El comerç va funcionar, però el meu germà ja havia fet un parell de viatges informatius a València i se n'havia enamorat. Coses de la joventut. D'altra banda, els amics i companys nacionalistes de València em deien que ací, al Cap i Casal, estaria millor en el pla polític i cultural, sobretot perquè ací hi havia tertúlies no sols polítiques, sinó també literàries, i tindria més possibilitats de desenvolupar la meua vocació d'escriptor.

El meu germà també pensava fer coses, de caràcter comercial. Vam fer gestions, doncs; però com encara no ens abellia viure dins una gran ciutat, llogàrem una casa enorme, de planta baixa amb un pati i una espècie d'andana, en el poble de Catarroja. Ah, l'horta! M'impressionà aquella extraordinària fertilitat. Me n'anava tot sol a conèixer-ho bé; arribava prop de l'arrossar; a vegades, rere una gran caminata, descobria el bosc immens -ai, de mi!- d'El Saler. Però venir a València quasi diàriament, amb aquell lentíssim tramvia...! Finalment vam llogar dos pisos encarats al carrer Martínez Aloy. El meu germà hi va durar uns quants anys, però jo... ací estic encara. Des de l934 -a la darreria- fins a mil nou cents noranta... quants?

Aleshores, vam treballar en una cooperativa arrossera, en l'avinguda de Victòria Eugènia. El meu germà dirigia l'oficina. Jo em vaig encarregar de fer els contractes amb els camperols, des de València fins a Sueca, inclosa. I vaig arreplegar-hi un bon cabal lingüístic, vocabulari i fins modismes i tot. Amb festes permisos sobretot vacances, dúiem avant l'administració de les propietats de Castalla i Penàguila, usdefruit encara dels nostres pares.

El lèxic trobat i estudiat al sud de València, el feia arribar al meu amic i després professor Josep Giner, qui -sobretot en la postguerra- ho enviava a Joan Coromines, primer a Barcelona i més tard al seu daurat exili de Xicago. Per això, aquest il·lustre romanista diu en el pròleg del seu famós Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que la informació lingüística de l'Horta de València i de la Foia de Castalla li va ser donada per mi. La qual cosa ha significat un gran honor per al modest informat... I jo quasi ni me'n recordava.

Tanmateix: aquestes Converses d'ara, no del tot espontànies i gratuïtes, sinó amb l'objectiu clar d'atrapar la memoria, la immensa i fresca memòria d'Enric Valor i compartir-la, havien de tenir un escenari fix i un temps ritual. Així, amb els bons propòsits que solen acompanyar els inicis, començàrem a reunir-nos formalment els divendres a la vesprada, en el despatx del seu pis del carrer Martínez Aloy. On ha viscut més de seixanta anys. Al qual s'accedeix per l'escaleta de Dickens com l'anomena ell, sempre amb tendresa i una celta acritud suavitzada. Ara, a l'esca1a, li han llavat la cara com ha passat en tantes cases velles de la ciutat, però sempre conservarà el nom.

He pujat moltes vegades, doncs, aquesta escaleta de Dickens. Algunes proveïda de la gravadora i, d'a1tres, tan sols amb la pròpia memòria per a enregistrar. Sempre n'he baixat sorpresa quan no aclaparada per la seua força comunicativa. Enric Valor és un gran comunicador. Perquè ha viscut molt. 84 anys. Perquè ha VISCUT molt. Quina mesura em queda per a descriure no la longitud del temps, sinó la seua profunda i rica intensitat?

Recorda que nosaltres havíem heretat, poc abans d'anar-nos-en a Alacant, una bona part de la fortuna de la germana del meu pare, Empar. I també del germà, Francesc. Masos, terres soltes, un olivar vora Castalla... A Alacant vam llogar un xalet dins la ciutat, alt, vora el castell de Sant Ferran. Doncs bé, a poc -com jo li n'havia donat l'adreça-, el danès, que es deia Per Andreas Malmsteen Schmitd, va venir a veure'm. El meu germà li va proposar fer un negoci junts, i així vam posar un comerç d'aparells de ràdio, antenes i tot això en el carrer Castaños, molt prop d'un meublé elegant com el que ix en la meua novel·la Enllà de l'horitzó.

