Editorial Bromera (Alzira), 1994
Accedí, doncs, a través del carrer dels Carboners i la plaça de l'Arbre al carrer de Cavallers, el més majestuós i principal de València, per la voravia dreta del qual començà a baixar cap a la plaça de la Seu. Havia enfosquit completament. Els fanals d'oli que havien estat instal·lats recentment il·luminaven façanes pletòriques de filigranes vegetals i reixes treballades per mans artesanes. Des dels portals oberts, Knipffer observava discretament l'interior de les cases nobles. Reformats sobre l'estructura intacta dels casalicis gòtics anteriors, presentaven escuts barrocs centrats sobre la llinda, pati descobert i escala central generosament ampla, amb passamà contundent i graons de pedra picada.
Moltes d'aquestes edificacions eren autèntics palauets urbans. Davall els arcs portuguesos i les decidides voltes de l'entrada allotjaven un pou d'aigua fresca i un petit jardí amable de falgueres esplendoroses, amb espai sobrat per a les cavalleries i els carruatges dels nobles inquilins.
Havia arribat a les torres dels Serrans poc abans que els campaners del Miquelet anunciessen a la població el toc del tancament de la muralla, tot just quan els barbers més sol·licitats plegaven, per a recollir-se portal endins o horta enllà, carregats amb les estenalles d'arrancar queixals, les safes per a les sagnies que aplicaven amb fruïció als més grassos, i sobretot amb la cistelleta de vímet proveïda de tapadora on reposaven, somnolentes, les atipades sangoneres de l'Albufera amb les ventoses enrogides per les incessants succions de sang fresca.
L'alemany suposava que els racons freqüentats habitualment pels estrangers podien estar infestats d'espiots de diversos amos. L'únic que cobejava era passar una nit senzilla de descans. L'endemà s'havia de produir l'entrevista que, mesos abans, havia estat concertada al seu país amb el noble patrici que, com si es tractés d'un virrei, exercia la governació més alta de la generalitat del territori en què es trobava.
Descavalcà a l'entrada d'un hostal primitiu, precisament entre els carrers de Dalt i de Baix de l'antic alfòndec, tocant a l'exuberant jardí d'en Raga, on excel·lien les casuarines i les magnòlies. L'establiment parava raonablement distant de la residència oficial del capità general, al Pla del Real. La descolorida façana, decorada amb toscs baixos relleus florals de color blanc, presentaba per cada pis una renglera perfectament simètrica de finestres i balcons. Sobre la reixa de la balconada central hi havia col·locat un rètol de fusta on es podia llegir: «Fonda de Morella».
Sota les ordres de l'enginyer Méndez de Ras, coronel d'infanteria, foren els mateixos redimits els que s'encarregaren de bastir el poble illenc en què havien de residir, utilitzant amb aquest fi una pedrera nova localitzada a l'oest de l'i1la. En el transcurs d'un any s'havia aconseguit alçar cent vint-i-cinc cases que els nouvinguts ocupaven a mesura que es rematava la coberta. Vivien agrupats en quatre organitzacions gremials que responien als oficis de pescadors, palers, teixidors i boters.
Quan van tenir també acabada l'església, aquesta fou beneïda sota l'advocació de sant Pere i sant Pau, patrons de Nova Tabarca, i de la Immaculada Concepció. El poblat fou fortificat amb muralles, castell i baluards. Se'l dotà amb casernes, cavallerisses, casal del governador, llavadors públics, aljubs, fleca, forn de calç i un varador per a traure al sec barques de grandària mitjana. El rei concedí als colons un seguit de privilegis i d'exempcions i nomenà un governador militar al front de la guarnició. El recinte emmurallat tenia tres portals fortificats de comunicació amb l'exterior, sobre els quals es van aplicar sengles escuts de pedra amb les armes reials gravades.
Fora de la població, sobre la base d'una primitiva torre, es va construir un castellet reforçat amb bateries.
A més d'aquests ingenus colons que no coneixien més món que l'angúnia dels treballs feixucs de la captivitat, prompte van aparéixer uns altres italians del sud, alegres i oberts, que van ocupar les cases buides d'un barri sencer. Mentre els primers es dedicaven a la pesca de les diverses espècies marines que abundaven al litoral, els segons tenien per missió fabricar porcellana. Procedien originàriament de Capo di Monte. Napolitans tots ells, havien integrat la comitiva reial que perdé de vista el Vesuvi el mateix dia que el rei Carles III es desprengué de la felicitat llatina que el destí l'havia forçat a abandonar.
