Edicions Documenta Balear (Palma), 1999
Cabrera
El sol recrema amb força el garrigar
i només ho proclamen les cigales,
no es mou ni un alè d'aire i les onades
són lluny, aquest juliol, d'aquesta mar.
El món sembla aturar-se, a la platgeta,
perquè et lliuris a l'aigua bellament:
ets l'única sirena, en aquests temps,
que reposa a l'areny de la caleta.
I somiem, ajaguts a frec de pell,
que l'amor va salpar d'aquesta rada.
Tant se val si és ben cert que ens sotja encara
un pirata, enfollit, dalt del Castell.
Sa Dragonera
A la platja de Sant Telm van contar-me
que eres un drac a l'aguait, que els teus brams
els duia la tempesta freu ençà,
que els vells mariners deien que eres prenys
de pirates i de contrabandistes.
Però aquest matí, de mar encalmada,
hem fet proa cap a Cala Lledó.
Perquè hem acariciat el teu llom
sota el sol, ara sabem que el teu cos
és perfumat de romaní, llentiscle
i farigola, que empares tan sols
el vol de les aus i el zigzaguejar
de les sargantanes, que els brams que fas
son només els laments d'un drac ferit...
Torralba d'en Salord
Després dels sacrificis –aplacat,
finalment, el vedell-, franc de temors,
s'ha adormit el poblat. Les brases són
l'únic record de les altes fogueres.
A poc a poc han emmudit els grills,
només se sent el vent de tramuntana
i és lluny la remor fosca de la mar.
Per damunt de la taula, l'ull blavós
de Sírius brilla, enmig de la nit.
Naveta des Tudons
Sempre la mar. Cal un altre paisatge?
Vau solcar-la tants cops, fa molt de temps,
quan els vents coneixien solament
algunes poques veles solitàries.
Temíeu només els déus, les tempestes
i els monstres marins. Els estels i el sol
marcaven al lleny la ruta i els ports
on el mercadeig naixia amb la festa.
Ara, en el pont d'aquesta nau ciclòpia,
dormiu el son dels navegants experts,
lluny en el temps, però sabent del cert
que amb aquest buc heu travessat la història.
Sant Joan a Ciutadella
Muntats a cavall passen els caixers:
el caixer senyor i els caixers pagesos,
també el menestral i sa capellana,
i el caixer fadrí, amb la creu de Malta.
Esperons lluents, guindola cofada,
davant de la gent, corren a sa plaça;
per tot el camí, fins a Santa Clara,
fan els caragols que el costum demana.
Cap al vespre, as Pla, les sorts els esperen:
ensortillaran, rompran les carotes,
i s'abraçaran en la galopada.
Amb ardits genets, bella és la colcada!
Temps enrere, Ciutadella
No sé si ha estat la vivor dels teus ulls
o potser el gest que has fer, en abraçar-te,
però t'he vist novament asseguda
en aquest moll. Dúiem llargs els cabells,
avarques als peus, un tassó de gin
a les mans i un farcell d'il·lusions.
Glopejàvem els vespres vora mar,
a desgrat del vent i d'aquell plugim.
De dia ens perdíem per laberints
de tanques i rodolàvem pels prats
i els sorrals, ens besàvem enfilats
a les taules i érem pirates bons
que habitàvem les coves dels illots.
Tot just començàvem un llarg camí.
Talaiots a Capacorb Vell
Fills dels déus d'aquesta mar,
els infants del teu poblat
jugaven a fer de cíclops.
Vigilaven l'horitzó,
amb esguard escrutador,
enfilats dalt la talaia.
Van estimar el primer sol,
en un món encara nou,
mentre brandaven la fona.
Puig des Molins
A tocar de la vila i no gens lluny
de la mar hi tenies els teus morts,
amb l'esperança que no t'oblidessin
ni un sol moment durant el llarg viatge.
No comptaves, però, que a poc a poc
el temps arribaria a transformar-te
fins al punt que no et reconeixerien,
si gosessin tornar...
I ara ets una altra.
Ibusim s'ha perdut en el passat.
En resten solament les oliveres
—sorgides des del fons dels hipogeus—
i el trànsit esqui de les sargantanes.
Encís a Dalt Vila
Arraulit dellà el portal de les Taules,
amb cinyell de murades i perfum
de flaó, s'amaga un antic reialme.
Solia arrecerar-m'hi algunes nits.
La lluna jeia al fons de la badia
i l'ombra d'una al·lota travessava,
furtiva, la placeta de la Seu.
