El professor d'història

Edicions Proa (Barcelona), 2008

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 146-147
Indret: Casa de Joan Fuster (Sueca)

...però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, va pensar, com era la de l'escriptor Joan Fuster, un Voltaire valencià del nostre temps alt i prim amb bigot amb ulleres grosses erudit il·lustrat o enci­clopedista però no viatger de cort en cort ni pelegrí a la Meca sinó quiet solitari acumulant en la seua petita ciutat de Sueca desenes de milers de volums al llarg de tota la segona meitat del segle XX, en va omplir tota la casa fins al sostre, en prestatges i en piles per terra a les habitacions fins a cobrir-ne el llit dels pares morts, això li mostrà amb gran orgull, recordà, una de les moltes vegades que ell el va visitar, i a l'altra banda del gran llit cobert de llibres hi havia una pila de caixes de cartó però no caixes plenes de llibres sinó de botelles de conyac i de whisky, després seien al costat d'una tauleta camilla i d'una llar sense foc i parlaven d'història; la diferència seria, pensà, que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular en aque­lla part del seu país, hi ha una confraria religiosa amb el seu nom, i al nostre erudit o Voltaire nacional el van cremar en efígie a València i li posaven bombes nocturnes a la finestra de casa per mirar si podien cremar-lo de viu en viu, ell i els seus llibres, perquè ací l'odi espès i llardós d'una gent oliosa i grossera, gent privada perpètuament de llums, cervells amb greix i amb caspa, gent d'ulls tèrbols de gos perillosament estúpid, ha tingut sempre el mateix objectiu, rebentar i cremar allò que no comprèn, i açò és també un racó civilitzat d'aquesta Euro­pa on hi ha hagut tantes Kristalinächte, nits de vidres trencats, tantes pires de llibres en flames. Que tinguen paciència, però, pensà també, perquè aquesta abundància monstruosa de llibres que ens inunda i ofega serà pols i cendra algun dia,

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 60-61
Indret: Ciutat de les Arts i les Ciències. Umbracle (València)

...eternament àgils i atlètics, eternament farcits de pensaments tan estúpids i vacus com els d'aquells companys de banc que posaven a prova la seua capacitat de resistència, i la d'Irene que el mirava de tant en tant amb ulls irònics o resignats suportant la conversa dels dos homes que era només un devessall de llocs comuns banals, els llocs més banals i comuns d'una mena de gent que fa tants anys que domina i governa en aquesta ciutat que ja pareix que el seu cervell col·lectiu i greixós siga tan indestructible com el cos gras i tou de l'abella reina que un exèrcit d'abelles laborioses obtuses alimenta i preserva, i la seua excrescència era aquella conversa amb xandall en un parc de ciment admirant-se de tindre a València fent obres famoses els millors arquitectes del món, un d'ells paisà nostre i celebritat universal, que ens estan construint una ciutat tota nova, una cosa mai no vista, una nova meravella del món i l'enveja de tot el planeta, un imant per a milions de visitants, i pareix que allà a baix, darrere d'aquells envelats de ci­ment i d'aquella construcció que és tota una esfera de vidre, hi ha el projecte d'edificar tres torres de cent pisos o més, tres-cents metres d'altura, que han de pujar cap al cel enroscades, l'home que ho explicava elevava la mà amb els dits cap avall fent en l'aire un dibuix d'espiral, i diu el diari que almenys una d'elles ha de ser la més alta d'Espanya però ell creu que d'Europa sencera.

«I vostè què en pensa?», li va preguntar l'home amicalment, segur de la resposta: «No creu que és un projecte fantàstic?»

«Ah, sí, sí», va respondre, «es fantàstic: quan tinguem eixes torres que diu, València ja podrà comparar-se amb Taipei i amb Kuala Lumpur.»

«Amb qui diu que ens podrem comparar?» l'home, sorprès, va passar en un instant del somriure feliç al gest hostil. «Me pareix que vostè vol burlar-se...»

«No, senyor, són ciutats molt famoses. Taipei i Kuala Lum­pur tenen torres molt altes.»

«Vostè s'està burlant...»

«En absolut. Anem, Irene, que a aquests senyors potser els incomoda la nostra companyia.»

