Guaitant enrera

Edició privada - 1952 - Gèneve

Autor: Rafael Patxot i Jubert
Indret: Can Patxot (Sant Feliu de Guíxols)

Jo la tenia davant de casa, oberta a xaloc, i malgrat la platja i els dos passeigs que d'ella em separaven, recordo que en certs temporals vingué fins al pedrís de la porta de casa, a deixar-hi una ofrena d'alga i de borns. [...]

A llevant de casa un barri de pescadors feia una corba simpàtica, còncava cap a mar i adient amb el seu nom de carrer de Mitja Galta, motivant així una plaça ben assolellada, clapejada d'herbei amb llagostes i a recés de la tramuntana fins on permetia l'alçària de les cases.

Allà hauríeu vist un parament complicadíssim de la gent, els costums i les coses del mar: ormeig de tota llei, armaidaes per a tenyir, soltes, artons, llivants, bujoles, paiols, maietes, peces de sardinals, salabrells, muixoneres, calaments, bessos de vela, gambers, bolitxos, bornois, jamvines, àncores i cadenes pastura del rovell, manyocs d'estopa, morenells, sèu, quitrà, pals de treure, nanses, fitores, palangres, ruixons, rampugolls, farums i bravades, promiscuïtat de mar i de terra, enfilalls de tròines, rais; remendadores treballant i cantant a dues veus, pescadors baladrers discutint la darrera calada i peixateres escridaddant-se amb un vocabulari on hi havia molt a pescar i no poc a suprimir, palanquis, rems torçats, lloques amb llurs pollets, gats estirats al sol, etc.; però hi havia sobretot l'estiva d'antenes de l'arga on nosaltres assajàvem l'acrobatisme instintiu, corrent-hi, saltant, fent-les cimbrar, i arreplegant caigudes o alguna aixafada de peus.

Autor: Rafael Patxot i Jubert
Indret: Antiga Escola Pública (Sant Feliu de Guíxols)

Feia un temporal de llevant que imposava; la mar s'esvorava i a cada escomesa la badia aparentava desformar-se, les aigües es removien fins al fondal en glopades tèrboles i escumera bruta; de les puntes eixien grans brolladors intermitents que les abrigaven i velaven la costa amb fumeres de ruixim; però era dia feiner i haguérem d'anar a estudi, ja podeu endevinar amb quina malvolença.

L'estudi era de cara a mar i des de la nostra graderia, per damunt dels ampits de les finestres i a través del brancatge del Passeig, vèiem i seguíem adelerats aquella cavalcada esbojarrada i sentíem com es desfermava braolant sobre la platja; el vent xiulava, els vidres dringaven a cada cop de mar; de tant en tant una ruixada amania l'espectacle i el nostre entusiasme s'havia esvalotat. El senyor Mestre amb una paciència de Job, debades assajava tots els mitjans, sabent que tenia la de perdre, perquè dúiem el temporal a dintre. Aquesta situació inestable no podia durar, la mar ens compadia i decidí resoldre-ho pel seu compte.

Tot d'una, per entre el brancam veiérem avançar cap a terra una plena que torrejava, goita! goita!, que aviat es manifestà rasa, esventant una crinera com mai. Arribada a trenc, relliscà sobre si mateixa, i colgant tota la platja sota una mar de bromera, s'esbandí en el Passeig on hi havia els llaguts, car s'hi creien segurs; en somogué uns quants i, fent-ne surar dos que no eren amarrats als arbres, en comptes de tornar a mar, aprofitant el pendent, s'escorregué pel carrer del nostre estudi que donava a la Plaça.

Des de la graderia, nosaltres solament veiérem els pals dels llaguts com brandaven pel Passeig, però ja n'hi hagué prou :

«'Nem-hi ?»

I la resposta fou, que la graderia es buidà en un instant, i una cataracta d'infants eixí d'estudi que era al primer pis, llançant-se per l'escala, botant com pilotes de replà a replà, i els més impacients, per fer-ne més via, s'encamellaren a la barana i es deixaren anar lliscant com una sageta; de tot això n'érem mestres.

No diré pas que aquells infants tinguessin ben bé raó, però tampoc no els en mancava gaire, perquè la gent s'acorruava arreu, i en les cantonades, d'un carrer a l'altre es cridaven :

— Tuei! afanyeu-vos! que una marratxada ha dut es llagut d'En Quel fins a sa plaça.

Autor: Rafael Patxot i Jubert
Indret: Masia Mariona (Fogars de Montclús)

Al Revnd. Senyor Rector i als nostres Veïns i Amics de Mosqueroles:

Amb guiatge de Mossèn Narcís Pagès, hem rebut la vostra felicitació per raó de les nostres Bodes d'Or i us l'agraïm coralment, perquè, quan hom es fa vell, es viu de recordances i s'estima el sentiment, majorment si, tal com feu Vosaltres, porta un generós intent de conhortar la sofrença, no solament del cor, sinó, el que és pitjor, les ferides de l'ànima.

Creiem que la millor manera d'estimar-vos-ho és explicant-vos, a fi que ho sapigueu i vullau no oblidar-ho, ço que era la Masia Mariona, enmig del vostre Poble, en el faldar del Montseny.

