Edicions 62 (Barcelona), 2005
Travessa el feixanc pel dret, seguint un camí assenyalat per trossos de terra estovada, matolls esbrancats i, de tant en tant, una pedra estrinxolada. És el rastre obert per la cantera que ahir a la tarda li van fer caure de dalt, i que va quedar encallada a poques passes del precipici. S'atansa a la timba escoltant amb totes les seues orelles. No veu ningú, no sent cap soroll sospitós, només els sons llunyans i imprecisos que pugen del poble i de la fondalada de la Comella. S'aboca tant com pot al cantell, guaita a dreta i a esquerra i, un cop s'ha assegurat que no hi ha cap perill, retrocedeix cap a la roca. L'empeny cap al precipici però a l'últim decideix no estimbar-la, de moment. La deixa just al cantell, amb una falca a la part de baix per impedir que tombi. Si intenten enfilar-se per aquí els la fumbrà per barret. Tanmateix, la cinglera és molt llarga, més de mil passes potser, de manera que per poder respirar tranquil, hauria d'arrenglerar-hi una rastellera de roques de cap a cap.
Busca una altra roca si fa no fa de la mateixa grandària i la fa rodolar fins a deixar-la col·locada al costat de la primera. Després n'atansa una altra i una altra. La renglera de pedres s'allarga feixanc enllà, resseguint el cantell de la cinglera, que s'estira fent giragonses en direcció a llevant. Els rocs més petits també els aprofita: els posa al damunt aixecant una paret torta, construïda de qualsevol manera. Treballa tot atrafegat en la construcció de la seua trinxera, sense reparar en els veïns del poble, cada cop més nombrosos, que l'observen des d'allà baix, alguns concentrats a la placeta de Missa, altres des del carrer de la Font, i, també, aturats al camí de la Pobla. Quan s'adona que té espectadors, deixa la feina per un moment, se'n puja al capdamunt de la paret i avia al buit aquest discurs:
—Veïns del poble de Malpui, batlle, jutge i cap del sometent, hereus i cabalers, vells i joves, dones i mainada, gossos, gats i bèsties de corral, us notifico a tots que he pres la ferma i lliure decisió de quedar-me a viure aquí dalt, a la terra que, per dret de descoberta, em correspon, per la qual cosa només us prego que em deixeu en pau. Altrament, si tempteu d'irrompre per la força en uns terrenys que prompte seran de la meua propietat, procediré manu militari en legítima defensa contra vosaltres i contra els vostres béns, tal com en ocasions paregudes s'acostuma a procedir contra lladres i malfactors.
Els diumenges acostuma a quedar-se tot el matí al mirador. Còmodament assegut al pedrís encoixinat amb un tou de fenàs i protegit pel brancatge de la savina, deixa vagarejar la vista damunt la fondalada de la Comella. Qualsevol soroll que pugi de baix li crida l'atenció, ara el lladruc d'un gos, ara els cops sords de destral, o el bram desesperat i escandalós d'un ase. Encara els binocles cap a l'indret dels brams i de primer no distingeix cap bèstia, només un home, el mosso del Batllevell, arrossegant una branca enorme pel camí del Grau. Mira i remira pels voltants fins que destria les orelles de l'ase, l'únic que es veu de l'animal, colgat sota la càrrega de les trosses d'alfals... Cap a la banda de migdia, al trencant del terme de Malpui amb el de Llenasquer i Sant Roc, el Nasi de Tohà aprofita el diumenge per calar foc als boïgons. Més avall d'on fumeja la boïga, hi ha un bancal que ahir va acabar de llaurar amb els bous. Tant de bo ell les pogués tenir a la Feixa, un parell de bèsties així! Retorna al poble on els diumenges se sol concentrar el moviment. Prop de migdia, les mestresses encendran les xemeneies sense saber que li envien, barrejades amb la pudor amargant del fum, les olors generoses del dinar de diumenge.
—Què vols? —va cridar per damunt de la ventolera. Negre igual que un gitano, una metxa de cabells li batia el front, furient com una ala d'oreneta.
A pesar del crit de ràbia, no l'havia rebuda amb l'insult de «mala puta». Alguna cosa tenia de guanyat.
—Què hi véns a buscar, a la meua propietat?
—Llavor —va respondre ella—. Vine a buscar llavor. —Era una resposta pensada. Se li havia acudit dies enrere, recordant que el Ventura tot sovint els demanava un sarpat de llavors per sembrar a la terra del feixanc. En les cartes deixava ben clar que no ho reclamava pas en qualitat de fill, que l'assumpte de l'herència ja estava tancat, no es tractava d'una exigència sinó d'una almoina, com si fos un captaire que truca a cal Poblador pidolant un sarpat de trumfes per sembrar.
—Quina mena de llavor vols?
—Llavor de criatura —va respondre ella, sense que li tremolés la veu—. A tu te'n sobra i a cal Poblador ens n'hem quedat sense.
El Ventura va llençar les pedres amb ràbia contra les branques d'un arç.
—Anem cap a casa —va dir—. Que aquí et pelaràs de fred. A partir de llavors, tot va anar sobre rodes, més de pressa del que ella hagués desitjat. Ni temps de recollir l'equipatge ni de fer un mos —sobretot que el mascle vagi tip, aconsellava la Quima— ni temps de respirar que ja el tenia al damunt, neguitós, barroer, desconegut. Si no hagués sigut per la maleïda llavor d'hereu, de bona gana se l'hauria tret de sobre. Ja era negra nit quan la fam i el fred els van fer sortir de la cova a la recerca de l'equipatge. Van trobar-lo cap a l'extrem del feixanc dins d'una boixera, gràcies als estels que cremaven amb llum rabiosa, atiats per les ventades inclements. Es van atipar com a lladres, i encabat tornem-hi que no ha estat re. Mentre el vent udolava pels turons, ells dos ben arraulits dins d'aquell forat de roca, menjant i bevent, rient i fornicant a tot drap com si el món s'acabés l'endemà. Tres nits senceres s'hi va passar, allà dalt.