Autor: common.nocontent
Pàgines: 60-61

...eternament àgils i atlètics, eternament farcits de pensaments tan estúpids i vacus com els d'aquells companys de banc que posaven a prova la seua capacitat de resistència, i la d'Irene que el mirava de tant en tant amb ulls irònics o resignats suportant la conversa dels dos homes que era només un devessall de llocs comuns banals, els llocs més banals i comuns d'una mena de gent que fa tants anys que domina i governa en aquesta ciutat que ja pareix que el seu cervell col·lectiu i greixós siga tan indestructible com el cos gras i tou de l'abella reina que un exèrcit d'abelles laborioses obtuses alimenta i preserva, i la seua excrescència era aquella conversa amb xandall en un parc de ciment admirant-se de tindre a València fent obres famoses els millors arquitectes del món, un d'ells paisà nostre i celebritat universal, que ens estan construint una ciutat tota nova, una cosa mai no vista, una nova meravella del món i l'enveja de tot el planeta, un imant per a milions de visitants, i pareix que allà a baix, darrere d'aquells envelats de ci­ment i d'aquella construcció que és tota una esfera de vidre, hi ha el projecte d'edificar tres torres de cent pisos o més, tres-cents metres d'altura, que han de pujar cap al cel enroscades, l'home que ho explicava elevava la mà amb els dits cap avall fent en l'aire un dibuix d'espiral, i diu el diari que almenys una d'elles ha de ser la més alta d'Espanya però ell creu que d'Europa sencera.

«I vostè què en pensa?», li va preguntar l'home amicalment, segur de la resposta: «No creu que és un projecte fantàstic?»

«Ah, sí, sí», va respondre, «es fantàstic: quan tinguem eixes torres que diu, València ja podrà comparar-se amb Taipei i amb Kuala Lumpur.»

«Amb qui diu que ens podrem comparar?» l'home, sorprès, va passar en un instant del somriure feliç al gest hostil. «Me pareix que vostè vol burlar-se...»

«No, senyor, són ciutats molt famoses. Taipei i Kuala Lum­pur tenen torres molt altes.»

«Vostè s'està burlant...»

«En absolut. Anem, Irene, que a aquests senyors potser els incomoda la nostra companyia.»

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 50-51
Indret: Santuari de Nostra Senyora de Montolivet (València)

[...] i més de cinquanta anys abans, cinquanta-cinc si ell aleshores en tenia deu, tal dia com aquell de matí quan es va despertar trobà unes espardenyes noves als peus del llit, unes espardenyes blanques, no unes sabates de la sabateria del pare, perquè aquell any, com alguns altres anys de la seua infantesa, passava els dies de Pas­qua amb els avis materns que vivien molt prop d'aquell parc quan no era parc urbà i ningú no imaginava que ho seria, molt prop del riu quan encara era riu, en un carrer de cases mig rurals, un carrer com de poble als afores de València, ara tot ja esborrat absorbit i cobert per l'expansió inextingible de l'asfalt i dels blocs de pisos, ara se'n diu potser Avinguda de la Plata, de quina plata deu ser o per què, va pensar, i al convent o col·legi de Montolivet, on ara hi ha un museu grotesc de ninots de cartó, ninots de falla indultats del foc, més repulsiu i trist que un museu de figures de cera, hi havia encara la presó de la guerra i dels primers temps del franquisme que ell mirava de reüll com un edifici sinistre quan de menut passaven per davant i podia veure els presos mirant-lo a ell des de les finestres aferrats als barrons de les reixes, no recordava quan havien buidat la presó però sí que recorda que l'àvia li deia que la Mare de Deu de Montolivet havia vingut ella sola des de Jerusalem, des de l'hort evangèlic de les oliveres, almenys aquell nom, no el de l'avinguda de la Plata, sí que tenia sentit, un nom bellíssim per a un santuari, un nom horrible per a una presó. El dia abans l'avi li construïa una milotxa amb canyetes molt fines, paper de seda enganxat amb pasteta d'aigua i fari­na, i fil d'empalomar, i li ensenyava a volar-la en algun sequer d'arròs, els sequers eren grans rectangles de ciment, com dos o tres pistes de tennis, on al principi de la tardor escampaven l'arròs de la marjal acabat de collir i de batre i l'eixugaven al sol pentinant-lo amb rastells grans de fusta i formant com un camp o un estany de color daurat fosc fent dibuixos regulars solcs i ones com de jardí japonès, i a l'estiu aprofitaven l'era per a instal·lar-hi una trilladora grossa roja de fusta i de ferro marca Ajuria-Vitoria i batre el blat dels anys d'escassedat i de pa negre de racionament a la vora mateixa dels primers blocs de pisos amb ascensor que es construïen a Montolivet, la remor rítmica de la maquinària estrident la pols i l'olor seca i dolça de la palla.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 49-50
Indret: Pont de Montolivet (València)

