Regidoria de Cultura de l'Ajuntament (Alcanar), 1998
Eren les set. Pel gran finestral de l'habitació veia el sol que s'elevava reflectint sobre el blavís del mar els seus raigs vermells. Davant seu, el verd fosc dels garrofers, fixat com en el primer pla d'una pintura, contrastava superbament amb els colorits encesos, cel i mar, de l'horitzó. A la dreta, la rica esplanada arrossera de la Ribera es perdia al lluny amb la majestuosa monotonia de les grans extensions mancades d'arbres. La farola de Buda destacava la seva silueta robusta com el pal d'un enorme vaixell. Allà endins de la mar unes veles de pescadors es trobaven com aturades per formar part del paisatge. Semblava com si tot s'hagués immobilitzat. Un silenci persistent, vigoritzat per l'esclat de llum, donava una sensació de tranquil·litat i de calma que sols torbava el xirigueig festívol dels ocells voletejant d'arbre en arbre. Del conjunt se'n desprenia una extraordinària impressió de potència amagada i retinguda en els elements que s'anaven desvetllant.
Arribat a la platja, Raül s'aturà. Es trobava al punt més reculat de l'enorme badia septentrional que la paciència mil·lenària de l'Ebre ha anat construint amb les seves terres al·luvials que formen el seu magnífic delta. Sols una cala de sorra fina invitava al bany. Abundava el còdol i el roc. A l'esquerra, tot pròxim, el barrí marítim de l'Ampolla amb les seves barques de pescadors desprovistes encara de port; més enllà de l'Ampolla la sinuositat turmentada de la costa es perdia al lluny. A la dreta era la naixença de la Ribera, el començament de les terres postisses, la línia encorbada de les quals es prolongava fins a la farola. El lloc era ben solitari, com abandonat pels homes. Sols les veles pescadores i els pals drets de les barques ancorades a l'Ampolla aportaven un indici d'existència humana.
Als peus, tot pròxim, Alcanar, d'entre el caseriu del qual ressorgia el campanar massiu; a l'esquerra, a uns cinc quilòmetres a vol d'ocell, es distingia netament la seva barriada de pescadors, les Cases. Més a l'esquerra encara es percebia la part occidental de la Ribera en la qual prenien naixença les Salines tallant com un enorme glavi vermell les aigües blaves de la Mediterrània i formant així amb la costa el port natural dels Alfacs. A la dreta, el riu Sènia, modest i oblidat, sempre sec a l'estiu, marcava fins a la mar, amb el seu llit turmentat, la línia divisòria del Principat de Catalunya i del Regne de València. Més enllà, l'extens Vinaròs, port de mar, centre comercial i industrial de la contrada, del qual eixien les xemeneies de les fàbriques glopejant el fum negre vers el cel pur; Benicarló, discret i laboriós, ric de llegum primerenc; Peníscola, la històrica, deslliurada per Jaume I el Conqueridor, refugi del Papa aragonès, afirmant la seva voluntat amb la mateixa incommobilitat que la del roc en què està bastida; més enllà encara, a pèrdua de vista, les terres de Castelló de la Plana. I dret al davant, com tela de fons, eixamplant-se al lluny banda i banda, endolcint-ho tot, la Mediterrània blava...
