Entre l’amor i la lluita

Edicions Proa (Barcelona), 2010

Autor: Jordi Carbonell i de Ballester
Pàgines: 120-121
Indret: Presó Model (Nova Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

Quan un hi entrava, la taula quedava lluny i calia anar caminant, acostant-s'hi per a poder parlar. Això era deliberat per tal de crear una situació de domini sobre el pres que era sotmès al procés de disciplina. Em van demanar: «¿Usted, cómo se lla­ma?». «Jordi Carbonell i de Ballester». «Yo le ruego, que en atención a mis colegas, que algunos no entienden el catalán, tenga usted la amabilidad de hablar en español». Vaig suggerir, tan suaument com vaig poder: «Miri, senyor director, jo considero que si l'administració posa uns funcionaris que són incapaços d'entendre els administrats, aquest és un problema de l'administració i, per tant, amb tota la cortesia li prego que demani un intèrpret jurat». La resposta, tallant, va ser: «Puede retirarse». Em van enviar a observació psiquiàtrica.

Autor: Jordi Carbonell i de Ballester
Pàgines: 124-125
Indret: Presó Model (Nova Esquerra de l'Eixample) (Barcelona)

La família s'havia espantat molt quan van saber que era a observació psiquiàtrica, perquè els malalts mentals estaven en unes condicions terribles. Però quan van saber que era a la infermeria es van quedar mes tranquils. Jo tenia molt bona moral: sabia que estava guanyant la batalla. Em va ve­nir a veure Felip Solé i Sabarís, com a metge. Em va visitar i va poder dir a la família que estava bé i els va tranquil·litzar del tot.

El dia 28 a la tarda em van passar a la quarta galeria, amb els presos polítics: era el que jo demanava. Jo, al metge, que teòricament era psiquiatre, li deia: «Jo no en sóc, de boig». Ell feia: «Oh, tots els bojos diuen el mateix». Era un cínic. Hi parlava en català perquè n'era, encara que indigne. «Sí, però vostè sap perfectament que jo no ho sóc, que jo sóc aquí per una altra qüestió». Demanava un tracte igual que els altres presos polítics. Em deien: «Si tu estàs millor aquí, a la infer­meria, que en un altre lloc». Fins que, a l'últim, em van pas­sar a la quarta galeria, la dels presos primaris, els que eren per primera vegada a la presó, i allà hi vaig trobar altres pre­sos de Comissions Obreres, de la CNT, del PSUC, del FAC. Allí es redactaven documents polítics que es passaven de sotamà al carrer per mitjà dels advocats. Jo revisava els textos catalans. El dia 30, a quarts de dues, vaig sortir de la presó. El director havia rebut cartes d'amenaça i moltes sol·licituds de gent que demanava que fos posat en llibertat. Hi va haver molta pressió internacional, cartes de professors universitaris, protestes als consolats i, finalment, aquest dia vaig ser posat en llibertat provisional, bé que processat per «peligro contra la seguridad interna del Estado».

Autor: Jordi Carbonell i de Ballester
Pàgines: 81-82
Indret: Antiga redacció de Serra d'Or (Gràcia, Vallcarca i Penitents) (Barcelona)

Serra d'Or va patir diverses crisis. La primera va ser seriosa perquè el monestir tenia problemes amb Max Cahner i Ramon Bastardes, que portaven la revista: hom considerava que se'ls havia escapat una mica de les mans. El pare Jordi Pinell, secretari de l'abat Escarré i responsable de Serra d'Or davant el monestir, em va venir a veure. Li vaig fer present que si pretenien treure Cahner i Bastardes, l'equip de col·laboradors de la revista en pes ens posaríem al costat d'ells. Calia trobar un procediment per a mantenir-los. Cahner i Bastardes van continuar com a caps de redacció i es va crear una mena de consell de direcció del qual formàvem part diversos col·laboradors, incloent-hi Serrahima i Triadú. Posteriorment, el consell encara es va anar ampliant més amb Joaquim Molas, Josep Maria Castellet i Jordi Pujol, que el 1963 havia sortit de la presó. Després hi entraria Jordi Sarsanedas com a cap de redacció, i hi va continuar fins que es va jubilar.