El sol de la vesprada de Pasqua, alt encara en el cel blau aquell últim diumenge de març, era un sol de llum clara, de llum tèbia, i ell es llevà la jaqueta, es va estirar damunt de l'herba verda i es posà el mocador blanc obert sobre la cara. Tancà els ulls i buscà la mà d'Irene, al seu costat, descansarien junts, com tants dies a casa. Al seu voltant, les músiques de ràdio i les cançons, els crits d'infants jugant i les veus dels adults, omplien l'aire del parc de ciment blanc i de gespa nova allà on fins molt pocs anys abans hi havia hagut un riu obrint-se pas enmig d'una selva de canyes, però no havien vingut a buscar el silenci, havien vingut buscant el sol i a fer un frugal berenar de Pasqua, ja s'havien trencat al front els dos ous durs simulant un assalt infantil per sorpresa, se'ls havien menjat a mossets acompanyats de fulles de lletuga i amb un pessic de sal, havien begut només uns glopets d'aigua mineral d'una bote­lla, i del termos s'havien servit un gotet de cafè, després ella s'havia estirat, de cara al sol i amb els braços oberts, ell amb la cara coberta es va quedar mig endormiscat.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 57-58
Indret: Palau de les Arts (València)

També abraçats, o més ben dit enllaçats rodejant-se amb els braços la cintura, van caminar amb passos lents i curts entre l'estany i l'esplanada on corrien bicicletes fent esses, xiquets jugant a pilota i homes joves vestits amb xandall amb gambades atlètiques i la cara seriosa de qui està fent una cosa important, i Irene es va aturar un moment per mirar l'edifici encara no del tot acabat del Palau de les Arts i digué:

«Pareix el cos d'un dinosaure inflat.»

«O un crustaci molt gran primitiu, una bèstia d'aquelles que tenen l'esquelet extern», va dir ell.

«O un fòssil d'un monstre de temps geològics futurs.»

«Del futur, o d'un altre planeta.»

«D'un altre planeta no podria ser, perquè no tenen vida.» «I això tampoc no en té. Hi ha qui diu que pareix un casc grec, però jo no ho veig clar.»

«Els grecs eren molt més elegants», va dir ella.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 58-59
Indret: Parc de Gulliver (València)

Abans de baixar la rampa que porta al parc del llit del riu, van passar uns minuts recolzats a la barana mirant com les criatures, aquell dia de Pasqua, suposà, molt més abundants que cap dia, s'enfilaven per les cames i els braços del Gulliver gegant que jau al fons esventrat enmig d'un recinte tancat per a infants, Gulliver de ciment pintat amb la casaca oberta al país de Lil·liput, però amb el pit, els braços i les cames fets amb relleu invertit de manera que formaven concavitats com si foren peces d'un tobogan per on podien llançar-se els petits lil·liputencs, però si almenys els pares i les mares hagueren llegit com cal els llibres de Jonathan Swift sabrien que aquells viatges no eren narracions innocents per a entretindre els infants, eren espills perversos per a mostrar com es d'estranya i absurda la nostra pròpia civilització quan es mira des d'un punt de vista alterat i grotesc, com havia pogut l'heroi viatger acabar convertit en ninot per als jocs infantils? Com ell mateix, va pensar quan baixaven, que també se sentia viatger estranyat per aquell parc nou i aquelles construccions de ciment de capritx industrial sense història arribades d'un espai exterior que ocupaven espais que ell havia conegut com a canyars extensos i herbassars silvestres, quan era encara una selva salvatge suburbana aspra i forta que s'obria des d'aquell mateix punt on s'acabaven els antics murs de pedra del riu que protegien la ciutat feia segles, i llavors ací el riu ja sense murs es tornava a escam­par entre ruïnes de fàbriques perdudes a l'esquerra i el Camí de les Moreres a la dreta, però de les moreres potser no en quedava ja cap que per Pasqua donara la fulla tendra que ali­menta els cucs, i d'una de les fàbriques, molt prop del pont, només n'havien deixat dos fumerals altíssims de rajola, incongruents i sols, xemeneies perfectes però sense sentit, com un record o emblema de la història propera i tanmateix una història arrasada, una història contemporània però ja tan remota com si fóra medieval o romana, com en un quadre de Giorgio di Chirico, pensà, on el present és ja impecable ruïna futura, i mirant cap a l'altre costat hi havia la cúpula blava de l'església de Montolivet i havia recordat les campanes alegres i la missa nocturna de glòria, però d'aquells xiquets que abans havien vist al tobogan del cos de Gulliver i que ara veien jugant i corrent sota la vigilància dels pares, cap de tots amb certesa no havia estrenat espardenyes, i poquíssims, amb la mateixa cer­tesa, devien saber què era una missa de glòria, què era la festa de Pasqua, com fan els cucs els capolls de seda, i què volia dir Montolivet.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 250-252
Indret: Parc de Gulliver (València)