Si la panoràmica era incomparable, la vegetació, pels seus contrastos, no oferia pas menys d'interès. De la immensitat de les terres seques, garrofer i olivera, es passava, sense transició, a les terres de verdura del litoral. D'Alcanar a la mar s'estenien, com un mantell verd, les terres de regadiu salpicades d'innombrables casetes blanques. Eren els prats, servitud i riquesa d'Alcanar. Cultura intensiva i, per conseqüent, terra parcel·lada. Els quadres de tarongers alternaven amb els bancals de fesols (de bon renom), de panís, de pebrots, d'alfals, de melons, de tomates i de tota mena de llegums. Set-cents pous, que anaven a buscar l'aigua al nivell del mar, irrigaven aquestes terres sempre assedegades: era la servitud dels canareus. D'aquests pous, cada vegada més profunds a mesura que s'allunyaven de la costa, l'aigua era extreta amb el sistema rudimentari de les sínies, bona part de les quals dataven d'ocupació mora. Les insuficiències d'aquesta infraestructura arcaica i inadequada havien d'ésser suplertes per un esforç humà constant, irrelaxable, sense cessar ni perdó. Dia i nit, a l'estiu, els animals de tir donaven voltes a la sínia, els ulls tapats, fent rajar els catúfols d'aigua fresca que les terres crements esperaven. Un sistema de canalitzacions, tan antiquat com les mateixes sínies (la teula de terra cuita), i que tenia com a regulador el safareig, conduïa el misericordiós filet d'aigua a les bancalades; allí el pagès la distribuïa parsimoniosament, religiosament, adés fent-la entrar a la bassa del taronger, ara a l'era de l'alfals, després al solc del panissar o de les fesoleres. A l'estiu la vida es feia als prats. Si a cada pou no hi havia una caseta habitable, a cada caseta hi havia un pou. El parcel·lament i la varietat dels cultius donaven a aquestes terres baixes formes geomètriques capriciosament irregulars d'una diversitat de colors remarcable.
—Veritables jardins! —s'exclamà Raül—. Jardins Ignorats...
En efecte, poca gent coneixia aquests jardins minuciosament conreats, producte de l'esforç constant, de la tenacitat, de la suor dels canareus. Alcanar es trobava pràcticament incomunicat, i el mal estat de la carretera de baix que travessava els seus prats como un cuc blanc, agreujava el seu isolament.
Acabada la petita oració, els quatre pescadors es redreçaren i, l'un després l'altre, van anar llançant, a través la reixeta de la capella, llur ramet de romaní als peus de la Verge.
—Sí, senyor, sí —reprengué el vell Palau adreçant-se a Raül—, és la Verge del Remei qui salva els pescadors. Ja n'ha salvat molts; els miracles que ha fet no es poden comptar. Quan ens trobem en perill és Ella a qui invoquem.
Després d'haver-se recenyit el mocador al cap continua:
—Això és la Capelleta que està aquí a la vora de la carretera per la gent que passa, però l'Ermita està més endins. Veu vostè aquest ample camí que puja a l'esquerra? És el camí que hi va. Des d'aquí no es veu l'Ermita, està enganxada al flanc de la muntanya; de més avall la veurem.
Admiratiu, prosseguí:
—Oh, l'Ermita és molt bonica! I plena de dons i de relíquies que està! És una Verge molt miraculosa i de gran devoció. La festa és el segon diumenge d'octubre de cada any. Es fa una bona festa, tres dies de festa. La gran plaça que hi ha davant l'Ermita formigueja de gent. Pels camps de la volta hi ha una estolada de carros amb les famílies. Es fan bons arrossos, i el bon vinet també sap rajar... Hi ha tot el que cal: Ajuntament, música, i, en fi, tot el que convé, i sense oblidar els pobres. Val a dir que hi acudeixen també molts de forasters, perquè és una Verge molt coneguda per tota la comarca, i potser més enllà i tot...
D'això no n'estava segur, però li semblava possible. Les seves informacions no anaven tan lluny, però la seva ingenuïtat valia el seu pesant d'or. Era la seva manera de fer l'elogi de la Verge. Raül no dubtava que, en efecte, devia d'ésser una festa molt animada i de gran colorit.
