Edicions Proa (Barcelona), 2009
Això d'ara és una pròrroga: un temps afegit que no compta ni com a vida ni com a mort. Anava en moto pel camí de Baix quan m'he mort. La vella Yamaha. Vella i antiga, però revestida d'una dignitat que no tenen les Scooter que es fabriquen ara amb plàstic de colors i dissenys cridaners rematades amb un morro que converteix el vehicle en un androide. No m'havia posat el casc. Crac. No me'l posava mai, perquè el vidre tintat de la visera contra els reflexos m'impedia copsar amb tota la intensitat els colors del cel i de la mar, i del sol. M'agrada mes a l'hivern que a l'estiu, el port. I també les platges. Sense forasters. Sense hamaques. Sense iots de luxe. Sense diners a guanyar. Amb gavines il·lustres. Amb llisses malaltes. Amb l'olor del bromeig. Josep Pla en parla dels colors del fosquet al port de Ciutadella. No record la citació exacta, l'hauria de cercar a l'Obra completa, però em sembla que diu alguna cosa sobre la posta de sol al canal de Mallorca i l'encesa d'un foc a l'entrada del port de Ciutadella. Això és el que he vingut a cercar pràcticament cada dia de la meua vida, i també el dia de la meua mort. Encara que sabia que no em vindria a cercar el raig verd, em conform amb el color pastós, amb l'incendi del sostre eteri, amb les roques velles que formen les raconades, i amb les gallinetes de la mar que emprenyen els pescadors quan desembarquen els caixons plens a vessar de gerret i sardineta. La polarització tan perfecta del vidre d'alta qualitat que incorpora el casc integral, homologat per la Unió Europea, capaç de resistir cops duríssims i amortir-ne les conseqüències, lleva realisme al moment únic en què s'esdevé l'instant decisiu de la comunió entre el sol calent i dolç i l'aigua salada i freda. Per això no el duia, el casc. Per això s'ha romput l'olla. Crac.
Hi ha una estesa de cavalls de Sant Joan.
Són pertot.
Hi ha ferradures escampades pels carrers.
No puc passar.
Arri, arri somereta.
Em fan por els cavalls de Sant Joan.
Prest serem dalt sa costeta.
I fan pudor.
Maleïda festa d'aquest poble petit i antic i provincià! Hi ha tanta gent que no puc arribar a casa i tenc ganes de plorar i tremol de fred i de nervis. Tenc la pell de gallina i les ungles llargues. No puc aturar les llàgrimes que em regalimen i em fan un tall a la galta perquè són una fulla d'afaitar esmolada.
És un brollador foll.
El carrer és ple de cavalls de Sant Joan i de ferradures i d'homes borratxos. Tots fan la mateixa cara i em miren amb l'únic ull que els han posat. S'han equivocat a la fábrica d'homes borratxos.
Un ull blec.
Vermell.
Posseïts.
Borratxos i llefiscosos amb la roba esquinçada enmig dels carrers foscos.
Clap-clap-clap-calp.
Arri, arri.
Ben a prop de s'amor meu.
Aquí, al camí de Baix, he vist les postes de sol i les gavines embogides, i he ensumat l'olor de la mar mesclada amb la del petroli de les barques i la ferum del peix descompost, i el fum de les cuines dels restaurants que ja no poden oferir marisc de Menorca perquè moltes especies autòctones s'han extingit dins aquest brou podrit que és la Mediterrània. Aquí he reflexionat quan m'he sentit atabalat quan em veia inexorablement empès a cometre un crim. Aquí he repassat mentalment els textos de les comunicacions comminatòries que em sabia de memòria i que ni ara, en aquestes circumstàncies tan estranyes, puc oblidar. Aquest és el port petit al qual sempre he tornat. Els bots i els llaüts. Les tequinetes. Els norais com cascos de policia. L'antic escorxador municipal que abocava pilots de sang i vísceres a la mar, i alimentava les llisses carnívores que adquirien dimensions monstruoses i suraven enmig de les taques irisades. El Tritón. El Café Balear. Sa Bufora. Es Tenyidor. Can Diego. El Mare Nostrum. Aquí venia, i aquí, si tenia sort, pescava una paraula que em duria a una frase o a una història o a un somni. Però també hi ha hagut dies foradats, dies en minúscula, en què tornava a casa amb les mans buides. Estava fotut i el ca de plasma del processador de textos de l'ordinador em mirava burleta des de la pantalla, i remenava la coa, per riure's de la meua desgràcia. El ca no sap que sóc molt caparrut, que tenc una paciència infinita i que puc esperar el temps que faci falta per aconseguir la meua presa. Com els pescadors de calamars. Els veia arribar abrigats amb els anoracs vells i gruixats, molt bruts, tacats amb restes d'esquer. Només observant el seu posat podia endevinar si havien tingut sort, si els sacarins d'aquestes bestioles antigues s'havien aferrat als múltiples hams de les fluixes lluentes, que tenen forma de paraigua mortal. A can Pere es Pebre en venien de tots colors i de totes mides de fluixes, pèls de cuca, escandalls, marvedres, surets i altres estris per anar a pescar. Els exposaven en plafons de suro col·locats per ordre de menor a major. La més bona i letal, i la més cara, al final de la sèrie. I els al·lots entràvem a la botiga només per mirar, sense tocar, tots aquells ormejos que ens feien somniar llarguíssimes expedicions per anar a pescar a sa Barra o es cap de Menorca, i pensàvem batalles humides contra els monstres marins inversemblants, de l'existència dels quals no dubtàvem perquè els havíem llegit. Les barques es veuen petitones des d'aquí dalt, fràgils, com de paper de diari, amb els seus tripulants retallats contra el cel vermell del ponent, minvants al costat de la infinitud de la mar gran. Desembarcaven i caminaven per la passarel·la de fusta amb un poal de plàstic o una senalla d'espart a la mà, els pescadors. Frissaven per arribar a casa amb el botí i se saludaven amb monosíl·labs i comentaven la jornada. L'endemà matí, davant un cafè negre i un got de gin, ja tindrien temps per bravejar.
Sense saber-ho, durant molts anys he vingut cada fosquet al lloc que avui ha estat l'escenari de la meua fi. El port havia de ser el meu darrer paisatge i jo n'era ignorant. Venia aquí. Aparcava la moto i calcigava el tros de terra que ara m'acull cadàver. La meua dèria era veure la posta de sol a la badia: el port, cala en Busquets, sa Farola, i, si el dia era clar, les muntanyes de Mallorca. Mentre la natura feia la seua feina diària, jo aprofitava per arreplegar alguna frase. La ment en blanc. Els ulls posats a l'horitzó unes vegades, a un punt concret de la rada, unes altres, i les frases que van i venen dins el meu cap com un carrusel. Ja sé que n'hi ha de millors de postes de sol, però a mi m'agradava aquesta, que és urbana i marinera al mateix temps, que no és gens romàntica.