Era dissabte i criatures de pocs anys, aquell matí sense escola, jugaven per damunt i al voltant del cos jacent pintat acompanyats per mares joves o per cuidadores més joves enca­ra la major part de cares fosques i amb cabells molt negres, han baixat de les muntanyes dels Andes, han travessat l'oceà, i ací tenen cura dels nostres vells, dels malalts i de les criatures. Igual com els havia vist que feien el dia de Pasqua els infants usaven el Gulliver gegant a manera d'una gran joguina, una petita muntanya amb forma humana per a escalar-ne el pit o el cap, un tobogan per a deixar-s'hi caure fent grans xiscles i rialles agudes, però el degà de St. Patrick s'hauria horroritzat si hagués sabut que el seu heroi viatger havia d'acabar sota els culs i els peus, els culets i els peuets, d'aquests nens de quatre o cinc anys, convertit en personatge innocu de literatura infan­til i reduït en aquell parc municipal a la simple curiositat d'una aventura fictícia innocent fent de gegant adormit o passiu entre homenets petits com ninotets, exactament lil·liputencs, tal com ell mateix feia de lil·liputenc en un món de gegants en l'altre conte o viatge que tothom ha llegit i coneix: quina seria, pensà, la decepció o la fúria de l'autor contemplant l'espectacle, perquè la història que ell va escriure no era una fantasia innocent, era el primer gran llibre del relativisme modern, Swift va ser amb certesa un precursor molt més radical que Voltaire i que els enciclopedistes, no volia divertir ni entretindre el lector sinó que els europeus del seu temps es miraren a l'espill d'aquells viatges i es reconegueren potser en els habitants del país de Lil·liput poblat de gent vanitosa i petita, sorollosa, ridícula, guerrera i disputadora, o bé en el regne dels gegants de Brobdingnag que eren grossers i pràctics i no entenien d'idees abstractes: va recordar la seua lectura infantil dels viatges de Gulliver, no solament les aventures entre els lil·liputencs o entre els gegants que ara, meditant al costat de l'ombra humida d'aquell pont, veia diàfanament que els uns i els altres sumats acumulen els vicis risibles dels seus veïns i compatriotes, disputadors, grossers i vanitosos, uns i altres sumats produeixen la fatuïtat infinita dels qui han construït o manat construir aquests edificis d'una falsa ciutat de gegants desti­nada a homenets de cervell infantil, però ell no solament havia llegit aquests dos viatges sinó també les visites als altres països del llibre complot, els viatges que no solen figurar en les versions per a infants edulcorades però sí en el volum que li deixà el seu avi, com ara a l'illa volant de Laputa poblada per especialistes pedants especulatius erudits però ignorants de tot allò que no fóra la seua petita parcel·la, talment els seus col·legues de professió i d'universitat, com havia pogut suportar quaranta anys la companyia dels tants laputians, com havia pogut ser ell mateix habitant permanent d'aquella illa suspesa en l'aire com la grotesca ciutat o regne dels ocells d'Aristòfanes, i també la visita terrible a aquella altra terra on els homes eren immortals i per tant desgraciats, miserables i desesperats, o bé l'últim viatge, a un país de cavalls intel·ligents i virtuosos servits per criatures bestials brutes i degenerades d'aspecte humà i de nom Yahoo, que era justament, recordà en aquell punt, el nom de marca d'una empresa de comunicacions electròniques o això que ara en diuen no sap molt bé si un portal o un motor de cerca, com si cada usuari o client, va pensar, quan parla pel telèfon de butxaca o quan seu davant de l'ordinador per a enviar i rebre missatges, fóra també un petit yahoo sense saber-ho, esclau o subhome al servei de no se sap quins superiors quadrúpedes, o deu ser que dins del seu cervell, quan la imaginació se li desborda a partir d'algun punt o alguna imatge, com ara la d'aquell gegant de ciment de colors, les paraules i els records es connecten, ixen com les cireres d'un cistell, d'ací a Dublín i d'allí als Yahoo, se l'emporten per dreceres i viaranys imprevisibles, i poden més que la connexió interna dels conceptes, quan en tenen, de connexió real o possible, encara que sovint ell només la intueix i no es capaç de fixar-la amb mots coherents, també pot ser que la lògica no tinga res a veure amb la història, també pot ser això.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 157-158
Indret: Pont de l'Àngel Custodi (València)

