El nét del pirata

Edicions Proa - 2013 - Barcelona

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Indret: Plaça de s'Esplanada (Castell, es)

El primer dia em van preguntar si sabia escriure a màquina i em van destinar a l'oficina del capità de la caserna, un menorquí que es deia Joan Olives Vidal. L'oficial em va observar i sense preguntar-me ni qui era ni com em deia em va indicar la taula on havia de seure. Un matí que ens trobàvem sols al despatx, el capità va fer acció d'obrir un sobre que li acabaven de portar. Mentre llegia el paper que contenia, anava dient «collons» amb pertinaç repetició i crescut esverament. Va alçar els ulls, em va trobar a mi i em va dir: «A ver, soldado, salga a fuera y me trae a ese tal Manuel Cuyàs». Em vaig mig aixecar de la cadira i li vaig dir: «Soy yo». Em va fer aproximar i em va allargar el paper perquè el llegís. Era, com m'esperava, la meva fitxa policial. En aquell moment vaig saber per quins motius havia estat privat del passaport: catalanista, separatista, membre d'un cineclub, simpatitzant d'organitzacions clandestines, assistent a manifestacions, captador de signatures amb finalitats dissolvents. «Dirigió una manifestación desde el balcón de su casa». En aquests termes era interpretada la salutació al meu germà Jordi aquell 1 de maig. Vaig saber també que aquella informació sobre la meva persona no havia estat redactada íntegrament per la policia de Mataró que l'havia fet arribar a la caserna, sinó que havia comptat amb la col·laboració del botiguer de comestibles del meu carrer. Hi havia coses que només ell podia saber, algunes arrencades a la ingènua àvia Angelina quan anava a comprar a la seva botiga. A casa teníem dit a la iaia que no en fos clienta, però ella, amb els primers símptomes de l'Alzheimer manifestant-se-li, no ens feia cas.

Acabada la lectura, el capità em va preguntar: «¿Qué tengo que hacer con usted?». Jo, francament, no hauria sabut què respondre-li. Va prendre ell la decisió: «Mire, le mantendré en este despacho, cerca de mí». Vaig insinuar un «gràcies» de to molt baix en l'escala auditiva, i abans de fer-me tornar a la taula l'home va agafar un aire solemne i va afegir: «Ahora bien, si un día me entero que usted pasa información al enemigo, le mando derecho al Barranco y le instruyo un consejo de guerra». El Barranco -es Barranc- era un destacament militar de la costa menorquina famós per la seva duresa. Sempre he pensat que a la caserna, on la inactivitat era absoluta i on els dies transcorrien els uns iguals que els altres, jo aquell matí vaig fer feliç aquell oficial d'artilleria perquè li vaig servir l'oportunitat que feia anys que esperava de parlar de l'enemic, de la fluència d'informació, d'una bateria costanera amb canons i d'un consell de guerra.

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Indret: Plaça de s'Esplanada (Castell, es)

El dia 20 de novembre al matí, els soldats menorquins, que dormien fora, ens van dur la notícia que Franco havia mort. Em vaig rentar, em vaig vestir, vaig passar el recompte i vaig anar a prendre posició al meu despatx com cada dia. El capità no havia a aquella hora arribat. Va entrar un sergent buscant-lo, que em va veure i em va dir: «Deus estar content». Li vaig contestar que a mi no em satisfeia la mort de ningú. No sé si em va creure, però li vaig observar al lacrimal una espurna d'emoció.

Aquest sergent, un mes abans m'havia vaticinat el dia de la mort de Franco. Havia vingut al despatx i m'havia dit que escrivís en un paper, en números, la data de la sublevació de l'Àfrica i inici de la Guerra Civil: 18-07-36. Després, a sota, la data del «parte de la victoria»: 01-04-39. Em va indicar que fes la suma i el resultat va ser 19-11-75. «Morirà el 19 de novembre pròxim, ho pots donar per fet». El 19 va arribar i li vaig fer notar que, tot i que el Caudillo estava segons tots els informes a les últimes, el «fet biològic», com llavors es deia, no havia tingut lloc: «Caurà, caurà». Va «caure» l'endemà. «Aquests cabrons han endarrerit l'hora perquè no coincidís amb la meva endevinalla», em va dir.

El capità va arribar finalment, acompanyat d'altres oficials. El mateix reglament que havia fet la guitza al soldat Balmanya indicava que davant la circumstància esdevinguda els oficials s'havien de cosir a la màniga esquerra de l'uniforme una cinta de color negre. El rodet amb la cinta feia dies que estava a punt, perquè l'Agustí Massaguer, un patumaire de Berga amb qui m'havia fet amic i que s'encarregava de la intendència, un dia havia obert davant meu un calaix de la seva oficina i me l'havia mostrat.

Vostès es pensaran que la narració que a partir d'ara segueix és fruit de la meva fantasia, però hi poden pujar de peus, perquè hi ha coses que no es poden inventar. Els oficials reunits al despatx del capità van ser sacsejats pel dubte de si la màniga a què el reglament feia referència era l'esquerra segons el sentit de qui la vestia o de qui la veia. Algú va suggerir la possibilitat de trucar a l'estat major i informar-se, però la idea va ser immediatament rebutjada perquè ells mateixos veien que s'exposaven a fer el ridícul i ser la riota de tot l'exèrcit. Van cridar un soldat, li van ordenar que es vestís de carrer, li van subministrar una bicicleta i li van dir que s'arribés a Maó. Un cop allí, havia de circular fent el distret per davant de la caserna d'infanteria i observar en quin braç els oficials d'aquell destacament duien cosida la manifestació tèxtil del dol.