La nostra filla Maria (a. c. s.), morta en flor de jovenesa, retreia sovint una il·lusió seva: el desig de tenir un estatge lluny de ciutat, a muntanya, on somniava ensenyar-hi les criatures del Poble; és per això que associàvem les vostres criatures a la naixença dels nostres néts.

Després de la seva mort, nosaltres alçàrem el Casal de la Masia Mariona, no pas amb cap pretença de cara als vivents, sinó que volguérem inscriure en la muntanya, el testimoni durador de recordança i d'enyor d'una ànima i d'un bell ideal esvanits; un monument que, al mateix temps, arredossés la nostra vellesa. Aquells aplegaments de xiprers que vàrem plantar-hi, proclamen la vera significança del Casal.

Però, es veu que hi ha sentiments i propòsits massa enlairats perquè no puguin surar, ni perdurar, en els temporals i les batzegades de la terra; tal és la lliçó que resta petrificada en la nostra malaurada Masia Mariona, d'on ens foragità la ponentada forastera, que encara burja d'una manera més traïdora.

Nada en la dolença, la Masia Mariona morí en la injustícia i, malgrat ésser violada, cremada i esbalandrada, a exemple del Crist en Creu, segueix oberta a tots els vents, guaitant els quatre caires de la contrada, per tal d'oferir acolliment a les bestioles del Bon Déu, ja que la malvestat dels homes no ha

volgut que aixoplugués la dolor d'uns vells, que hi ploraven les filles llurs.

I així, aquelles colles de xiprers, arrelats en una doble enyorança, seguiran creixent i estirant-se com volent fugir de la terra, per a millor guiar llurs cimals cap al Cel.

Us hem volgut contar o, mellor dit, confessar i confiar aqueixes intimitats, a fi que, cada vegada que vegeu el cos de la Masia Mariona, tingueu un plany humà i una recordança cristiana per als nostres preats difunts i els pares llurs, que prou es recorden de Vosaltres i del vostre indret, com d'una clariana en la posta ennuvolada de la vida nostra.

I que Déu ho pagui al Revnd. Senyor Rector i a tots Vosaltres, i concedeixi la millor benanança possible a les Famílies Vostres.

 

R. P. [Rafael Patxot]                           L. R. [Lluïsa Ravell]

 

Fribourg (Suïssa), el 9 de Maig del 1944.

 

Jo m'esperançava i desitjava poder morir enmig del bosc, en aquell Casal votiu d'una recordança punyent, però ell morí -el mataren- molt abans que jo.

 

Genève, Octubre del 1951.

 

P [Patxot]

Autor: Rafael Patxot i Jubert
Indret: Tomba del cardenal Vidal i Barraquer (Tarragona)

L'adveniment de la república, a l'abril del 1931, donà a aquest insigne prelat l'ocasió de desplegar en un camp nou, les seves eminents qualitats de fermesa, de flexibilitat i d'iniciativa creadora. La seva incommovible adhesió a la Santa Seu i la seva fidelitat a les directives apostòliques eren tan grans que de la part dels «regalistes» (aquests josefistes espanyols), i àdhuc d'alguns eclesiàstics, li valgueren l'acusació de «vaticanisme». Ell hagué de tractar amb els dirigents d'aquella república, nada, és veritat, sota el signe de l'anticlericalisme, àdhuc de l'anticristianisme, però que tancava dintre seu prou d'elements assenyats perquè fos possible preparar temps millors, si en els rengles dels catòlics espanyols no s'hi haguessin retrobat les resistències i les dissidències que foren fatals al catolicisme francès llavors de la fallida del ralliemant.

Amb l'intent de donar directives a la clerecia i als fidels, l'Episcopat espanyol publicà, a darreries del 1931, una carta col·lectiva, firmada per tots els bisbes, sense excepció, i en primer lloc pel cardenal Vidal i Barraquer. En aquesta carta, després d'haver protestat fermament contra les lleis laiques, es fa una distinció ben neta entra la legislació i el règim, i es prescriu a tots els catòlics, el deure d'acceptar la forma de govern existent, de treballar dintre del seu marc per al millorament de les condicions posades a l'Església i de rebutjar tota apel·lació a la violència.

Autor: Rafael Patxot i Jubert
Indret: Tomba del cardenal Vidal i Barraquer (Tarragona)

Amb en Manuel [gendre de Patxot] hem ajudat el Dr. Joan a redactar i a expedir els primers telegrames oficials i hem tractat de les disposicions a prendre amb urgència, o sia, de l'embalsamament i del trasllat a La Valsainte... Passat el primer sotrac, de mica en mica, tothom s'ha anat situant i la Mare Priora ha demanat per a treure la fotografia del cardenal en el seu llit de mort, cosa que ha fet una monja artista de la mateixa casa... No contenta amb la fotografia, com que la monja que les ha preses és escultora, ha pregat a la Mare Superiora que demanés per a treure la «maquette» del cardenal, treball que, si de cas, farà el seu mestre escultor... El Dr. Joan hi ha accedit. Amb en S. han redactat una nota breu per al diari «La Liberté», a fi que no diguessin cap disbarat per causa d'informació errada; quan el públic la llegirà, el trasllat ja serà fet, puix que el diari surt a migdia.