L'empleat l'esperava a les onze al portal de la finca,  i ell hi havia arribat caminant sota el sol de juliol, cobert amb un barret d'ala ampla i molla, un barret protector i barat Made in China, caminant solitari des de la parada d'autobús prop del pont de l'Àngel Custodi amb les bèsties de bronze infernals, i el trànsit per aquella prolongació nova de l'antiga Albereda era escàs perquè no era ben bé un bulevard o gran via ni molt menys una continuació natural d'aquell passeig d'àlbers, cavalls i carruatges elegants d'un altre temps sinó mitja avinguda interrompuda i excessivament ampla edificada únicament en un costat, feta de blocs discontinus, torres altes de  pisos, d'arbres molt joves i jardinets anèmics, de gespa pàl·lida, i a l'altre costat no hi havia edificis o cases sinó el vell llit del riu allí ja més ample escampat ja fora de la ciutat verdadera i per tant sense els marges i murs de pedra antiga que la protegien, allí ja sense forma ni memòria de riu, ja només un espai ocupat per aquelles construccions de ciment blanques disper­ses de volums tan estranys i per a ell incomprensibles, però algun sentit devien tindre i ja en parlaria amb Irene quan les contemplaren amb calma, no una vesprada de diumenge de Pasqua per a menjar-se la mona o el berenar i evocar altres dies de Pasqua infantils, sinó com a veïns amb llotja o balcó d'espectadors permanents d'aquella disneylàndia o gran fira per a adults blanca i grisa amb el nom presumptuós i fal·laç de Ciu­tat, aquella fira amb barraques de ciment i de vidre que de manera repugnant abusava, pensà, de les paraules Arts i Ciències ja tan desinflades i tan rebregades i que així, aplicades a aquell parc d'atraccions, acabarien definitivament de perdre el poc crèdit que els quedava; i si aquella Albereda novíssima acabada d'obrir, no l'antiga per on des del segle XVII s'exhibien cavallers a cavall i on fins entrat el XX passejaven fent roda carrosses o cabriolets amb dames alegres o famílies senceres com en un modestíssim carrusel parisenc els diumenges al Bois de Boulogne, si aquella prolongació no tenia el trànsit que s'hi podria esperar per l'amplària i per l'aspecte important, devia ser perquè estava poc poblada, i també perquè encara era un camí sense eixida, una avinguda atzucac tallada bruscament contra un mur i una tanca allà on passaven les vies del tren, i en aquella hora de sol de juliol massa intens hi havia ben pocs vianants que acudiren a l'antic riu ara parc a passejar gossos, a córrer pels camins, a dur nens a jugar amb el Gulliver gegant, o a visitar els edificis exòtics, museus, planetaris, aquaris, i altres atraccions i espectacles.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 127-128
Indret: El Parterre i la Glorieta (València)

