Edicions 62 - 1978 - Barcelona
Així, després de moltes cabòries, i tal i com ho vaig escriure en una carta que The Times em va publicar el dia 1 de novembre de 1966, ens vam decidir per tornar a casa. Era el febrer del 1967. Abans, però, vaig anar a veure el qui aleshores era ambaixador d'Espanya a Londres, marquès de Santa Cruz, també exoxonià, que jo havia tractat algunes vegades en ocasions socials dels col·legis d'Oxford, per demanar-li si podia comptar amb la seva ajuda per a tornar a Catalunya. Em va dir que sí, que només em calia demanar... L'única condició que jo posava era que de cap de les maneres no acceptaria cap mena de medalla, i en això van complir la seva promesa, perquè durant la vida de Franco mai no em van molestar oferint-me penjolls de cap mena. També volia continuar britànic per raons de seguretat.
L'avi Raspall treballava de gorrista a Sabadell quan es casà amb Joaquima, la noia gran de can Juanico —o Joanicó—, fabricants del ram tèxtil de Sabadell. Els Juanico compraren la casa número 236 del carrer de Wad-Ras, al Poble Nou, la darrera del carrer passada la Rambla, on l'avi Pep instal·là un taller de gorres a la botiga, que acabà essent la proveïdora de betes i fils d'aquell sector del Poble Nou. La botiga féu que els meus pares es coneguessin, quan el pare anà a viure a la farmàcia d'en Ramon Palau, lleidatà i mig parent nostre, establert al carrer de Wad-Ras, des d'on el pare cursava la carrera de farmàcia tot preparant-se per tornar a Lleida. [...]
La botiga del carrer de Wad-Ras, on jo vaig néixer el 1897, fou el lloc d'esbarjo meu fins als sis o set anys, malgrat que deixàrem el Poble Nou quan jo no tenia més de dos anys, en el crepuscle del segle XIX. La tia Quimeta i el seu marit em permetien tota mena de llibertats amb els objectes que venien a la botiga, que, en diades de gran festa, com les de Nadal, s'enriquien amb joguines, fins i tot importades de l'estranger! Recordo el vaixell que «navegava» damunt d'un mar de coto fluix, i que el posaren a l'aparador, on la quitxalla del barri s'amuntegava per veure com el vaixell capejava el temporal. Aprofitant les hores que la botiga era tancada al públic i sense que ho notés ningú, vaig començar a desmuntar-lo amb els instruments al meu abast, fins a arribar al ventrell de la nau: era la primera dissecció meva, que malauradament no retornà la vida a la joguina, amb gran contrarietat de l'avi Pep i dels oncles.