Taller Gràfic Ramon (Palma), 1997
Una de les experiències més estremidores que guard de la meva estada missional al Perú és la vivència del terratrèmol de Huacho.
En quaranta-set segons tot el poble romangué esbucat, àdhuc l'església on jo havia d'estar confessant i, en conseqüència, havia d'haver tancat la meva crònica personal esclafat entre les fustes del confessionari, talment com hi restaren els dos al·lotets que encapçalaven a banda i banda de la capella del perdó la teringa de penitents que esperaven l'absolució per la festa del Senyor «de los milagros».
El destí, valent-se d'uns minúsculs detalls, retarda la meva arribada a la llosa sísmica situant-me al bell mig de la plaça, just enfront de l'església, on es juntaren espaordits els alumnes i els dos professors, sense sospitar que la primera sembatuda, enderrocant de cop la volta de la capella del confessionari, havia aglapit els dos petits companys.
Però l'esdeveniment més impressionant, més enllà de l'esmicolament de les cases i fins i tot dels mateixos morts, fou la prodigiosa permanència de la relíquia de la independència. Enmig de la serra de runes i escombraries, l'únic edifici que es mantingué desafíadorament dempeus fou la balconada des d'on Simó Bolívar proclamà la llibertat del Perú.
Per a la meva família, la històrica insígnia de llur independència fou Son Sureda.
Ma mare, després de viure subjugada pel sistema colonial de pagesia on fins i tot els germans casats havien de compartir una mateixa possessió, proclamà la nostra independència rompent tot un passat de velada esclavitud per anar a conrar junt amb mon pare un lloquet de secar que es diu «Son Sureda Sacos». Son Sureda és el nom comú de tota l'ampla rodalia, mentre el llinatge distintiu de «Sacos» li ve del malnom d'una antiga propietària.
Jo només tenia quatre mesos quan per la Mare de Déu dels Missatges, mon pare, ma mare i el quern de fillons, arriscant-ho tot, cremant les naus com dirien els conqueridors de nova terra, deixaren Els Cabanells i la tribu dels «collets» per anar a estrenar la plena llibertat.
Eixa balconada de la independència ha resistit dins mi tots els terratrèmols del temps i de la història que, ben mirat, m'ho han enderrocat tot.
Ma mare mai no s'ha cansat de repetir-nos que els cinc anys de Son Sureda esdevingueren els més plens i madurs, i per la mateixa causa, els més feliços de tota la seva vida.
Jo he d'ultrapassar, malgrat només sigui per un pic, les fites de ma mare. Per a mi Son Sureda és l'arrel profunda, el fonament inamovible, el secret de la meva personalitat.
Aquella bestiola lliure i a lloure que visqué amb tota la plenitud del mot a Son Sureda roman tan clavada al centre vital del meu ésser que alça l'únic estaló ferm on puc aferrar-me segur a l'hora de qualsevol terratrèmol o cap de fibló del grau i durada que siguin.
No debades els déus de les coincidències s'arreglaren perquè la balconada introntollable de la meva independència portàs per nom el llinatge de ma mare.
El panorama d'aquella terra prima, arrecerada al puig del mateix nom de la contrada, envoltada de garrigues baixes i valentes a l'hora de resistir les sequeres i les tramuntanades, forja l'estètica de la meva ànima.
Quan contempl la tragèdia del jove cavall en el moment d'irrompre dins el profitós avès de bèl·lua domèstica, em veig a mi mateix, paràbola i clam de puberal bestiola humana, en el moment d'introduir-me per força, minyó de cinc anys, al món de la civilització, tot passant de la pleta independent de Son Sureda a l'esclavatge del corral de la Vila.
A l'hora d'enraonar el canvi del paradís del camp al purgatori del poble, ma mare adduïa arguments de salut per mor de les calamitoses complicacions de l'últim embaràs que finalitzà posant en perill la seva pròpia vida al moment d'infantar una nina morta.
