Sala Parés (Barcelona), 1934
Enlloc no he estat tan ben rebut i estimat com a Olot; hi he tingut i hi tinc encara, grans amics. El que em desplau enguany és una transformació de l'esperit típic i tradicional cap a una modernitat molt lletja i antipàtica. Aquell Pla de Llacs, i aquell Fluvià, han desaparegut. Aquell riu, com em va emocionar! Era deliciós aquell misteri d'aquells llots enmig d'aquells pollancres ajaguts i que es miren com si s'emmirallessin en aquella aigua tan rica de colors. Quan no existia el pontet per anar a Santa Pau, s'hi passava per unes passeres; mirant a Santa Magdalena, a la dreta, una pujada portava al Prat de les Mores, centre de delícies infinites; i més a la dreta, aquells camps de blat al juny i aquells famosos feixals de setembre eren com riques catifes per entrar a la vila. I cap al tard, pels camins s'hi passejaven sempre aquelles parelles d'enamorats, i també aquell ramadet de xais que solien passar a l'hora baixa per tots els viaranys solitaris. De lluny, a l'estiu, es sentia la tenora des de Sant Roc o des de la Xatona, embolcallant el cor de felicitat. Quins temps mes envejables!
Recomanat a un gran senyor notable, don Francesc de Trinxeria, em varen instal·lar a una pensió molt típica que es deia a can Campana, hostal camperol amb un tracte de família el més filial que es pugui concebre. Eren persones molt honorables, i els artistes que ens hi estatjàvem vàrem ésser tots molt estimats. Quins temps! I quina impressió em va fer l'endemà a bon matí tots aquells bassals de la Moixina, verge completament de reformes! Batet, el Corb, La Fageda, Santa Magdalena, Cuní, Les Feixes, els Firals, Verntallat, ara tot tallat, eren boscúries impenetrables, un veritable paradís. Els xaragalls de l'aigua de les deus de la Moixina es ficaven dintre els prats plens a curull de les més exquisides flors bosquetanes. I aquelles cases de pagesia tan típiques i tan precioses, que no es comprèn com encara existeixen, tan primitives! És que els seus propietaris són cultes per a comprendre que s'han de conservar; són joies de la tradició. Allò era formós. Tota la comarca d'Olot era emboscada amb arbres centenaris i els dintres dels boscos semblaven interiors de catedrals: tant era el silenci majestuós i el benestar que s'hi trobava.
I plovia més a Olot, aleshores! Cada dia de dotze a dues feia una tempesta que regava la comarca durant més de dos mesos: s'apaivagava a últims d'agost per tornar-hi a l'octubre amb llevants que duraven més de quinze dies, i excuso dir que la natura hi guanyava d'una manera gran, perquè al setembre ja es matisaven aquelles mates tan espesses de roures, amb finors tardorals exquisides. I això enquadrat amb cels d'una bellesa colossal de color, que és impossible de descriure, i que acabaven de donar un complement a aquells panorames, els més esplèndids que un pugui imaginar.
La fageda d'en Jordà, la vaig veure quasi sencera. En tinc encara estudis de grans faigs, restes d'una tallada que es féu passada la guerra carlina; no va ésser llavors, tan mutilada com l'última; ara no queda res del que era. Allò era un temple de recolliment; aquella quietud commovia; d'aquell roquissam avellutat en sortien columnes semblants a marbre clapejades de grocs de molsa, d'una verdor viva; i de les branques dels faigs en sortien aquelles fulles, que un alè d'aire, el més prim, les fa tremolar contínuament.