A la Glorieta i al Parterre hi ha coloms, no molta calma per culpa del trànsit, mamàs amb criatures, bancs de pedra, dones d'algun poble que han vingut a comprar al Corte Inglés i mengen un entrepà, algun vagabund que dorm als bancs, arbres immensos de fulla lluent (coneguts com magnoliers, però altres diuen que són ficus descomunals), i una alta i poderosa estàtua eqüestre del rei Jaume I, instal·lada el 1891, obra d'Agapit Vallmitjana. Evidentment, el Parterre, on hi ha aquesta estàtua, no es diu plaça de Jaume I, sinó d'Alfons el Magnànim. I les reixes i portes originals de la Glorieta ara són al Jardí dels Vivers. I al Marquès de Campo li van fer una estàtua —amb els emblemes del comerç, la navegació i el ferrocarril, corn pertocava— a la plaça de Castelar, i després l'han traslladada a la plaça de Cànovas del Castillo. I la porta que ara apareix en el lloc de la Porta de la Mar, no és la Porta de la Mar, sinó una reconstrucció (del 1946, com a Arco de los Caídos) de la Porta del Reial, portada neoclàssica del 1801, originalment davant del pont d'aquest nom. I, per si volen saber-ho tot, aquesta porta, no on és ara sinó en el seu emplaçament primer, era l'última que es tancava, i els viatgers que arribaven tard s'havien de quedar a dormir en uns bancs semicirculars que hi havia a l'altra banda del riu, al Pla del Real, de la forma dels quals —en mitja lluna— ve això que diuen. que els babaus o retardats es queden «a la lluna de València». On hi ha ara uns blocs d'edificis molt nous, entre la pseudo-Porta de la Mar i el riu, és on s'erigia la Ciutadella que Felip V va fer construir després del 1707: tenia muralles cap a fora, i també cap a dins, i una gran torre amb setze canons que apuntaven a l'interior de la ciutat. En temps d'un altre Borbó menys agressiu, Carles III, va ser construït l'edifici neoclàssic més gran i més important de València: el Palau de Justícia, abans fàbrica de tabacs, i originalment duana reial. És una construcció massissa, amb tot l'aire oficial i clàssic que li correspon, però no pesada ni freda. Deu ser perquè l'arquitecte Antoni Gilabert va saber combinar molt bé la pedra i la rajola, Falçada dels pisos i els balcons i finestres, o l'aire general de la casa. Al capdamunt, sobre la façana principal, hi ha una estàtua de Carles III, d'Ignasi Vergara, que apareix remota i una miqueta desafiant. Amb el Jaume I a cavall que hi ha al Parterre, és l'únic rei que té estàtua pròpia a València.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 27-28
Indret: Col·legi de les Escoles Pies. Bombardeig. Biblioteca (València)

El seu col·legi, però, s'havia salvat del bombardeig, tot i que en poc temps quedaria, potser, com una illa enmig de la devastació, el pati estava intacte amb el claustre robust d'arcs de pilars quadrats, i assegut en un banc a la porta de la biblioteca l'esperava, tal com havien acordat per telèfon, el pare Francesc Casterà, que havia estat professor seu d'història de la literatura i també de llatí, i que molts anys més tard, ja jubilat de la docència, havia volgut escriure, dirigida pel seu antic alumne, una tesi sobre els inicis de l'ensenyament modern a la València del segle XVIII: en alguna activitat profitosa, havia dit, he d'ocupar el temps que em queda mentre espere que em criden d'allà dalt. Ara devia tindre ja més de vuitanta anys, i no duia sotana com quan era professor seu els anys cinquanta, sinó un jersei gruixut gris clar amb cremallera oberta i camisa blanca i corbata blau fosc, ni portava tonsura sempre ben afaitada com un forat enmig dels cabells negres curts d'home jove sinó cabells llargs ondu­lats blanquíssims d'ancià encara elegant i saludable, amb la sotana també anava elegant i estirat, recordà. Es van abraçar lleument, tocant-se a penes, quasi una abraçada litúrgica, en altre temps li hauria besat la mà.

«Tenia ganes d'ensenyar-te com ha quedat la biblioteca, després de la reforma», digué el pare Francesc. «Hauries d'haver vingut ja fa temps, val la pena. No hi ha en tot València un espai com aquest.»

Va mormolar una excusa quasi inintel·ligible, alguna cosa com «té raó té raó però ja sap...» avergonyint-se'n al mateix temps que ho deia, i la biblioteca era realment un espai extraordinari, o almenys extraordinari a València on certament no hi havia, dedicada només als llibres de fa un segle i dos segles i tres, cap altra sala com aquella tan gran tan perfecta, era un espai sever presidit per una columna central baixa i robusta des de la qual naixien i es formaven voltes amples, una arqui­tectura d'època neoclàssica que tanmateix pareixia una obra del primer renaixement, o la sala d'armes d'un castell francès.

