'agost escaldava i es morien els ramats
al cor de la nit benigna,
duia la lluna mal signe.
i d'una febre maligna
enterraven les donzelles, enterraven els albats...
El nou Comte, amb l'altivesa,
heretava la feresa
del seu pare sempre en lluita, obstinat a fer la llei
als vassalls sense defensa,
que lliures per llur naixença
de servitud i remença,
no volien reconèixer cap més poder que el del rei.
Emparat amb ses franquícies,
delmes cobrava i primícies,
censals, alous i lluïsmes i tota mena de talls,
drets de molitja i fogatge,
als pobles del veïnatge.
i encara, per més ultratge,
disposava de la vida i, ai! de la mort dels vassalls...
Fills d'una Mallorca lliure,
avesats a campar i viure
a l'empar dels privilegis que el rei En Jaume els donà,
refermats amb la franquesa
que els atorgava amb llarguesa
la Casa barcelonesa,
el poble mal s'avenia a les lleis del nou tirà.
Sang indòmita i salvatge,
no es retia a l'esclavatge
—filla dels foners intrèpids que venceren els romans,
i de l'estirp sobirana
que portà a Grècia llunyana
la venjança catalana
i en les Vespres de Sicília la lliurava de tirans—.
Gelós dels seus furs, el poble
declarà la guerra al noble.
De primer una lluita sorda, com l'ardor del foc colgat
que a flor de terra camina,
i sense flam ni fum, mina
l'arrel del roure i l'alzina...
Fins que esclatà en el vilatge tot l'incendi d'un plegat.
Cant Novè (fragment)
Allà aboca espaventable
el Torrent que formidable
s'obri pas sota les timbes d'Almalluig i ses afraus,
entre seculars alzines
i cingleres gegantines
d'altes muntanyes alpines,
on tan sols planen les àguiles reflectint-se en els gorgs blaus.
Com gegant esfinx de roca
el Puig Roig els núvols toca,
i al seu peu bramula esquerpa la Vaca de Cosconar
flairant l'hòrrida tempesta...
Vetllant la costa feresta
—Torre de David xalesta—,
la Verge de Lluc aguaita dins sa vall, Estel del Mar.
I niu d'àguila, ens esglaia
l'espaventable talaia
arrapada al blau abisme, de l'heroic Castell del Rei.
En va el salpluig sos murs menja;
ell sobre el buit es repenja,
com en perpètua revenja
dels vells drets del darrer Jaume contra el rei Pere i sa llei...