Selecta (Barcelona), 1950
Castell d'Aucalà
S'havia aixecat en terme del llogarret de Bot, a la Terra Alta, on encara hi ha una partida que porta el nom del castell.
El senyor d'Aucalà va anar a la guerra contra els moros, va caure presoner d'un cabdill molt poderós que tenia una filla molt gentil que va enamorar-se del cavaller cristià. Ell va oblidar-se del seu Déu, de la seva muller i del seu castell, es va casar amb la mora.
La muller del cavaller d'Aucalà, desesperada perquè no havia sabut mai més res d'ell, es va vestir de guerrer i se'n va anar a guerrejar contra els moros, per tal de veure si entre els soldats i la gent d'aquelles terres podia trobar algun rastre del seu marit. Fou el cas que al cap de poc temps d'ésser a la guerra, va caure presonera i va anar a parar precisament a mans del seu marit, que era un dels cabdills moros més famosos, puix que el seu sogre havia mort i ell ocupava el seu lloc. Marit i muller ni es van veure. Sense pensar que podia ésser una dona, la dama d'Aucalà, barrejada amb els altres presoners i captius, la van destinar a voltar tot el sant dia una roda de molí molt pesant i molt feixuga com si fos un ase o un cavall.
Desesperada per la seva desventura, la dama d'Aucalà va demanar de tot cor a la Mare de Déu que la tragués d'aquella anguniosa situació. Aquella mateixa nit la Mare de Déu va parlar al seu marit, li va tirar en cara que havia renegat de la llei de Crist i que tenia la seva esposa captiva i esclava voltant la roda més feixuga del molí, a tall de bèstia. El cavaller va despertar-se tot trasbalsat, va córrer al molí i va preguntar als molts esclaus cristians que hi tenia si algun d'ells era del castell d'Aucalà. La seva muller va presentar-se, i al moment es van reconèixer.
El cavaller va fer aparellar la galera més gran i millor que tenia. Va reunir les seves immensíssimes riqueses. Va cridar la seva esposa mora i li va dir que havien de fer-se a la mar per una gran empresa, que ja li explicaria aviat, però no aleshores. El cavaller va embarcar-se amb la seva esposa mora i amb tots els captius cristians que tenia per esclaus, entre ells naturalment la seva veritable muller. Va manar a la marineria que menessin la galera cap a una platja ben sola, ben segura i ben lluny de Moreria. Allí van desembarcar només el cavaller i la seva muller davant de Déu i la de davant de Mahoma. El cavaller va explicar la seva història a la mora i li va dir com la Mare de Déu li havia manat que tornés a la llei de Crist. Si ella es volia fer cristiana, encara que sigués mora, podria viure amb ell i la seva veritable dona al castell d'Aucalà. La mora va dir que mai no renegaria de la seva religió, va desesperar-se i es va clavar un punyal al cor i va restar morta.
Marit i muller van tornar a la galera i van fer via cap a terra cristiana amb tots els captius i esclaus que van restar redimits. Amb les immenses riqueses dels moros, el cavaller va engrandir el castell que no era fet de moros ni pels moros com molts d'altres, sinó per catalans, però amb riqueses i cabals moros. A vegades cavant la terra per al conreu per aquells verals encara s'han trobat monedes mores, que devien haver estat dels immensos tresors del castell.
Contada per la nostra àvia paterna Baltasara Barrobès i Llopis, de Bot, propietària de la finca on s'aixecaven uns quants enderrocs que la tradició tenia per les restes del castell. Quan nosaltres passàrem a ésser-ne propietaris ja no quedava res de les pedres tingudes com restes del castell. El terme aucalà, és amb tota probabilitat, una deformació del mot alcalà, que en àrab equival a "el castell", per tant, la tradició toponomàstica sembla confirmar l'existència d'una construcció fortificada, de probable origen àrab, a jutjar pel nom que encara conserva aquella partida.