No era la Biblioteca Bodleiana, ni la del Palazzo Farnese de Ro­ma amb aquelles sales de sostre altíssim amb balconades de fusta i escales, ni la de Princeton catedral dels llibres amb soterranis de corredors infinits, ni la del col·legi d'Eton que són salons com de palau d'un noble erudit i bibliòfil, amb l'exemplar de la Bíblia de Gutenberg que ell havia venerat devotament una vesprada plujosa en un estat pròxim a l'èxtasi contemplant aquells fulls amb columnes de tipografia gòtica perfecta, les caplletres encara dibuixades a mà, i pensant que d'allò, recordà, d'aquell invent, d'aquell primer llibre imprès el 1456 el mateix any que el nostre papa Calixt III Borja valencià aturava els turcs a les portes de Belgrad, ha eixit tota la civilització que en diem moderna: sense un primer llibre imprès, no hi hauria més llibres impresos, i llavors, què seríem nosaltres?; aquesta del seu col·legi no era cap biblioteca històrica o famosa, però era un espai d'aire sòlid, clàssic i seriós, hi havien instal·lat tot al voltant armaris nous de bona fusta fosca amb els milers de llibres relligats antics que ell ha­via conegut tants anys en prestatgeries mig corcades que ocupaven una galeria circular elevada a l'església redona on cada dia assistien a missa distrets i ensonyats sota la cúpula més gran de València i ell molt sovint alçava el cap i mirava els lli­bres a distància amb més interès que l'altar, els llibres tota la seua vida, des de l'adolescència remota en un col·legi neoclàssic, des de sempre.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 38-39
Indret: Claustre de la Universitat (València)

Els medallons de perfil invariable de cònsol romà i amb noms que ell no identificava podien correspondre a professors dels anys fundacionals, per alguna raó portaven gairebé tots la data 1499 o 1502, un any abans o dos anys després que el papa Alexandre VI Borja elevara l'estudi general de Valèn­cia a la categoria d'universitat pel mateix temps que Copèrnic exposava a Roma per primera vegada els principis del sistema solar, quatre o cinc anys abans que el seu primer professor de medicina, Lluís Alcanyís, fóra cremat per judaïtzant, i si és cert que cinc segles, va pensar, ja donen categoria d'universitat antiga la realitat és que ni els segles ni l'antiguitat no ens han servit de gran cosa, almenys a efectes de la celebritat acadèmica de què uns altres gaudeixen i menys encara a efectes de promoure i difondre els progressos del pensament racional, del tot invisibles sovint en aquesta ciutat, quin mal senyal i mal començament si ja des del principi ni la ciutat ni la universitat van ser capaces de donar aixopluc ni a un metge insigne ni a aquell pobre humanista Lluís Vives que ara presideix en estàtua aquest pati quadrat, tan dignament dret sobre el seu pedes­tal, amb gorra o boina i samarra d'hivern semblants o idèntiques a les que sol portar en els retrats el seu amic Erasme. Però a Rotterdam no perseguien els jueus i menys encara els fills cristians de jueus conversos, mentre que a València fins els ossos dels pares jueus de Vives van ser desenterrats i reduïts a pols i a cendra quan ningú sospitava que segles més tard el seu fill, mort en l'exili humit i ennuvolat de Bruges, ocuparia el centre d'aquest claustre gairebé sempre eixut i ple de llum que ara mateix, quan han passat cinc-cents anys i vivim temps de triomf públicament estimulat de la ignorància i de descrèdit institucional del pensament, temps de persecucions renovades contra nous judaïtzants i nous heterodoxos, és com una illa petita enmig de la indecència greixosa i obtusa dels nous rics enjoiats que ens governen i que busquen només la manera d'atordir els homes ja que satisfer-los és massa difícil, que pretenen convertir la ciutat en un gran escenari, espectacle, plató televisiu, i aquest quadrangle amb columnes i estàtua és un jardí tancat enmig d'un desert estèril una estepa inculta coberta de deixalles i de plàstics bruts, aquest claustre pot ser l'últim espai de serenitat, l'últim oasi, però només n'hi ha un i es molt petit, pensà.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Pàgines: 76-78
Indret: El Micalet. De dalt estant (València)