Mira, la practicava des dels set anys, quan mon pare em va prendre la mida en una escopeta del 28 (de les més petites) i ja m'arribava el dit a la clau per a poder desparar, Des d'a1eshores he caçat fins als 72 anys, en què vaig pensar que podia matar-me per un barranc. Però una de les experiències més llargues sobre la caça, la vaig tenir a Elda, els anys en què hi vaig treballar. Des del terme de Villena al d'Elda i Monòver, ho vaig córrer tot amb colles de caçadors molt simpàtics i majors que jo. Van ser unes temporades magnífiques, de matar amb molta astúcia els fugissers tords; de fer batudes contra les perdius, una caça molt diferent; de fer   també altres batudes més poètiques com caçar al rastre de llebres i conills per damunt la neu. No cal dir que durant tota la meua vida activa de caçador, vaig caçar la terrerola a la Ribera i a la Plana de Castelló; la perdiu a Picassent, i la llebre on hi havia possibilitat, perquè n'abunden poc. Fins he fet alguna temptativa amb les fotges vora l'Albufera o a l'arrossar, però no era allò meu: hi tenia poca pràctica, ja que sóc, sobretot, caçador de muntanya.

I ja un home dret i fet i veí de València, vaig anar a l'Observatori Meteorològic dels Vivers i vaig demanar una estació de tercera i es va muntar en el Mas de Planisses de Valor, a mil setanta metres d'altitud. Aquest mas em va inspirar per a parlar del mas de l'Almussai en les tres novel·les del Cicle de Cassana. Vaig sol·licitar la primera estació meteorològica de l'Aitana, que es va muntar en el Mas de l'Arbre, a uns mil tres-cents metres d'altitud. Vaig encarregar a l'estatger del mas, un tal Cantó, de prendre totes les dades de precipitació i temperatures, i jo, ací a València, feia les targetes i les dipositava a Correus. Un cas semblant era el de l'estació de Planisses. A Benifallim, poble que es troba a onze quilòmetres d'Alcoi, també vaig fer que en muntessin una altra, de la qual s'encarregà el mestre del poble.

El meu pare, especialment, encara que fill de Penàguila, arrelat finalment a Castalla, era un home afectuós i sense ambicions. Tenia una gran estima al poble. Els treballadors, en els seus masos, el veien venir a veure com anava la feina i solien dir: "Eh, ja ve l'amo i no ens deixarà fer res." I a voltes ells mateixos li feien: "Xe, escolte, don Enric, deixe'ns acabar el bancal, que ens en queda una punteta només. Ja fumarem en acabar." De tal manera que quan hi havia vagues, com ell era propietari, encara que molt modest, els treballadors demanaven: "Que vinga el senyor Enric Valor en representació dels propietaris." I si per casualitat, els grans terratinents, tots més o menys parents seus, l'enviaven a ell, amb molta facilitat concedia un parell de quinzets més diaris de jornal. Un escàndol de por!

Ell era un gran admirador de la cultura llatina. Aquella generació tots sabien molt de llatí i admiraven molt els seus clàssics i també els dels grecs. M'anomenava Les Tusculanes de Ciceró i Les Bucòliques de Virgili i trobe que mirava els nostres camps mediterranis amb aquells ulls. "Jo, com al mas de Túscul", em deia.

Va ser un ambient bo per a un infant com jo, que molt enjorn ja va sentir les ganes d'escriure. Jo, més que els seus coneixements, admirava la classe de persona que era, tan estricta, incapaç de dir una cosa insolent als criats ni a ningú.

