Editorial Selecta (Barcelona), 1958
És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s'hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant — degué pensar—, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s'ha d'oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d'un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe — no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent, perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans. Els capellans se li acostaren d'una manera diríem espontània i no el deixaren ni en sol ni en ombra, mai. Un dia que estava de bon humor digué a un seu íntim amic, home de la seva confiança:
— ¿Vol creure que potser conec set o vuit-cents capellans? En el moment de casar la filla, el marquès de Llinàs tingué la idea de donar-li la propietat d'uns terrenys situats en l'encreuament de la plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia. Ruyra quedà il·lusionat perquè en els inicis de l'Eixampla de Barcelona n'hi havia per a estar-ho. El cert és, però, que l'operació no es portà mai a cap. El marquès de Llinàs donà a Teresita —així fou sempre anomenada familiarment la senyora Ruyra— la propietat de la casa situada al carrer de Bretón de los Herreros, a Gràcia. En aquesta casa, hi passà molts hiverns de la seva vida, tots menys els que per prescripció facultativa passà a Canàries i a Màlaga. Hom cregué que patia del cor i li foren aconsellats aquests climes més amables. Els estius, els passà sempre a Blanes. La casa del carrer de Bretón de los Herreros fou comprada per vuit mil duros bons com a màxim. És una quantitat important (per l'època, s'entén), però potser insuficient per a justificar les desaforades ínfules que la senyora agafà a la casa. Ruyra fou un propietari rural a l'antiga, d'una administració arcaica, però fou un home ric.
Per a comprendre la transcendència enorme de l'obra de Fabra només cal veure l'immens progrés que s'ha fet, en la llengua escrita, sobre la difusa i vivíssima diversitat dialectal. Avui totes les persones de la nostra àrea lingüística que escriuen correctament la seva llengua escriuen la llengua que els proposà Pompeu Fabra. Joan Fuster i Xavier Casp, a València; Josep S. Pons i Edmon Brasés, al Rosselló; Francesc B.Moll i Marian Villangómez, a les Balears, escriuen, com nosaltres, de la part central de l'àrea lingüística, la llengua proposada per Pompeu Fabra, o sia simplement el català. Fabra és molt important. És l'home que portà el català modern de l'anàrquica descomposició dialectal a la categoria d'una llengua de cultura. Tota la resta, mirada a la distància que els nostres dies ofereixen, és (llevat de l'economia) anecdòtic i minúscul. Fabra ha estat l'home més eficaç aparegut en l'últim segle en aquest rodal que va de Maó al Cinca i de les Corberes a Alacant. I ho ha estat portant a cap una obra de sentit d'ordenació, antianàrquica. Ben mirades les coses a la llum del que hem viscut aquests anys, l'aventura és sensacional.
— És una petita al·lucinació de la meva senyora — deia l'escriptor —. Marquesa, precisament marquesa, no ho és pas. És el seu papà i la seva mamà, que ho són, de marquesos.
Aquestes indispensables correccions aportades per Ruyra a la condició nobiliària de la seva esposa li ocasionaren les consegüents escenes de furor. Si davant de la capacitat de fantasia de la seva senyora, Ruyra es trobà sempre indefens i no tingué reacció visible, quan es tractà de la tergiversació de la realitat es considerà obligat a corregir-la. Es considera obligat a fer-ho en nom del sentit del ridícul. «Es veu — digué un dia— que li hauria estat indiferent de casar-se amb una persona desproveïda del sentit del ridícul.»
Els documents humans, quan tenen una base real, no solen pas exhalar gaire amenitat. Potser, per altra part, no cal insistir més. La discreció és sempre positiva. Endolceix la vida. Però aquesta relació de fets no es podria donar per acabada sense un petit comentari de caràcter general i sintètic. Aquest comentari és probablement factible. Hi ha un moment, en efecte, que la historia de les aventures familiars de Joaquim Ruyra arriba al seu punt àlgid. Un dia el matrimoni passava — Ruyra davant i la senyora darrera — pel marge d'un rec ple d'aigua situat a la rodalia de Blanes. L'escriptor caminava arronsat i pansit. Ella semblava nerviosa i agitada — vull dir que es trobava dins del procés de l'altercat en perspectiva. Tot d'una la senyora Teresita avança ràpidament d'un pas i dona una empenta al seu marit, el qual perd l'equilibri i cau al rec. Com que el rec no era profund, l'escriptor en pogué sortir moll, enfangat i — com sempre — desproveït de tota reacció possible. Ert.
Personalment puc aportar uns detalls inèdits — em sembla — sobre la branca materna de l'escriptor, és a dir, la branca que prové de la Gavarra, exactament de Montnegre. Aquests detalls tenen la seva importància perquè dibuixen la figura de l'escriptor com el que fou en realitat: vull dir com un considerable propietari rural. El patrimoni que posseí Joaquim Ruyra, l'heretà de la seva branca materna i consistí bàsicament en la propietat de Montnegre (unes sis-centes vessanes de suredes repartides en dos masos existents: la Casa Gran i el Mas Sàbat, a part de dos masos debolits, les ruïnes d'un dels quals s'anomenen encara el Mas Cremat) i els dos masos que posseí a sota el castell de Palafolls, que són dues bones propietats. Posseí, a més a més, una horta a Blanes i unes peces a Hostalric, però aquestes terres li degueren provenir de la branca paterna del seu llinatge. Ruyra fou la conjunció de gent de la Gavarra i de gent de la Marina (la seva literatura explica prodigiosament aquesta conjunció). Aquest enllaç es produí a conseqüència d'un fet molt dramàtic.[...]
El besavi del senyor Ruyra morí sense descendència masculina, de manera que el patrimoni passà a la pubilla de la casa, encara soltera en el moment de l'assassinat. Ara, a aquesta senyoreta, la mort del seu pare li produí una tal por, un pànic tan extraordinari, que decidí abandonar les masies de la Gavarra i traslladar-se a la Marina, als masos de Palafolls, terra de més seguretat. (No hi ha cap vella família del país que no pugui afegir un fet d'aquest ordre al dossier de l'enquesta suggerida per mi, des de fa tants anys, sobre «Catalunya, país sense autoritat).)
Desplaçada a les terres de Palafolls, aquesta pubilla Creus es casà amb un Ruyra de Blanes, i d'aquesta manera s'ajuntaren els dos patrimonis — que en definitiva foren els que l'escriptor administrà. D'aquest enllaç nasqué el pare del senyor Ruyra, un senyor que tingué la carrera d'advocat, que exercí a Blanes i a la ciutat de Girona — exactament en un pis del número 7 del carrer de Ciutadans.