Els cagonets

Autor: Victòria Cremades i Gonçales

Els cagonets

 

A Assumpció Falcó, mestra de cagonets A Llum Sànchez, mestra

 

Com cada matí, cara lluenta, eixia a caçar gegants,

m'arrecerava a l'ombra d'alberedes, oloroses, nues,

m'estimava l'ampit de les corbes, la cendra, el forrellat,

sense altre deler que enredar-me els cabells de llevant;

els dies perduts, enyorats músics, Goliat.

Algunes monyes de tres parpelles les trobe ara surant,

(camí del Nord i la xancleta) creuant un llac, foia o assut,

fent xap-xap a peus puntetes, el brial tot sullat

-el seu final, el meu també: es pon el sol-.

Sovint vestia roba desllavassada, marró i blau

i escoltava la mateixa veu de matí, greu, de calfred al bany,

pronunciava noms reconeguts per la terra, però sempre el sol

acabava per estavellar-se contra el finestral, enfollidor.

Les herbes sense arrel ploraven i es feien viatgeres,

pensava que a l'hivern la cigonya es punxava de mort

a gall de campanar i moria ferida per la fletxa de vent

a peu d'un poble llunyíssim, blanca, cega, sense alé

quan feia camí de costura.