Inèdit - 2002 - Inèdit
Homenatge a Josep Yxart (fragment)
Escenari buit (o teló abaixat). Un home vestit de fi de segle XIX puja per l'escala, vacil·lant, amb un paper a la mà. Baixa la llum de la sala i s'il·lumina l'home. Mira i remira. Mira al paper i comprova a l'espai. De sobte, s'adreça al públic:
YXART: Perdó. Que ho saben, vostès, si això és el teatre... (consulta o llegeix) Teatre Metropol?
YXART: Sí? Gràcies.
YXART: La veritat... Em sento com a perdut. Em pensava que coneixia Tarragona com el palmell de la mà. Hi vaig néixer, jo, aquí. I l'he vist créixer. Teníem la casa al carrer dels Cavallers, em van batejar a la catedral, vaig aprendre de lletra al col·legi del senyor Maties Caballero i vaig fer tot el batxillerat a l'institut. Si els he de ser sincer, però, tot allò em quedava petit petit. No se m'enfadin –i espero que això hagi canviat– si els dic que llavors aquesta Tarragona que jo tant m'estimo, perquè és meva, és clar, meva i dels meus, era una capital de província, fòssil, burocràtica, levítica, amb beaucoup de soleil, pas mal de poussière et quelque antiquité romaine. Una ciutat tranquil·la, sí. Massa! (Per a si mateix.) Bona ciutat per a venir a morir. (To normal.) Els amics, els que tenia aquí, se me'n van anar cap a Barcelona. El Narcís, mon cosí, aquest va ser el primer. I després altres, com l'Opisso. I jo, doncs vinga, cap a Barcelona falta gent! I ja ho veuen. Em vaig fer barceloní. Però tornava. I tant, que tornava! A l'estiu sobretot. Fins aquell que va ser l'últim...