Edicions Bromera (Alzira), 1998
Ludwig, bocabadat, ho escodrinyà tot.
-Aquests ballarins pareix que hagueren eixit del Fígaro de Beaumarchais -mussità.
-Sí -corrobora Eugen. Fa la impressió que, en compte d'anar a matar uns toros salvatges, aquests gladiadors s'hagen vestit així per representar El barber de Sevilla.
Quan l'agutzil es retirà, després d'empomar la clau que havia sol·licitat al president, s'obrí la porta del corral i Mimoso, un brau negre i poderós de banyes separades, féu una sortida ràpida, decidida i audaç. Desllumenat pel sol i atordit per la cridòria del públic, després d'ensumar cada racó dels refugis, la bèstia es plantà al mig del clos i allí esperà, indefensa, a veure què s'esdevenia, sota l'atenta mirada d'Arjona, que n'observava de lluny les possibles inclinacions i tirades. La correguda havia començat; en primer lloc eixiren tres picadors, els quals, ajudats pels xulos dels capots, citaren l'animal a rebre puntades de pica. El brau era dur i atrevit; tant que, al cap d'una estona, quan el so de les trompetes i el redoblament dels timbals anuncià el canvi de la sort de vares, Mimoso havia desbudellat quatre cavalls que romanien tirats per l'arena, moribunds i exsangües.
Llavors començà la tanda dels banderillers, els quals, àgils, astuts i amb una sang freda heretada de pares a fills, foren capaços de driblar l'animal, d'esquivar-ne les banyes i de sortir indemnes de l'encontre, havent-li plantat tres parells d'aquells pals feridors sobre el llom, que anaven embolicats amb una vistosa oriflama. L'efecte de les noves ferides, lluny d'apaivagar-la, encabrità encara més la bèstia, la qual se'n reféu de la humiliació atacant-los, quan de nou el so de la música donà per conclòs aquest terç i anuncia el pas a la sort de l'espasa, que el públic celebrà amb aplaudiments, cridòries i altres manifestacions de satisfacció i complaença. Era notori que la concurrència xalava.
-Així degué ser a l'antiga Creta -deixà anar el comte Sforça.
-Tan sofisticat, creieu? -preguntà Ludwig. I afegí:- Aquesta sembla una festa molt reglamentada, però no per això menys curiosa. M'he alegrat de tenir ocasió de presenciar-la, ara que recorde haver-ne llegit no fa gaire una descripció magnífica, que ben bé podria haver-se referit a aquesta mateixa vesprada.
El bou, cada vegada més testavirat i marcit, demanava la mort panteixant, deixant al seu pas un rastre de salivera i de sang. El matador se li acostà a fi de rectificar amb la punta de l'estoc la posició d'un parell de banderilles que oferien una caiguda molesta; es plantà enfront de la bèstia a una distància de dos o tres passos; deixà caure a terra el braç en què duia la muleta -que el bou seguí mirant fixament com si tinguera un embruix-; l'apuntà amb la dreta, posant-se el mànec de l'espasa al costat de l'ull; alçà la punta del peu esquerre, el girà i, tombant-se, deixà anar el pes de tot el seu cos contra la testa de l'animal, el qual el rebé immòbil, i li clavà una estocada completa fins a la creuera que en pocs moments precipità la seua agonia.
La fera reculà, amb la vista cada vegada més enterbolida, fins que caigué plegada el mateix temps que el matador elevava els braços en senyal de triomf. El públic s'alçà dels bancs i, traient mocadors blancs dels plecs de les faixes -els homes- i de les sines i els pitrals -les dones-, encarats a la llonja presidencial, sol·licità tots els trofeus per a Arjona. Mentre un tir de mules engarlandades amb gualdrapes roges, ornades amb sonors cascavells, retiraven al galop el cadáver de Mimoso entre una allau d'aplaudiments i una colla de monosàbios restauraven amb rascles l'estat de l'arena, Cúchares, que feia la primera volta triomfal a la plaça, no tingué altra idea millor, en passar per davant dels seus convidats estrangers i reconèixer-los, que llançar-li una orella a la cara der zeñó de la Fuersa.
El Comte aconseguí aturar la trajectòria del projectil atrapant el cartílag entre les mans, les quals li quedaren tacades de sang, perquè l'apèndix auditiu de Mimoso, segons pogué comprovar amb estupefacció, aleshores encara vibrava.
A pesar de ser una hora tardana, a l'estació de València hi havia un intens aldarull laboral perquè estava en plenes reformes. Les obres les dirigia l'enginyer projectista, un anglés anomenat James Beatty que treballava a les ordres del conegut financer Josep Campo, una fura per als negocis, amb gran ascendència sobre la ciutat i accionista principal de la companyia ferroviària. l'hangar, de coberta metàl·lica a dues aigües amb claraboies de vidre, era ventilat, lluminós i ample; hi allotjava, en paral·lel, quatre o cinc vies que permetien la confluència de diversos combois simultanis. [...]
Seguint el rastre dels fàmuls, els viatgers abocaren al vestíbul, que era espaiós i ben dotat, amb sales d'espera, despatxos de bitllets, consigna d'equipatges, oficines proveïdes amb instruments moderns –com un aparell de telègraf Morse nou de trinca- i corredors allargats que donaven a uns quants urinaris higiènics. L'accés principal, on hi havia el pati de viatgers, tenia una façana neoclàssica amb un pòrtic auster que emmarcaven dos parells de columnes bessones. Abocava al Sagrari de Sant Francesc, un carrer ombrívol, estret i poc vistós, ofegat entre els semiderruïts llenços de l'antiga muralla, i els murs del convent de Sant Francesc, ara habilitat com a caserna amb guarnició militar permanent.