Grup 62 (Barcelona), 2000
Des del pont de Mühlberg
Veig les cases, els descampats de Can Baró
o el teu perfil, fred o calor, odi i amor
entre sobrietat i alcohol.
Cerveses llargues que cauen com cops de boxa,
estiu en dies martiritzats per l'agonia
fins que la nit els alleuja.
Lectura ràpida, vol lleuger quan tu hi ets,
pas cansat sobre filferro roent la distància,
mig gram d'heroïna no dóna pas per a tant,
ansietat lenta quan sento que la teva veu se'n va,
programes de televisió que repeteixen els mateixos gags,
impertinència tot el que no sona a tu o a les teves mans,
llavis que diuen sempre sí i no saben que és possible
dir potser. Crida'm en el buit quan viatgis sense mi,
crida'm entre somnis quan viatgi sense tu.
Toco els teus braços gèlids com el ferro de l'estructura,
terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula,
també entre els pins i les antenes solitàries,
que senten nostàlgia de les barraques,
de la pobresa oblidada a la muntanya
oblidada de l'antiaeri que defensava la ciutat
com jo t'estimo entre bombes, desolació i caos.
Passegem de nit, sols com només viuen els orfes,
la caiguda és com la riera d'Horta sense fanals,
negra com la gola del llop
o blanca com els ullals.
No hi ha lluna, ni desig, ni compassió.
L'amor és, també, un camp de cards,
desequilibri físic, diàleg impossible.
Et repeteixo, amb reserves, el vers del poeta:
«No hi ha res de bo en tu, per això t'estimo».
Rambla del Carmel
L'amor havia estat el reclam multicolor
dels bars de moda amb música de Blondie.
Ella tenia la pell aspra,
veu de noia trencada per l'alcohol.
La tocava en l'aire entre formes sense forma,
ella es queixava del refredat mentre fumava.
Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
un túnel com els budells del somni,
crits de joves llibertaris travessant dècades
entre trets de la policia i ordres per megafonia
com amenaces, dissolució.
Somni-malson negre,
negre com una nit negra sense tu,
negre com una llamborda negra,
negre com un negre negre.
I tu de què em parles?
D'una cultura de tanatori,
d'un rumor que no interessa ningú,
de tu, em parles de tu.
Jo vaig amb una pressa desesperada
i el món es mou a un ritme desesperant.
Corbates de blau pastel,
noies disfressades amb vestits de gasa
que marquen els pits.
Et despullo mentre preguntes per què.
Calla, mira, no repeteixis històries,
no vulguis saber el que no saps
ni voldries saber després de saber-ho.
Perquè ja ho saps:
somni, malson i negre,
negre com una nit negra sense tu,
que no vull,
negre com una llamborda al teu cor,
negre com els batecs sobre el pit
sense sostenidor negre,
sota el vestit de gasa negra,
negre com un negre ben negre.
Camí dels Àngels (fragment)
Torno al Camí dels Àngels quan el temps ja no és invisible:
els murs de les finques, els forats de les antigues barraques
s'alternen amb els matolls i les cases d'obra vista.
De la muntanya perduda queda ben poca cosa:
l'erosionada façana del bar Patines
i el timbal d'uns joves gitanos sota la llum del fanal.
Tones de ciment separen la naturalesa,
enorme abocador d'escombraries
dels carrers que l'ajuntament ha asfaltat i numerat.
Sobre la batalla de les pintades, els graffitis mostren
joves punkis, revolucionàries adolescents, com ella va ser.
I si intento acostar-me al seu somni utopista,
tampoc no puc confiar en la memòria,
ni en Déu,
ni en ella.
Ni els nois de la font podrien contar
els dies en què les venes de Montse, netes,
contrastaven amb les de la resta dels amics
mentre assentia o queia en converses gangrenoses
de ionquis sota l'equilibri del pols
mantenint una cullera d'acer inoxidable robada del bar.
Ella els recollia amb paciència o els observava, de reüll,
en les convocatòries hipodèrmiques,
en aquesta mateixa font de darrere la Creueta.
Jo, que havia buscat l'amor on no hi era,
no l'estimava quan la veia desistir
de la vehemència de les discussions vanes,
vella musa de pits elèctrics,
que es tancava en barres americanes
per una mica de jaco mal tallat.
Camí dels Àngels (fragment)
Des de dalt del turó miro, ja indiferent,
el que havia estat el carrer Beatriu, l'esquelet de l'infern,
i em retornen de l'estómac les teories de Dante,
des del carrer Dante, tan amargues que són pitjor que la mort.
L'àcid viatja com foc de volcà en l'amargor
de Folco Portinari desesperat quan veu la seva filla
dissolta als pantans de la Taxonera
entre divagacions sobre les variables dels versos,
sobre les profecies de Cavalcanti
i sobre el silenci i la remor de fons
de les avingudes olímpiques.
I en pocs anys, ja rebentada,
s'arrossegava com una gossa
una gossa que s'esmunyia de les carícies,
que sospitava dels fetus de l'abisrne,
dels avortaments a Londres en dos dies,
de la mateixa pobresa del Cant XXXII:
«Tremolava del fred etern a dins».
Sepultada al fons del bar,
amb els ulls immersos en la tenebra,
acorralada, em responia com un escurçó
amb més preguntes:
«Qui ets tu que tot ho vas ferir
i ara véns amb preguntes?»
Ella detestava que sempre desitgés
el contrari del que tenia,
l'ànsia del poeta i la mentalitat reaccionària.
Em feia carícies quan desafiava
els oportunistes furtius, els seus amants dels bons temps.
Ara tus i ensopega pels vells carrers desfigurats
de les putes del nou Xino, tremola mentre fuma
i espera caçar a les hores del futbol
quan les altres prostitutes sopen.
Ningú no s'esperava això de la vella musa,
de pits elèctrics i cognom alemany.
Val més que es cremi el món
abans de cedir o de comprometre'ns,
abans de creure que dues mentides
són més que una mentida,
abans de veure-la així
en aquesta ciutat putrefacta.
Torno al Camí dels Àngels,
noto la seva saliva fresca,
els llavis mullats i l'esperit agraït.
Han passat quinze anys, més potser.
La veig entre copes ardents de xarel·lo,
vestida amb l'uniforme gris de les monges,
enfilada en un cotxe a la vaga de Roca,
saltant frenètica amb una cançó dels Clash,
despullada en un matalàs mirant el sostre.
Voldria dir-li, si servís d'alguna cosa,
que no sentia quan no la sentia.
I tot el que no em deia, ara ho sé.
Epíleg
La vida és un paisatge que ja havia vist,
aquesta platja deserta que reté els meus ulls
mentre acabo gintònics amb el cervell immòbil
i torno als braços de dones dolces
que m'han oblidat, fins i tot,
en els mateixos versos que memoritzaven.
Què puc ser més enllà de tu?
Qui t'acompanyarà pel Camí dels Àngels?