Durant la seua estada a Barcelona, va comprar una bona col·lecció de la revista literària i d'humor L'Esquella de la Torratxa, i quan teníem el meu germà i jo set o vuit anys va simultanejar l'ensenyament en castellà que ens donaven a l'escola, amb el del català de dita revista. De manera que jo vaig aprendre la lectura d'un català castís i anterior pràcticament a la gramàtica de Pompeu Fabra, editada a Barcelona el 1918 i totalment desconeguda al País Valencià.

El meu pare era molt fort en això de la llengua. Però tots a Castalla ho eren. Clar, al no fallar les classes altes, el poble tampoc no fallava.

Ma mare, jo l'admirava per moltes coses i també -això més avant-, perquè es deia que era la dona més guapa de Castalla. Un metre seixanta d'estatura, que en aquella època era molt. Mon pare, en canvi, era poc més o menys com ella. Ella tenia uns ulls molt grossos, preciosos. Es comprèn que amb tantes núvies, mon pare va triar bé. Era molt nerviosa i molt viva. Un gran caràcter, semblava, heretat del seu pare, que tota Castalla respectava perquè era un gran senyor que reia poc. Atent, però ferm. Tanmateix, alguns altres senyors de Castalla li tenien una certa prevenció. Llàstima! Jo tenia un retrat d'ell, a l'oli, preciós, fet pel pintor Domènec Llorens, que es va perdre en guerra; després jo el vaig buscar en aquelles exposicions on s'exhibien moltes coses que s'havien furtat durant la contesa, però no el vaig trobar. Déu sap on deu ser...! Pel retrat el coneixia jo, puix va morir poc temps abans del meu naixement. Era una home ros, d'ulls blaus i cabell onejat, duia barba i era prim i alt.

La meua mare era una dona extraordinària. Aquelles senyoretes solien estudiar mitjançant les lliçons d'un professor que anava a domicili. El meu avi Roc sembla que sabia molta música i havia ensenyat tots els fills a solfejar. Ma mare tocava el piano prou bé. Jo li deia: "Va, mamà, toque l'estudi d'Aranguren..." I a mi m'encantava. Jo la considerava com un ser màgic. Li tenia adoració. El meu germà també. I mon pare enamoradíssim fins als calcetins. (Riu i riu) Quan pertocava, ella era una dona de caràcter, com solien ser els Vives. Un mitger que es deia de sobrenom Franceli, que va morir d'una pulmonia als quaranta anys, un dia que ella el va bonegar moltíssim va dir: " La senyora és més dolça que la mel i més amarga que la fel". (Riu i riu) La seua dona el va contradir: "No digues res de la senyora, que a tots afavoreix." A més, la mare, més que el meu pare, era la introductora de la literatura.

En el pla de les contarelles i de les rondalles, també vaig gaudir. Ma mare ens contava Abella, versió rondallística del tema de la Bella i la Bestia. També ens contava coses una serventa intel·ligent (en el futur arribà a ser molt culta), que es deia Antònia Bernabeu que va entrar de catorze anys. Ella em va explicar la història de Les velletes de la Penya Roja, que jo, molts anys després, vaig literaturitzar amb gran interès. Ella, els anys trentes es va afiliar al Partit Comunista, a Castalla, del qual va ser un element important. Després va ser condemnada a trenta anys i va estar tancada a Tarifa. Des de València, ja no vaig saber que seria d'ella. Ella i la meua mare ens contaren moltes rondalles. De les que dic "arreplegada a Castalla" generalment o és Tona, Toneta (o siga Antònia Bernabeu), o és ma mare qui me les ha contades.

