Edicions el Triangle (Barcelona), 1969
La llar
A la ciutat alegre de Maó,
la meva ciutat blanca,
veuràs a cada casa dos forats
amunt de la façana,
on el paleta penja la bastida,
amor de cordes clares.
És el lloc on, cada any, les orenetes
van a refer llurs nius i llur estada.
Cada casa en té dos,
i les dels rics
en tenen tres i quatre.
Dos en tenia, dos, la nostra,
ni baixeta ni alta...
L'ocell de cera
Cavall, soldats de plom, fusell i cèrcol,
i un ocell que es deixava clavar l'ungla.
Aquell ocell de cera m'encantava,
i esdevinguérem bons companys.
Una tarda d'estiu, en fer la sesta
embolcallat de sol dins l'hort de casa,
abraçat a l'ocell vaig adormir-me
mig de rosella i de blat ros.
En despertar-me, quina pena!,
l'ocell s'havia fos.
Hi ha coses que l'infant no oblida més.
Seguint la vida volandera,
quan perdo algun amor, algun amic,
em torna al pensament l'ocell de cera.
Els camins de l'ànima
Mentre que el cant melòdic dels mussols
posava claus sonors a la vetllada,
els rats-penats anaven barrinant
de tots costats les ombres.
Les matrones, que seien al carrer
amb portes i finestres embarrades,
per por que els esperits dels esperits
no entressin dins les cambres,
deien que els rats-penats, per fer llurs nius,
cerquen les cabelleres setinades.
Jo tenia uns cabells que feien por,
i em tapava la cara.
Assegut a la llosa del portal,
tan dura i tan glaçada,
escoltava amb el cor ben arraulit
les rondalles de por de les comares,
les rondalles de bruixes i de dracs
que sortien de nit sense sandàlies
i clavaven agulles de cap blanc
al front de les donzelles esverades.
Una es tornava brisa; l'altra, font;
aquesta, rou; aquella, lliri d'aigua;
i la més bella i pura era un colom
que volava, volava,
fins que un príncep ardit i ben plantat,
que arribava de terres molt llunyanes
sobre un cavall de foc,
fent-li un petó d'amor la deslliurava...
Quin misteri em tenia presoner
amb l'ànima incrustada
al mig del marbre negre de la nit?
Els gessamins ploraven de rosada.
Els rats-penats seguien barrinant
les ombres desolades.
Jo em tornava poeta sens saber-ho,
el temps se m'emportava,
i ja dubtava, per moments,
del "dos i dos fan quatre".