La Veu de Catalunya (Barcelona), 1911
Elogi de Girona
Girona, Girona, immortal! Ara és nit i les teves runes fan por. Hi ha, darrera la Catedral, un sàbat de bruixots, tornats arquitecturals estructures. Hi ha un abim negre al peu de la nua aresta d'un altíssim mur. Les estrelles agudes viuen molt amunt, i les òlibes, molt baixes. I, a la plaça solemnial i terrible —a on una graonada fantasmagòrica torna, d'una manera obscura, a la memòria del viatger la reminiscència d'un somni estrany de vint anys enrere—, uns infants ocults als qui, àdhuc en les malifetes, el numen de la Ciutat inspira, juguen a un joc de paüra; i, en el silenci de la vetlla alta, un picaportes truca tot sol a la casa d'una velleta retorta. Però heus aquí l'alba. Canten els galls i la Devesa se torna, a prop del riu, suau i paradisíaca, així al bosc a on Beatriu aparia. Sí, Girona. Tu sembles ordenada per una febre del Dant. Les muralles, l'Infern, les esglésies, el Purgatori. Les arbredes, l'Empiri. Tos artistes escriuen crues històries feréstegues o dibuixen esquelets, amb un tarot mig cobrint la calba i una pipa entre els maxil·lars. Però tu amagues, Girona, en ton si el jove Arquitecte amorós. El qui té l'ànima tan nova i palpitant i sucosa i plena de futur, com un d'aquells primitius organismes al fons del mar, que es movien inquietament, perquè guardaven, segons els zoòlegs, en la seva maternal gelatina, el plasma de tots els organismes avenir, de tots els animals i les plantes que han omplert de diversitat el món. Girona, tu ets com un vell militar invàlid i socarrimat pel foc de les tremendes batalles, i a qui puja, de tant en tant, a flor d'hirsut mostatxo, una clara bondat de nin. Ets, Ciutat, una seca nou, de closca pètria i arrugada, però blanca al dins, tendra, lletosa, dolcíssima.