Dissenys culturals - 1993 - Barcelona
A l'extrem occidental del terme hi ha el santuari del Miracle, que no es només el centre de major atracció del terme municipal, sinó de tota la comarca del Solsonès. Presideix el conjunt dels edificis l'església, de grans dimensions, obra del mestre de cases vigatà Josep Morató, que va quedar inacabada. Dels 38 metres de llargada per 29 d'amplada i 26 d'alçada, manquen uns 21 metres de parets que van ser començades i en les que resten fragments de paret de les anteriors esglésies dels segles XV i XVI.
El retaule barroc del santuari del Miracle és un dels exemplars més sumptuosos i harmoniosos que es conserven a Catalunya de l'època barroca. Van encarregar-lo els administradors del Miracle el 1744 a l'escultor Carles Morató, qui va treballar-hi fins el 1758; el daurat i la policromia són obra del pintor solsoní Antoni Bordons, que hi treballà del 1760 al 1774. Presideix el retaule una imatge de la Mare de Déu del Miracle, talla del segle XV que representa la Verge María nena amb una creu a la mà.
Diu la tradició que en aquest indret, un 3 d'agost de 1458, la Mare de Déu va aparèixer en forma de nena a dos germans que feien de pastorets, el més petit dels quals va rebre el missatge de la Verge. Al lloc de l'aparició van alçar-se dues esglésies successives, fins que al segle XVIII s'edificà l'actual, que conté el majestuós retaule.
Al mateix temps que les dues primeres capelles, es va construir la casa Gran, un edifici de pedra pensat per servir d'hostatge als peregrins.
La població de Sant Llorenç té els seus orígens en la vil·la romana de Noves i en la comunitat de clergues erigida a les darreries del segle IX al peu del vell camí de La Seu d'Urgell a Cardona pel coll del Port, que va ser restaurat pels comtes d'Urgell, amb ponts com el romànic de Vallonga i el visigòtic de Les Cases. A finals del segle XIII la vila de Sant Llorenç fou protegida pels benedictins i enfranquida pels vescomtes de Cardona. Des del XIV, fins el segle passat, va ser coneguda per la seva indústria de draps de llana, exportats per tota la Mediterrània occidental i coneguts com a draps piteus, pel seu origen poiteví [Poitiers], la qual cosa va fer que la vila fos anomenada popularment Sant Llorenç dels Piteus. [...]
La vila de Sant Llorenç, enlairada en un monticle de la riba dreta del Cardener, tant per la bellesa dels seus carrerons i de moltes de les seves cases com pel paisatge que l'envolta, és sens dubte un indret privilegiat. Conserva l'estructura medieval formada per un clos murat en forma de pentàgon irregular, on antigament hi havia cinc portals als angles, dels quals només resten el de La Pietat i el de L'Era Nova al migdia, el de Vallfred o del Puig a llevant i el de La Canal al nord. Des dels portals, una sèrie de carrers condueixen cap a les placetes interiors, i el carrer Major acaba prop de l'església, en un altre portal interior.
Malgrat els saquejos que va sofrir durant la guerra Civil, la seva església parroquial, d'estil romànic, conserva una sèrie d'obres molt interessants, com el fragment de pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, les restes de l'altar major barroc, construït per l'escultor Joan Francesc Morató, i la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls, obra de Josep Pujol i els seus fills.
Al costat de l'església, i comunicada amb aquesta per un passadís elevat, hi ha la Casa de la Mare de Déu, erigida al segle XVI per la Contraria dels Colls.