Visita Alcanar, els carrers d'Alcanar, i particularment l'Església i el Rocall. Al Rocall s'atardà en l'observació de la contextura del carrer de Bon Matí, la situació i l'orientació del qual a ell li semblaren d'inspiració anàloga a la de la Moleta. Potser ibers ja més canareus, es deia Raül. Car malgrat l'exterminació dels ibers per la dominació romana, no hi ha dubte que sempre en van quedar i es van anar instal·lant més avall, sotmesos al vencedor, transmetent llur sang i llur idiosincràsia fins als canareus d'avui. De traces romanes, poques. L'única que constata Raül fou la del Pont dels Estretets, vestigi ben inconfundible amb el seu arc de mig punt, que permetia el passatge del riu Sènia, en aquell temps cabalós, a una via secundaria del litoral. En aquestes terres, els romans hi havien estat dominadors, no pobladors, i si les pedres feien recordar llur presència, en els individus hi havien deixat poques marques. En canvi els indicis àrabs se li mostraven a cada pas. Sense insistir en les sínies, algunes de les quals de fusta ja ben corcada, però encara en activitat, eren segurament d'origen pur, Raül remarcava l'inimitable calçó blau, de camals amples, que encara duien els vells (i no pocs homes joves) i que ell atribuïa a una adaptació acomodada de la vestimenta mora; així com el mocador negre cenyit al cap que portaven els pagesos canareus i que li recordava el turbant berber.
L'estiu era l'ocasió per a aquestes famílies de retrobar-se i de retrobar el poble. La major part eren propietaris i s'havien construït el propi xalet, d'altres eren acollides als prats de parents o amics. Les més nombroses venien de Barcelona, la capital que atreu naturalment els catalans, però també en venien de Saragossa, de València, de Madrid i àdhuc de París!, on les imprevisibles orientacions de la vida les hi havien conduïdes.
De primers de juny fins a la fi de setembre, les Cases d'Alcanar prenien aquest aire festívol, acolorit, animat, característic dels petits centres estivals vora el mar. Els dos mesos plens, però, eren juliol i agost. Era aleshores que el cafè de la plaça prenia animació. A l'hora de migdia, de retorn del bany, sota la tela de la seva terrassa s'estava bé. Hom s'hi aturava per prendre l'aperitiu, servit amb "tapetes" variades: musclos, dàtils, culleretes, trossetes de sèpia fregida, llagostinets a la brasa, etc., segons el dia i el que hi havia, és a dir segons la collita de cada matí dels fruits de la mar.
Vers les cinc de la tarda el cafè es tornava a animar. Era l'hora de la tertúlia i de la partida. Allí es reunien habitualment entre altres: el senyor Albert Ducet, industrial en teixits a Barcelona, familiarment anomenat per tots, el senyor Albert; don Eusebio Rodríguez, advocat aragonès, canareu d'adopció, que de menut fou criat per una dida canareva i ja no deixà mai més de parlar i de sentir-se canareu; els tres germans de la família Serra, Enric, Vicenc i Pere, família benestant i ben arrelada al poble, que havien fet llur camí reeixit per vies i ciutats diferents, l'un metge a València, l'altre enginyer a Barcelona, i el tercer, el que més diners havia fet, agent comercial a Madrid de grosses firmes; la família Riera hi estava representada pel pare o pel fill, quan no per tots dos, segons els lleures que els deixava el negoci de vins que havien instaurat a Reus; i d'altres, ben d'altres encara. Hom pot dir que la tertúlia de les cinc de la tarda era animada, i que la partida de manilla que la seguia tenia el seu públic i els seus comentaristes.
La cerimònia religiosa tingué lloc a la humil capella dels pescadors de les Cases. El dia abans, a la casa de la vila d'Alcanar, s'havia efectuat el casament civil; Albert, el germà d'Elena, i Claudi, van signar com a testimonis.
Aquell dissabte, la petita nau de la modesta església estava plena, i les portes es van deixar obertes per la gent que no hi va poder entrar. La colònia d'estiuejants hi vingué completa. La personalitat de Raül i la personalitat d'Elena, les parleries que havien suscitat llurs relacions mal definides, la brusca i per a molts inesperada decisió de llur casament van fer d'aquesta cerimònia un esdeveniment d'excepció. Dels prats dels voltants, la pagesia també acudí nombrosa; la família dels Ducet era molt coneguda. Els pescadors no havien oblidat tot allò que Raül havia fet a favor d'ells i van fer acte de presència per honorar el protector desinteressat, l'home en el qual ells sentien l'amic; nombroses barques ni tan sols van sortir aquell dia, i les que van fer-ho entraren d'hora.
