Editorial 3i4 (València), 2006
Anem a pams, doncs, i pareu l'orella que ara explicaré com Sixta Santaclara i la seua filla Vicenta, dos mesos després que se n'havia anat Cento Morell a segar l'arròs, feien la bugada al llavador públic de la plaça de la Bassa, la bassa antiga, no la que hi ha ara de marbre, un marbre vulgar i adotzenat, propi de la incultura consubstancial dels polítics de la dreta populista; l'altra bassa, l'antiga, destruïda en els anys finals de la dictadura franquista, va ser la que durant dècades va donar nom a la plaça, nom popular, de la Bassa, per més que en temps de la II República s'entestaren a voler dir-li d'Emilio Castelar, que va ser president de l'efímera primera república, quart i darrer president després de Figueras, Pi i Margall i Salmerón, per més que entre tots quatre junts no feren durar aquella primera experiència republicana ni un any sencer: tot plegat va acabar amb un altre ball de sabres i bastons dels militars, en aquest cas a càrrec del general Pavía, i és que els espanyols, militars, civils i eclesiàstics, no acaben de pair massa bé els costums democràtics, se'ls enfita sovint el pa de la llibertat, especialment al cos castrense, i tot d'una se'ls fa la pasta agra i trauen al carrer cavalls i rucs, espingardes i trabucs per tornar-ho al solc que els convé, sempre per inspiració divina, solc recte com un fus, a tall d'espasa, amb la força de tota mena de colps d'estat pronunciamientos, movimientos, aspavientos i alzamientos, com ara el del general Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Dios, segons que va fer-se posar en relleu en totes les monedes de curs legal durant la seua dictadura, així, per als devots de la seua corda, la pesseta, el duro o els cinc duros igual els servia per pagar el pa com per penjar-se la moneda a manera de medalla o d'escapulari, amb idèntica devoció que s'hi posarien la marededéu de Fàtima, de Lourdes o la Virgen del Pilar, mi patria es España entera, mi virgen la del Pilar canta la guàrdia civil: aquell colp d'estat, aquell alzamiento, instigat per Franco i altres militars africanistes el 18 de juliol de 1936 va posar fi a la II República després d'una guerra de tres anys, encara que pitjor va ser la llarga postguerra de trenta-sis i mig, més les prolongades recialles, allò que en digueren la "transició", llarg i inacabable postfranquisme en diferents intensitats. El Caudillo, com el denominaven els seus enardits seguidors de boina roja i camisa blava durant la seua dictadura catòlica i feixista, va ser també el nom que posaren a la plaça de la Bassa, i, com en el cas de Castelar, amb un èxit més aviat escàs, imperceptible el canvi entre la població autòctona: sempre plaça de la Bassa, tot i que anteriorment se l'havia coneguda com de les Forques, perquè quan l'indret era un ampli descampat extramurs que separava la ciutat murallada de l'antiga moreria dels barris del Raval i les Barreres, ací hi havia hagut el patíbul principal: tres forques, com es pot comprovar en el gravat que va realitzar de la ciutat el flamenc Van den Wijngaerde, l'any 1563. En una d'aquestes forques, l'any 1827 hi van penjar el cèlebre, per infinitament desgraciat, Francesc Navarro, àlies Camot, roder de poca volada que va fugir de la presó a través del clavegueram la nit abans que havien d'executar-lo, però tanta merda com va olorar i tanta més amb què va empastifar-se no va tenir com a recompensa allunyar-se del nuc corredís de la justícia que imposava la inflexible gent d'ordre, que no de compte i raó. En fi, ni Castelar ni Caudillo, que res és!, no hi van haver mans: si preguntaven pel polític republicà o pel rancuniós general de veu de flauta badada, pocs eren els qui sabien on parava l'indret, i potser per aquesta raó les autoritats franquistes dels anys seixanta, ofeses perquè al dictador que veneraven l'havia vençut una vella bassa que el populatxo encara feia servir de llavador públic, decidiren destruir-la i soterrar les seues runes sota un jardí vulgar i anodí..."