A l'illa Nova de Tabarca, que s'anomenà així en remembrança dels primers pobladors, el rei havia estat capaç de fundar una civilització artificial que mancava de recursos propis. Tot allò que no s'hi trobés o que s'hi aclimatés amb dificultat, s'havia de portar del continent. Així, el vi, les peces de tela amb què les dones confeccionaven camises, les saques de farina i de sucre, l'espart, les eines, la fusta necessària per a les petites reformes o per a bastir les caixes dels morts, els llegums, les verdures i la pólvora per als canons. Tot, absolutament tot, havia de procedir de fora.
Vora la mar Mediterrània
El Grau de Castelló que conegué Johann Christian Knipffer a començament de desembre del 1764 era un llogaret discret i miserable. Eixint de la vila pel portal situat a l'extrem meridional del carrer Major, hom enfilava l'estret Camí de la Mar, apte com a màxim per al pas d'un carro que no tingués la caixa ni la travessanya gaire amples. A una llegua de distància, el recorregut, després d'haver deixat a mà dreta l'ingeni que només funcionava a temporades, travessava l'àmplia partida de la Donació i abocava en un llogaret de cases d'atovons i de fluixes barraques.
La major part de les famílies de pescadors feia dècades que s'havien traslladat a viure a l'interior de la vila. Els més ancians recordaven les antigues incursions dels pirates de la Tunísia, quan a l'estiu se'ls presentaven de sobte a la porta de casa, mentre sopaven sardines torrades asseguts en cadires de bova. Els impetuosos moros els robaven llavors les filles més joves que ja iniciaven la regla, les dones d'anques poderoses que mantenien la sina ben plena. Els cremaven la llar i sovint, si gosaven presentar-los defensa, els segaven la vida amb el tall esmolat de l'alfange. Tot això succeïa quan els corsaris desembarcaven silenciosament a la platja del Serredal amb la intenció de carregar bótes d'aigua dolça a les properes fonts ocultes de l'estuari del Millars.
L'endemà, a mig matí, tres tocs de campana anunciaren que era hora de missa major. El capellà que eixí a cantar-la anava revestit amb una casulla vella, mig arnada, en la qual figuraven antigues brodadures, amb fil d'or i filigranes, que representaven la imatge del patró dels balancers, dels colliters, dels armers i fins i tot dels contrabandistes.
L'esglesiola era una nau fosca, amb una sola capella i un únic altar. Aquell any féu el sermó de Sant Miquel un predicador que provenia del Seminari de Nobles de València. Enraonà molt i molt bé, amb notable desimboltura i grans braçades, sobre el príncep dels àngels. Digué que tothom havia de ser-ne devot, per tal com sant Miquel era l'encarregat de pesar les ànimes amb una romana divina, immediatament després del traspàs de les persones. També era el responsable d'acompanyar les unes al destí celestial, a fi que gaudissen de la presència de Déu Nostre Senyor, o al contrari, d'abocar les altres a puntellades a la caldera brunzent de Lucífer, si la mort s'apoderava de l'ànima dissortada en estat de pecat mortal.
Al voltant dels mesos en què s'esdevingué la fi de les hostilitats, però, l'interessant cartipàs, protegit convenientment de la pols del camí i d'altres agents atmosfèrics, era transportat al calaix camuflat del seient del cotxer d'una vistosa berlina negra. Aquest carruatge lleuger i confortable concebut a Berlín per a ús de l'elector, es dirigia pel camí reial a Saragossa. Tenia l'objectiu d'arribar, al cap d'unes jornades, en una fonda discreta de les proximitats de la vila de l'Alcora, al Regne de València.
D'aquesta població era propietari natural el desé comte d'Aranda, patrici il·lustrat que gaudia d'una fortuna suficientment poderosa per a garantir, al preu que fos, que la fàbrica que hi havia fundat el seu pare el dia primer de maig de 1727 i que ell regia en l'actualitat, cogués les primeres peces de porcellana de la Corona d'Espanya. La noble manufactura de pisa de l'Alcora havia gaudit d'una gran fama entre les famílies aristocràtiques del món civilitzat. No havia de passar un sol dia, doncs, sense que la Reial Fàbrica fos admirada, a més, per coure-hi als potents forns de llenya objectes d'una porcellana extraordinària.
Un motiu més, especulava el comte, per a continuar obtenint així la consideració i el favor d'Isabel de Farnese, duquessa de Parma i de Piacenza. Amb la vídua de Felip V, sempre que aquesta li havia concedit reial audiència a La Granja de San Ildefonso -on des del 1747 maniobrava, retirada i apartada de la cort per voluntat de la sobirana d'Espanya, Bàrbara de Bragança-, Aranda havia mantingut relacions-excel·lents. No ja només perquè el militar aragonés hagués comandat victoriosament les tropes de la corona en les campanyes de successió del regne de Polònia i de l'imperi d'Àustria, sinó pel fet que ambdós odiaven tant els jesuïtes com abans ella havia abominat la princesa d'Orsini.