Editorial Selecta (Barcelona), 1980
La mantellina de cristall era un senyal de promesa en ús encara a la primeria del segle passat. Era molt lluent, fins a tal punt que semblava vidre i en caminar voleiava airosament i graciosament.
Antigament les fadrines velles quan es feien el càrrec de no casar-se es posaven una "peça de respecte" negra, generalment el mocador del cap i el del coll.
Els fadrins també havien ostentat senyals de prometatge com un gest de vanitat i de satisfacció. Pel Pirineu oriental i marítim, entre gents humils, quan el fumar en pipa era gairebé general, els promesos es penjaven unes cintes virolades al broquet de la pipa, cintes sovint regalades per la promesa, que procurava lluir-se en el present a voltes exornant-les amb brodats i altres filigranes. Havien d'ésser precisament cintes i no borles, puix que les borles de la pipa havien estat distintives de determinats oficis, especialment dels traginers, que foren els qui les van conservar per més espai de temps.
Els fadrins de Bot, de Prat de Comte i en general els de la regió de Gandesa, de la Terra Alta i de la Castellania, per significar que festejaven es deixaven caure cara avall arran d'orella un pany del mocador que duien cargolat al cap amb un escaient nuset a la punta. Els del Montsià i del Maestrat es nuaven els dos panys de la bruseta arran de faixa amb un nus especial i els dels Ports de Beseit i del Caro, del Parrissal i del Matarranya es nuaven els cordons dels camals dels balons d'arran de les marineres, de manera especial i deixaven penjar el cordó de la cama dreta quan cercaven promesa i els duien ben igualats o feien penjar l'esquerra quan festejaven.