Però en el fons, malgrat totes les penalitats i traumes de la mudança, el transcendental capgirell obeïa a una inspirada, gairebé genial, ensumada de futur, per la qual intuí ma mare que la millor herència per als seus fills era el tresor que ella mai no pogué assolir, tot i cobejar-lo amb desesperades ànsies, com era l'ensenyament.
Encara ara no es cansa d'encoratjar els estudis dels néts i dels renéts repetint-los amb recança la mateixa tornada amb la qual impel·lia l'avanç il·lustratiu dels fills: — Si jo hagués pogut anar a l'escola us ben assegur que seria una altra dona.
Va ser llavors, arran de la desesperada impotència, quan vaig descobrir la provocació com a sistema, el qual encara conserv com arma cabdal en els jocs guerrillers que estimulen els desvergonyits desafiaments a la meva divertida i grotesca procacitat.
Com exponent més il·lustratiu de la meva provocativa rebel·lia record el robatori de dues pessetes —en aquell temps tot un capital— que vaig perpetrar a ca nostra. Lluny d'enforinyar-me dins la maliciosa postura de l'encobriment i del silenci, vaig convertir l'endemesa en una jactanciosa bravejada gastant tot el cabal en llepolies, les quals vaig repartir als nins i nines que entraven a la costura a les tres de la tarda, fent-me ajudar per la meva germana Bàrbara, la qual vaig segrestar com a col·ligada.
Les monges, sorpreses per la meva desafiant fanfàrria, més divertides que contrariades, em conduïren a l'aula de la meva germana Bàrbara perquè jo recontàs altre pic a la seva monja el nostre robatori amb aquell insolent to del criminal que s'ufana de la seva barrabassada.
Quan aquell angelet de Déu que era la meva tercera germana de petita, es veié descoberta i afrontada davant les seves companyes de classe, esclatà, tota ella, en un plany sanglotadís, irrefrenable. Llavors, jo, aquella mica de xàtxero xerec, passant-li el braç per l'espatlla, protector i ferm, vaig sentenciar la situació amb un retruc inapel·lable:
—No te preocupis. Ja mos ne confessarem.
Molts anys després, tant sor Maria Alberta com sor Josefa —que foren testimonis d'aquella tragicòmica escena— em seguiren retrent aquella pontifícia sortida de futur capellà llis.
Al vespre, a ca nostra, una volta suportada la renyada i acomplit el càstig sense pronunciar un sol mot ni amollar una sola llàgrima, quan tothom ja dormia, ma mare intentà, parlant-me com a persona major —mai no m'hi he trobat tant!— treure'm el motiu d'aquell maldestrat canvi meu de comportament, fins i tot de tarannà. Jo li vaig vèncer el torcebraç just replicant-li:
—A Son Sureda jo mai no hauria fet això.
Quan arribàrem a la casa nova que el padrí «Collet» havia construït com a posada a la costa del Cós, a un tir de bassetja de l'Església Gran, ma mare mateixa enllestí tots els preparatius abans d'avisar la comare. Endreçà tots els detalls per fer agradosa la casa tancada —malgrat la sembràs de gemecs per on passava— des de posar llençols nets que ella mateixa havia portat olorosos de lleixiuada de cendra i escalfats de planxa caliuera, fins a trossejar un manat de brancons a fi que l'aigua bullís a cop de flamarada.
Massa bé sabia ella que si mon pare atabaladament emocionat, com es transmutava a l'hora dels parts, havia de calar foc a la foganya hauria estat capaç d'enflocar a la pira un rabassó d'ullastre. Ma mare ens ha explicat, ja de grans, que els dolors els patia ella, però les llàgrimes i els atordiments els bestreia mon pare. Així, amb eixa compartida aliança, era com si ambdós ens parissin ensems.
Després d'una primera passada, a entrada de fosca, la comare retornà a trenc d'alba. Jo ja havia trencat aigües. A sortida de sol, les dues valentes dones començaren l'escarada. La comare operava amb espartana traça sense moixonies ni dolces paraules de coratge, talment sergent que comandàs un escamot a punt de conquerir l'alcàsser. Ma mare ho preferia així perquè, sense formulismes gentils, ella podia comportar-se, fins i tot en el bels, com una esplèndida bestiola salvatge.