Fer-se'n l'estella
Els frares deixaven anar a fer llenya als seus boscos, però obligaven els qui hi anaven a lliurar una branca de les que havien collit, al monestir, com a signe de senyoria dels boscos i per mantenir damunt d'aquests el dret de propietat del monestir. Una tarda d'hivern cinc veïns de Montblanc van anar a fer llenya i, abans de tornar-se'n cap a casa, segons ús i dret establert pel monestir, tots van passar-hi pel davant i van lliurar al frare encarregat de recollir-la la branca ta-llada del bosc. El darrer dels llenyataires que acudí a satisfer el tribut, en lloc de donar la branca a les mans del frare, segons era costum, la va tirar a terra i li va dir que la collís si volia; però el frare li contestà que ell no l'havia de collir de terra, sinó que la hi havia de do-nar a les mans. Paraules van dur paraules i el llenyataire de cap manera no va voler cedir. El frare es sentí més transigent que el llenyataire i, per acabar la discussió, es va ajupir a collir la branca. Però, mentre ho feia, el llenyataire clava un punyal al coll del frare i el deixà mort. Quan el crim fou conegut per la Comunitat, el Capítol va reunir-se i comminaren l'alcalde i les autoritats de Montblanc a lliurar el criminal dintre el terme de sis hores, després de les quals la Comunitat reclamava el cap de l'alcalde i el de les altres autoritats. La justícia de Montblanc tot seguit va fer el que va poder per tro-bar el criminal, però tot fou debades. Només van poder saber que aquell dia cinc veïns havien anat a fer llenya als bos-cos de Poblet; però fou impossible d'aclarir qui havia estat el criminal. Les autoritats i els prohoms de Mont-blanc van anar al Monestir a donar tota mena de satisfaccions, a dir que tots els treballs per trobar el criminal havien es-tat inútils i a manifestar que no era just que fos l'alcalde qui hagués de pagar la culpa d'un malfactor que no s'havia pogut trobar malgrat tots els esforços fets. Els frares van comprendre la raó dels prohoms i van acceptar de no fer recaure damunt el batlle la culpa d'un ciutadà, però desitjaren que la vila de Montblanc manifestés públicament la seva humiliació i el seu acatament al Monestir. I, després de cercar una manera per a fer pública manifestació d'acatament, van decidir escantonar totes les torres de les muralles de Montblanc i, de cada torre, en van tirar a terra un merlet, i fins fa pocs anys encara hom podia veure escantellades totes les torres de les muralles montblanquines. Hom explica aquesta tradició com a ori-gen de l'expressió fer-se'n l'estella com a sinònim de morir-se, i vol significar que el miserable valor d'una estella o d'una branca fou el preu de la vida del frare assassinat pel llenyataire. Nosaltres creiem que en aquest cas el mot estella equival a caixa de morts i que, per tant, l'expressió vol dir que hom haurà de pagar amb la caixa.
Una noble monja volia fundar un monestir dintre dels dominis del monestir de Poblet. L'abat, abans de concedir-li el permís, la volgué provar, per veure fins a quin punt arribava la seva virtut, i li manà que no parlés ni obrís boca per res ni per ningú mentre ell no li manés el contrari, i que, si complia el que ell li manava, li fóra donada permissió per a alçar un convent dintre dels dominis de Poblet i sota la seva protecció.
Al cap de poca estona de sortir la monja del monestir, veié passar un gran i ric cavaller muntat a cavall. En passar pel seu davant li caigué una rica bossa tota d'or i ben plena de moneda. La monja estigué temptada d'advertir-li la pèrdua, però recordà el manament i callà. Ben aviat passà un home tot mal vestit i espelleringat que recollí la bossa i fugí. De seguida es presentà el cavaller, cercà d'ací d'allà la seva bossa, sense trobar-la, i preguntà a la monja si l'havia vista. La monja arronsà les espatlles i féu com si hagués estat muda o no l'hagués entès. El cavaller, furiós, veié allí a la vora un porqueret que menava un escarot de garrins i se les emprengué contra ell, dient-li que li havia robat la bossa. El porquer bé prou s'escarrassava a dir que no, i que aquella monja prou ho havia vist, i a demanar-li que testimoniés la seva innocència. Però la monja recordava el manament de l'abat, i no va obrir la boca.
El cavaller, furiós, d'un cop d'espasa va matar el pobre porqueret. La monja restà tota esborronada, no tant del fet com de pensar que si ella hagués dit el que sabia hauria estalviat la mort del pobre minyó.
Passada la facècia, es presentà a la monja l'abat de Poblet i l'exalçà per la seva gran virtut d'haver sabut callar davant tot el que havia vist. I li contà que el cavaller era un lladre que havia robat la bossa d'aquell pobre home espelleringat, que, en adonar-se que no la tenia, seguí el cavaller i, quan trobà la bossa, la recollí i fugí. El porqueret era un orat, més decantat al mal que al bé, encara que no tenia culpa en aquell afer, i que, si hagués viscut, hauria mort a la forca. La monja donà aleshores per ben fet el seu silenci i el pare abat li afegí que res del que havia vist no era cert i que tot era una farsa que li havia volgut fer per provar la seva virtut. I li fou concedit permís per a bastir un monestir en el terme de Vallbona, monestir encara existent amb el nom de Convent de Vallbona de les Monges.
Es troba al fons de les aigües de l'estany del mateix nom, al peu del Carlit. Està encantada; hi viuen fades i éssers femenins d'una bellesa sense parió i d'extraordinària gràcia, que sostenen terribles lluites amb les bruixes i els diables de Balatx, dels quals són grans enemigues. Fan tan bé com poden i desbaraten les malifetes d'aquells. En nits determinades, a més d'altres, les de Sant Joan i de Nadal, es veu sortir de l'estany una gran claror, se senten grans cantúries i músiques, seguides de riallades, dring de copes i remor de plats, com si s'hi celebressin grans festes i orgies. És perillós en nits així de voltar per les vores de l'estany, car hom corre el perill de quedar encantat i ésser xuclat i absorbit per les aigües i anar a parar al fons a viure a la ciutat encantada, sense que mai més en pugui sortir. Perillen més d'encantament els homes que les dones, i cada vegada que se'n perd un, en el fons se senten grans riallades. No s'explica el com ni el perquè de l'existència d'aquesta ciutat sublacustre.