Portava una trena negra, frondosa
i llarga; de vora mar m'arribava
el so melangiós d'una flaüta...
I encara enyoro el rostre de Tanit.
La Savina
Sobre el petit moll, cada barca et deixa
el mateix present: tribus bigarrades
de joves romeus. Vestits amb translúcids
teixits orientals, descalços els peus,
despuntar de flors entre els llargs cabells,
mil llengües als becs i un sol equipatge:
el nostàlgic so d'alguna guitarra.
Entre mar i cel, illa maternal,
el naufragi aculls d'aquells somniadors
que el món va abocant a les teves platges.
Rere el port menut: la terra promesa!
Es Migjorn
L'alba s'endurà les danses, la música,
i la nit. Però encara dormirem,
enllaçats, a l'empar de les savines,
fins que se t'obrin els ulls, fins que el sol
sigui prou alt per oferir-li els nostres
àvids cossos.
Ell ens posseirà
sense remor, ajaçats entre dunes
o jugant capbussats sota les ones.
Amb càlides moixaines pintarà
la nostra pell del color de l'estiu.
I a la posta, quan s'enfonsi en la mar
davant dels sorrals de la riba d'Àfrica,
anirem retrobant tots els companys
i reprendrem les cançons, un cop més...
Calladament torna a passar la lluna,
la mar acull el seu mirar d'argent,
i somiem sota un vel de savines.
Crepuscle a Cala Tuent
Amb l'alè contingut, veuràs el sol
d'horabaixa calant foc a la mar.
I només el corb marí gosarà
travessar aquests instants tot ferint l'aire.
Davalla lent, fins a besar la platja
—estol gojat i trèmul— un ramat
d'oliveres de dalt del Puig Major.
La brisa et durà el so de les esquelles.
Com una dolça amant, el clapoteig
de l'aigua, la llum suau i rogenca
i la cala serena et corprendran.
Amb el record, perdurarà la posta.
A desgrat dels unglots que l'amenacen
i s'allarguen per damunt de la serra.
Un blauet interpreta a Lluc
el cant de la Sibil·la eritrea
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Perquè el demà desconeixem,
blauet sibil·ler, t'escoltem,
quan en finir l'ofici sant
bellament brodes el teu cant.
Apareixes dalt de la trona
abillat amb roba de dona
i, atemorint-nos amb l'espasa,
ens fas sentir insegurs a casa.
Escampes dolçament la veu
amb mots que ens pesen com la creu,
en renovar-nos per un dia
aquesta vella profecia.
I ens plau que retornis cada any,
malgrat que temem l'averany:
l'harmonia del teu cant dolç
sap fer oblidar-nos que som pols.
Lo jorn del Judici
parrà qui haurà fet servici.
Il·lustració a Puigpunyent
Estimes, de fa temps, aquesta terra
encordada pel sol i per la mar
i fins parles talment com ho fa ella,
bella harmonia de dolç i salat.
Adés maldes per salvar del naufragi
l'última de les plantes dels penyals,
adés amb goig contemples, del voltor,
les etèries danses matinals.
Pacientment poues la saviesa
dels antics manuscrits que ara conserva
la memòria de l'ordinador.
I amb rerefons de música barroca,
diuen que Ramon Llull sol saludar-te,
enfilat dalt del puig de Galatzó.
Matí solleric
Darrere la Serra hi esclata la vall;
el tren quan l'albira, saluda xiulant.
Ombregen els horts, tarongers, llimoneres,
pel camí del port balandregen palmeres
i enllà de les cases blaveja la mar;
uns nins compten veles, llepant un gelat.
Frisen per banyar-se i bastir castells,
efímera petja del joc d'uns cadells
que ignoren encara que hi ha en peu de guerra
l'oprobi indeleble que esventra la terra.
Me'ls miro o somriuen, i un d'espigat crida:
—Anam a sa platja, que ja ve es tramvia!
L'Arxiduc a Miramar
Ara, als vespres, bufa amb força el gregal.
Que lluny, els dies clars de primavera!
Tots els matins perfumats de resina
i de fonoll marí, i el vagareig
pels senders, entre el càrritx, ran de mar.
Però, a la llar, hi espeteguen tions
d'alzina i, redreçats pacientment,
els vells murs de la humil possessió
—esdevinguts delicat cobricel—
serven l'únic tresor que desconeix
l'escriny llunyà del palau de Bohèmia:
el ver amor d'una jove pagesa.