Com degueren pujar fins ací aquesta campana que pesa vuit tones i la boca fa dos metres i mig de diàmetre?, vuit mil qui­los són el pes de vuit metres cúbics d'aigua, són vuit cotxes mitjans com aquells que circulen per la Plaça de la Reina o fan cua a l'entrada del pàrquing subterrani, vistos des de l'altura del campanar de la Seu pareixen molt petits, com cotxets de joguina, però premsats en un bloc de ferralla serien un cub d'una tona, vuit blocs vuit mil quilos el pes de la campana que van fondre ja fa prop de cinc segles, l'any 1536 segons deia per darrere el tiquet de l'entrada: no entenia de quina manera la pogueren pujar fins allí, més de cinquanta metres sense comptar l'espadanya o remat de la torre on penja sola i plena de majestat, va imaginar bastides de fusta, politges i escales per la part exterior del campanar, va imaginar una mena de grua de bigues instal·lada allí dalt i corrioles i cordes i allà a baix una multitud d'homes estirant i cridant i potser els canonges de la catedral, l'arquebisbe, el virrei i cavallers i dames contemplant l'espectacle, i darrere apinyada una multitud de gent del poble. Imaginava l'operació però no li semblava possible, llavors no tenien aquelles grues metàl·liques gràcils que guaitant recolzat a la barana de pedra veia escampades per tota la ciutat i que un home sol manipula i governa pitjant un botó, tan altes que creixen per damunt dels terrats i teulades dels carrers antics, per damunt d'edificis moderns, i fins i tot superen els blocs de torres de pisos més alts, alguns encara en construcció, que a ponent i a llevant tanquen la vista com una muralla exterior i remota o més aviat pareixen fites provisionals d'un perímetre urbà sense límits, allà on mirava hi havia grues en forma de lletra L majúscula invertida, sembla un prodigi que s'aguanten dretes, i en alguns llocs n'hi havia tantes que formaven un bosc. Havia pujat sense molta fatiga els dos-cents esglaons triangulars i concèntrics de l'escala de pedra gastada, girant sempre a l'esquerra seguint l'espiral i aturant-se arrambat a la dreta contra el mur circular de pou estret profund quan baixaven en grups de tres en tres o de quatre en quatre adolescents d'alguna expedició cultural escolar, elles fent crits aguts i escarafalls de mareig fals o de pànic fingit i ensenyant el melic mentre els culets i els ventres i els pitets passaven a mig pam dels seus ulls o gairebé fregaven el seu nas i el perfum de femella agitada joveneta suada l'assaltava tot ell i cobria l'olor d'humitat que exhalava la pedra, ells llançant esgarips amb veus de quinze anys esquerdades i amb ulls insolents mirant l'home que els devia semblar un vellet panteixant que a penes podia pujar, amb la cara suada i la jaqueta al braç, l'escala que ells baixaven alegres entre xiscles salvatges i empentes a les companyes per a fer-les cridar i respondre amb insults i abraçar-se a l'eix de pedra freda de l'espiral, havia pujat doncs suportant el descens interminable de grapats d'escolars com bestioles indòcils, i ara al terrat, resseguint la barana i després aturant-se i seient al banc de pedra, es torcava la suor de la cara i contemplava, alternativament, la campana descomunal i la ciutat. Mirà el rellotge i faltaven a penes quatre o cinc minuts per a les set, per la banda de mar s'esfumaven en la llum grisa escassa els perfils de pont mòbil amb braços de les grues enormes del port i els volums, incomprensibles mirats des d'allí dalt i des de tanta distància, de la ciutat novíssima dita de les Arts i les Ciències, esferes, semiesferes, angles estranys, fileres d'arcbotants, aquella closca monstruosa o casc, i al costat blocs altíssims de pisos, per allà dones seria on Irene i ell podrien buscar un lloc per viure, una llotja per mirar l'espectacle d'aquell extrem absurd i exòtic de la seua ciutat, i alhora una finestra per contemplar de prop la mar i el camp, ara que per primera vegada en la vida hauria de triar carrer i casa i ara que, per una circumstància trista i feliç alhora, ben prompte disposaria també de diners suficients per poder elegir amb llibertat un lloc per viure, amb llibertat compartida amb Irene.