A les set del matí, jo, tres quilos i mig de carn humana segons testificaren les balances de pesar olives, rentat i bolcat, dormia plàcidament al costat de ma mare.
Mossèn Miquel Moncadas, com si ja anàs revestit de mitra i bàcul, m'enflocà amb una entonació que no deixava retxilleres a la rèplica, que la seva autoritat estava, per gràcia de Déu i nomenament de la jerarquia, part damunt qualsevol altra interpretació. Tot seguit, em sotmeté a una inquisitorial requisitòria.
No record gairebé res d'aquell brutal interrogatori. Es veu que la meva memòria xopada de melangioses i íntimes reviviscències no gravava aleshores absurdes incongruències.
Tot i això, record que quan em preguntà «si algú ens hi havia trobat» agullonat per la seva maliciosa suposició que podia ser jo un mentider, vaig respondre essencial i prompte: «Sí. Déu!»
La meva fonamental resposta agafà l'inquisidor a contra peu. El ministre de Déu es veié obligat a empassolar-se per la via de la callada la meva evangèlica sortida, sense gaudir de l'enginy de cercar la retirada per l'acudit aquell que continua la requisitòria tot demanant: «Hi havia algú més?».
Sense poder reconstruir ara la materialitat de les paraules guard la sensació que gairebé totes les preguntes, lluny de néixer de la primmirada recerca de l'autenticitat dels fets, la qual besunyava puríssima de la meva relació, eixien d'una mena de morbosa curiositat que jo no vaig saber saciar, perquè el delicat rector em parlava en termes que jo llavors desconeixia del tot, tals com orgasme, fel·lació, sodomització...
Les farisaiques regles del joc estaven i segueixen estant clarament definides. Val a dir que un superior, en el meu cas un teòric sant pare espiritual, podia aturmentar un infant d'onze anys fins a portar-lo a la timba de l'abisme de la follia, al qual jo no vaig estimbar-m'hi perquè en aquells moments, com a tots els moments definitius dins la meva existència, vaig arraconar el Santandreu per treure el Sureda, però no podia —el púdic colltort— tacar la seva immaculada llengua nomenant les coses pel seu nom popular, el qual jo hauria entès, car no havia oblidat les lliçons que el proppassat estiu ens havia impartit magistralment l'amo de la recollida d'ametlles.
De bon grat hauria saciat la seva encuriosida morbositat si l'aspirant a bisbe s'hagués dignat a parlar com la gent sana i oberta del carrer dient mamada, donada pel sac, besada a la boca... Tancant l'infructuós i balder interrogatori, el jutge de primera instància em dictà la sentència.
L'endemà dematí, dijous, quan els capellans farien recés espiritual al Seminari Major, de la qual forma ningú de la Cúria podria veure'm, jo havia d'anar al Palau Episcopal, surran de la Seu, a fer una declaració jurada contra el monstre de Fra Anselm. El Vicari General, a les deu en punt m'esperaria a l'entrada de la Cúria, situada al fons del pati a l'esquerra, just darrera l'estàtua del Cor de Jesús que presideix el claustre del pastor de la Diòcesi. Hi havia d'anar tot sol, pels mateixos carrers que el dia de Tots Sants anàrem a la catedral, sense parlar amb ningú, aturar-me en lloc o embadalir-me en res. Mentrestant, de cap de les maneres ni baix cap aspecte podia comentar aquell delictuós assumpte amb ningú, ni fins i tot amb el director espiritual.
El rector conclogué la seva sentència amb un sibil·lí avís policíac: «D'ara endavant et controlaré de prim compte i et jur que hauràs de fer molta, però molta, bondat perquè jo no et tregui del Seminari».
Per rematar el cinisme que vessaven els dictatorials manaments, l'honorable i pietós rector m'acomiadà amb una profètica ocurrència que, gràcies al revulsiu de la mauleria eclesiàstica, s'ha acomplert en la meva vida: «En les meves oracions pregaré Déu que ja que has tudat la santa puresa et conservi la sinceritat».
L'endemà tot s'esdevingué segons havia ordit el senyor rector.