Al cim s'havia construït un turonet cilíndric, de pedra de margo, reblat a l'interior, reforçat amb un anell circular a la base, que donava la impressió d'una torreta massissa d'una alçada de dos homes. Marcava el punt més elevat del Montsià, el qual s'havia designat amb el nom de Mola Cima.
Ara eren al cim del Montsià, ara hi eren com si fos per primera vegada, i ara veien tot allò que des d'allí es podia veure i que suara no havien vist. Esplèndid panorama! [...]
La perspectiva havia canviat totalment. Les Salines, que des de la carretera es veuen allunyades de la costa, en semblaven ara tot pròximes, l'extensió de la mar que es descobria a l'enllà era immensa i sense proporció a la del Port dels Alfacs. Les Cases d'Alcanar apareixien com una masia gran; Peníscola, allà al lluny, era com una roca isolada que trencava la planitud de la riba. A l'esquerra de les Salines es veia la Ribera, que es presentava com una gran era travessada pel curs blanquinós de l'Ebre, i la robusta i altiva farola de Buda semblava una canya plantada a la seva extremitat. Més enllà la vista es perdia en una boireta intransparent formada per les condensacions de la ja pròxima Tarragona. De l'altre costat Ulldecona es trobava als peus, així com Santa Bàrbara, i més a la dreta l'extensa Tortosa. A l'esquerra d'Ulldecona la plana s'estenia fins al mont Yerta de la província de Castelló; i dret cap amunt la vista sols era limitada pels Ports muntanyosos de l'interior. El Montsià dominava, de la seva estatura de gegant, terres i ciutats.
El senyor Riera, pare, atragué l'atenció dels altres sobre el castell d'Ulldecona:
—Guaiteu, és d'allí que van baixar els vint-i-un fundadors d'Alcanar, dotats de la Carta-Pobla, per a donar-hi jurisdicció cristiana.
A l'estiu, com que tothom és als prats, a les terres de secà no hi ha ningú. El paisatge era feréstec i solitari, però malgrat això se'l trobava recerós i familiar. Hom no s'hi sentia estranger dins la seva austeritat i la seva calma. Del Montsiá pròxim baixaven graonadament les fondalades que anaven a morir amb dolcesa a la mateixa costa; les masses rocoses, grises i vermelles, s'enlairaven per damunt dels vessants nerviüts que en formaven el sócol i els contraforts. D'altitud modesta en l'absolut, oscil·lant entre els set-cents i vuit-cents metres, la seva constitució abrupta de clara característica muntanyenca, la seva proximitat al mar i els seu paral·lelisme amb la costa conferien al Montsià l'aspecte d'un veritable gegant. Als seus peus hom s'hi sentia aixoplugat, acollit. Les seves amples i potents espatlles protegien els jardins canareus dels forts vents del Nord i de les excessives frescors hivernals de la conca de l'Ebre. Els canareus li pagaven bé aquesta protecció. Allí on la rella o l'aixada podien entrar, la terra era cultivada. Era un treball d'hivern, quan les feines dels prats obrien una treva en llurs exigències. Les maleses eren arrabassades i se'n feien gavells per a adobar la terra. Amb la pedra, que no mancava, es construïen els marges per a sostenir les precioses terres en bandes més o menys estretes segons la declivitat de la serra, però suficients per a plantar-hi una filera d'arbres o dos rengs de vinya. Així eren convertits aquests erms serrats en terres cultivables, amb marges escalonats que prenien l'aspecte de les audacioses i monumentals graonades dels temples antics. Aquest treball de titans donava la idea d'una raça forta, laboriosa i tenaç.