Disseny Culturals (Barcelona), 1994
De nou a Esterri observem el pont romànic de dos ulls que amablement facilitava el trànsit, no fa gaire, a la gent que baixava de la vall d'Isil, de la vall d'Unarre o d'Escalarre. Esterri no té agregats, i potser per això el terme municipal és tan esquifit, 8,52 quilòmetres quadrats. És petit i força capriciós; segueix la línia de la carretera i de cop, al barranc de Rose, gira a ponent fins al cap de Quartiules. La vila s'ubica al capdamunt del pla d'Esterri, la cubeta glacial més gran de Catalunya.
De sempre, la vila s'ha dedicat al turisme que poc o molt li ha anat canviant la fesomia. Tot amb tot s'aprecien nítidament el dos Esterris, el modern i el barri vell, ben conservat, amb carrerons amables que desemboquen a casa Gassia, cap de l'Ecomuseu de les valls d'Àneu. Espais relligats a través del cordó umbilical que és el carrer Major, l'artèria comercial amb la Creu del cap de la Vila del 1623, l'església parroquial de Sant Vicenç, del segle XVIII, amb campanar vuitavat i coberta piramidal prototipus aneuenc i, al sols, la plaça del Bon Consell, que emmarca la façana de l'antiga parroquial del segle XV.
A l'altra banda de riu, vora la central hidroelèctrica, la carretera s'aplana cap a Escalarre, situat a la falda de la vall d'Unarre. Als afores, és relaxant la visita a l'església romànica de Sant Martí. S'albira ja, enmig del pla, el centre espiritual d'Àneu, Santa Maria, una modificada ermita romànica que cada 1 de maig aplega els aneuencs.
Ben aviat s’arriba a Sort, la capital històrica del Pallars Sobirà. En pocs anys, la vila ha canviat la fisonomia. D’arrupir-se constreta entre el riu i la muntanya, l’acció de l’aigua en successives riuades li ha obert possibilitats urbanístiques fins a convertir-la en una riallera vila muntanyenca. Conserva, això sí, alguns elements medievals, record de la preeminència comtal. El carrer Major, que encara estotja l’encant i regust antics, era l’eix d’un entramat de carrerons pendents que s’ajocaven sota la muralla. A l’extrem sud de la vila medieval, en el Raval, s’hi dreça l’església parroquial de Sant Feliu, del segle XVII, que domina la plaça Major i que s’aboca, a través d’una ampla escalinata presidida pel bust del general Moragues, fins a la carretera on els capricis modernistes engalanarien uns quants edificis, característica arquitectònica que els vilatans han sabut mantenir. A la part alta les torres circulars, les dovelles de la porta i la potent muralla del castell dels comtes del Pallars mereixen la visita.
Altre cop a la dreta el camí s'encara a l'assolellat i alterós poble de Tírvia. Cruïlla de camins, penjat sobre l'esbalç a 991 metres d'altitud, controla les tres vies del territori: Cardós, Ferrera i la Coma de Burg; situació estratègicament llaminera per als senyors medievals que es disputaren la possessió del «valle Tirbiense». Primer els Bellera, que hi bastiren el castell, i més endavant passà a mans dels Foix, successors dels vescomtes de Castellbó. Al segle XV, l'indret constituïa un dels quarters en què els Castellbó dividiren llur territori.
El terme municipal de Tírvia, de 8,76 quilòmetres quadrats, juntament amb el d'Esterri d'Àneu, és el més petit de la comarca. Línia de front durant la guerra civil, els bombardejos ensorraren bona part de l'antiga estructura medieval, amb carrers porxejats que conduïen a la romànica església de Sant Feliu, reconstruïda seguint els cànons romànics. La seua encimbellada i atractiva situació atrau innombrables visitants. Hi té seu permanent la colònia de l'Orfeó Lleidatà.
A la sortida d'Alins, a mà dreta, la pista de muntanya s'enfila per la vall de Tort, solcada per l'altra Noguera. La ruta, que mena a Andorra pel port de Cabús, passa per Norís, on s'ha de visitar la parròquia romànica de Sant Serni, i també per Tort, situat a 1.649 metres d'altitud. La maragda de Tort, a la confluència dels barrancs de Vallpeguera, del Port Negre i de la Rabassa, és avui abandonada. Havia arribat a tenir, però, setanta-cinc habitants que aprofitaven els extensos boscos i els frescos pasturatges. El terme serva uns dels pocs vestigis preromànics de tot el Pallars Sobirà: les ruïnes de l'antiga església parroquial Sant Pere de la Força o del Roc, situades per sobre del poble, i la rústega església de Sant Ambrós, situada dins del bosc, a 2.050 metres d'alçada. El control medieval de la ruta d'Andorra cap al Pallars es realitzava a través de la Força o castell de Tort. Una torre rodona, gairebé enrunada, és l'únic testimoni que en queda.