Quan el soldat va haver tornat amb la informació, es va plantejar una nova dificultat: a la caserna no hi havia ningú que sabés cosir. Es van anar a sol·licitar els serveis d'una modista del poble, i la dona va instal·lar el taller de costura al meu despatx. En veure sobre una taula el piló de casaques que els oficials li havien confiat, em va dir que per fer bé i de pressa la feina necessitava que els seus usuaris les duguessin posades. Vaig obrir la porta i vaig preguntar al primer soldat que passava si estava en disposició de fer de maniquí. Em va dir que sí perquè en aquella casa qualsevol possibilitat de tenir el temps ocupat i sortir de la rutina era agafada al vol, i durant tot aquell matí aquell noi que era un soldat ras que no arribaria ni a caporal va vestir tots els uniformes de l'oficialitat, de sergent a coronel.

Vaig saber que Arias Navarro, el primer ministre de Franco, havia de sortir a la televisió per donar la notícia de la defunció i vaig demanar al capità permís per anar a veure-ho al bar de la caserna reservat als soldats. El capità em va mirar sense entendre ben bé les meves intencions. Les devia judicar correctes perquè, agafant-me pels braços amb una familiaritat que no m'havia mostrat mai, va declamar: «No irá solo, soldado; estará con usted todo el cuartel». La veritat és que vaig donar a aquell home ocasions per pronunciar frases memorables. Va fer tocar la corneta, es van formar files, va ser ordenat que la televisió s'engegués i d'aquesta manera vam veure la deposició llagrimosa del mandatari.[...]

Quan ens van llicenciar, el capità va escriure a mà en la meva cartilla: «Grado de confianza: muy alto».

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Indret: La Rambla (Mataró)

Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert i vaig néixer en aquesta casa on visc ara i on amb algunes intermitències he viscut sempre. [...]

La casa que dic, que tindrà un cert protagonisme en la narració verídica que ara comença, va ser manada construir a la Rambla de Mataró per Antoni Cuyàs Sempere, el rebesavi pirata. El meu pare em corregiria: «pirata, no: corsari». Jo també he provat d’imposar l’apel·latiu correcte entre familiars i amics, però «pirata» sempre ha sortit guanyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. [...]

Per què torna, doncs? Ens quedarem amb la incògnita, que ni jo ni el meu pare, que va estudiar a fons la vida del senyor Antoni, no hem pogut mai desentranyar. Direm, per fer-la més profunda, que la casa que el navegant va fer construir no veu el mar, ni per davant ni per darrere. L’intueix, s’hi encara, el té a deu minuts a peu, però no s’alça a primera línia de la costa, com fan la majoria de les construccions dels americanos que per aquells anys també van tornar a Catalunya. [...]

A la Rambla, un carrer en expansió fora de la ciutat antiga, adquireix dues cases veïnes. Les unifica per dins i per fora, instal·la a la planta baixa unes cavallerisses i fa plantar al jardí de la part del darrere una magnoliera i un llimoner, un cop ha comprovat que la botànica més exòtica que preferia no arrela ni fructifica. Crida finalment uns decoradors italians que llavors es belluguen per Barcelona i per alguns punts del Maresme i els dona ordres precises perquè a la planta noble, en una gran habitació que s’obre al carrer, li confeccionin una sala amb papers pintats, miralls, sòcols i un gran llum de gas penjat del sostre, com els salons que ell ha vist a les cases més distingides de Buenos Aires i a la estància San José d’Entre Ríos, propietat d’Urquiza, en la qual havia tingut molta entrada i que va ser construïda amb els maons que les seves bòbiles facturaven.

Autor: Manuel Cuyàs i Gibert
Indret: Plaça de les Tereses (Mataró)

A Mataró, un dia va aparèixer a terra una mà de l'estàtua que presidia el conjunt monumental erigit a la memòria de "los Caídos" després de la Guerra. Les autoritats locals van parlar d'atemptat. Van voler organitzar per aquest motiu un acte de desgreuge, però quan ja ho tenien tot preparat un especialista va dictaminar que la mà havia caigut pel seu propi pes a causa de la mala qualitat de la pedra utilitzada per l'escultor. L'ajuntament va encarregar un monument nou, aquest cop de granit, perquè durés tota l'eternitat. A principi de 1974, coincidint amb el consell de guerra a Salvador Puig Antich, el monument va ser volat de matinada per un escamot anarquista local. L'explosió es va sentir d'una punta a l'altra de la ciutat i va despertar tothom. Jo coneixia un dels autors de l'atemptat. Havia vingut des de petit amb mi a col·legi i no en tenia gaire bon record perquè un dia m'havia trencat un paraigua. Ho va fer sense voler però no es va disculpar, sinó que encara va riure.

L'execució de Salvador Puig Antich ens va afectar molt. Qualsevol de nosaltres podria haver estat ell, si no per ideologia i acció, per edat. La nostra possible reacció va neguitejar la policia, que ja anava esverada després de l'explosió del monument als caiguts, i vam notar que la repressió s'acusava. A mi no em van renovar el passaport.