Quan moriren els pares, el germà Francesc Valor i Amorós es quedà a Castalla. Es dedicà després, a part de la seua activitat de terratinent, a jugar a la Borsa, per mitjà del Banc d'Espanya, sense eixir quasi del poble. Jo ja era un adolescent llavors. Una vegada, comprà marcs quan baixaven després de la Guerra Europea i, en una depreciació, els actius funcionaris del banc li compraren una casa a Berlín i va poder evitar un desastre. Ell tenia una esplèndida biblioteca i crec que una volta ens deixà La Divina Comèdia. No es va casar i tenia una majordoma molt interessant i molt guapa. El germà major, Josep, fou notari.

En aqueixa casa es reunien molts senyors de Castalla abans d'anar a missa d'onze, els diumenges. El meu pare ens hi portava moltes vegades a aquella reunió. Xarraven i d'allí eixien, cap a l'església, tots junts molt elegants amb les seues capes. Encara portaven capa, aleshores. Dins del temple se'ls havia reservat una àmplia capella a la dreta de l'altar major, la de Sant Tomàs, quasi plena de butaques còmodes on s'asseien tots a oir el sant sacrifici. Abans, però, alguns d'ells entraven a la sagristia i deien a mossèn Cristòfol, capellà de mans molt blanques i suaus, fill d'Oliva: "Que tenim moltes coses a fer!" (Sí, pense jo ara: anar al casino "dels rics" que deia el poble). Ara bé, mossèn responia: "En un quart d'hora rese, consagre i dic l'ite missa est!" I després de murmurar algun prec menor, es passaven tota la missa contant-se les plantacions que havien fet o les que pensaven fer.

Quant als jocs, el meu germà jugava a coses més pràctiques que no jo: comprava baralles de cartes xicotetes i feia cartons i inventava rifes. Baixàvem a l'hort una colla de xiquets i la veritat és que cobrant els drets de la banca, ell ens pelava a tots. (Rialles) Jo, es veu, més amant de la tècnica, em vaig ensenyar a jugar als ploms, que tenien la forma i quasi la grandària d'un duro d'aquella època. Posàvem una canya grossa i curta, plantada a una certa distància i al damunt col·locàvem els diners que ens jugàvem: des d'una ratlla tiràvem plom per plom per a tombar la canyeta i si queien els diners prop del teu plom, doncs guanyaves. Vaig arribar a ser-ne un virtuós. I també vaig ser un especialista de jugar a la trompa o baldufa. Allò disminuïa les exigències econòmiques al nostre pare i sobretot no li demanàvem diners per anar al cine.

A aquestes innocents i felices activitats, no cal dir que s'afegia l'avantatge dels xicons del poble: a Castalla poder córrer amb tota llibertat pels carrers que s'enfilen turó amunt, gaudir de les grandioses vistes de la foia des de les nobles torres i muralles del nostre castell... tot una joia.

Del meu pare rebia contarelles i històries més o menys familiars de Penàguila. Respecte a aquest poble amb tanta presència dels Valor, trobe que va ser un cas: el meu pare, al casar-se a Castalla, encara que de novençans visqueren a Penàguila, va anar afluixant els llaços amb la vila nadíua i fins va vendre la seua part en el mas, vincle dels Valor en aquell terme municipal, a mil trenta metres d'altitud, en un pla de bones terres i rodejat de bells boscos d'alzines i pins. Aquell mas es deia Bítol de Valor; puix la partida es diu Els Bítols.

Hi havia altres terres de Valor pel terme de baix i sens dubte hi havia també certes dificultats entre el meu pare i els germans; moltes coses, que jo no he sabut bé mai, les quals feren que els meus pares i per tant el meu germà i jo, estiguéssem quasi vint anys sense tornar a aquell poble tan bonic. Allò entristia el meu pare i exacerbà el seu amor de penaguilenc, de manera que jo crec que per aqueix motiu em contava tantes coses de Penàguila i me les daurava de tal manera, sobretot les grans nevades. Això em va despertar una gran il·lusió per la meteorologia. Anys avant em vaig comprar textos de meteorologia i climatologia que em van ajudar un poc a saber què passava en l'atmosfera dels dos pobles de la família.