Descobrir Catalunya - 1999 - Barcelona
El temps de les moreres
La façana antiga del Balneari Prats dóna a la plaça del poble i no ha canviat gaire des que, el 1910, va ser reformat. Dalt dels testos de la cornisa hi falten les pinyes de terracota. Plataners i moreres minven l'efecte exòtic que feien avets i palmeres. El pas del temps es nota en el jardí, menys exuberant que a començament de segle, i en l'ala nova de l'edifici. Les fotografies ajuden a comparar. Montserrat Roig en té una de favorita, la de les dues germanes que amb sabates "merceditas", faldilla curta i collaret aguanten un cèrcol. Vestides de manera impossible per anar a jugar, miren a la càmera. Darrere el fotògraf s'endevinen els pares, avis i oncles, clients del Prats de tota la vida com tantes famílies de l'Eixample barceloní. Una de les dues nenes, quasi centenària, encara visita el balneari un cop a l'any. La fotografia està penjada al final de les escales que uneixen el nou edifici amb l'antic, gairebé enfront de les habitacions 147 i 148.
Montserrat Roig coneix tots els detalls de la fotografia perquè ha ocupat sempre una d'aquestes peces de l'ala antiga. Se sap de memòria el rostre de les nenes que podrien ser, per què no, una senyora Altafulla o una Patricia Miralpeix. Per davant d'aquest replà, moblat amb un magnífic conjunt modernista, traslladen una taula mitjana i la canvien per la petita que té la cambra. Allá escriu Montserrat Roig, vora la finestra de porticons venecians blancs que dóna sobre les moreres del jardí.
El Saló Lila
L'antiga màquina d'escriure de la primera època ha estat substituïda per l'ordinador i encara és més fàcil moure's pel balneari. És fora de temporada. Montserrat Roig ocupa el saló lila, una peca de la planta baixa amb tres bandes de finestrals, miralls ovalats i una sanefa estucada al sostre. L'escriptora s'hi instal·la fins a l'hora de dinar o fins que la son la fa fora. La Montserrat veu el jardí i el carrer del poble, i el saló lila es converteix en un altre univers tancat, en una nova geografia literària. D'aquest fragment de balneari en fa un món interior, a la manera de Le coté jardin de Michel Leiris que té fixat a les seves notes. El miracle del modernisme que, reconeix, va viure amb indiferència a l'Eixample on va néixer, li retorna ara en les corbes dels miralls i en el dibuix de les baranes de l'escala que porta al saló lila.
"En la pica de la font / neda una rosa vermella...". No sap perquè, però el començament del poema Romança sense paraules de Joan Maragall li ve a la memòria mentre es balanceja al sol d'octubre. L'escriptora seu al trapezi de fusta del jardí. És un trapezi de dues cadires amb respatllers alts, una rèplica del dels anys vint on es gronxaven les nenes de la fotografia. El ritme li recorda quan recitava versos, quan volia fer d'actriu... Pensa en el títol pel nou llibre. L'amic Josep M. Castellet li suggeria una frase de pel·lícula. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, li demana Vienna a Johnny Guitar. L'altre seient del gronxador es buit.