Edicions 62 (Barcelona), 2001
València és una ciutat creixent en el temps en què Ausiàs adquireix la nova casa al carrer de les Avellanes i s'hi aveïna amb la muller. València és la ciutat portuària més important en aquesta banda sud de la Mediterrània cristiana, d'on ixen naus que arriben a la resta d'Europa, carregades amb cobejats productes que s'escampen pels mercats més importants, de Palerm a Nàpols i de Milà a Flandes. València està voltada de fèrtils hortes que, a més d'exportacions exòtiques —són majorment productes agrícoles de tradició oriental que llueixen com un luxe a les millors i més nobles taules, siguen de reis, de cardenals, com dels més poderosos senyors o dels patricis burgesos—, també alimenten les desenes de milers d'habitants que hi viuen —més de quaranta mil, diuen els historiadors—, vinguts de tot arreu. València és la capital econòmica dels regnes hispànics de la Corona, la ciutat més rica després de Nàpols. La millor descripció de la ciutat quatrecentista la fa Garcia-Oliver, en el llibre que dedica a la vida d'Ausiàs March. Diu l'historiador de la nostra tardor medieval: «La jovialitat de la metròpoli que acull Ausiàs March i riuades d'immigrants es palesa en l'eufòria constructora: les muralles amb les Torres de Quart, la capella dels Reis de Sant Domènec, el convent de la Trinitat —en l'edificació del qual Ausiàs i Joana contribueixen amb diverses donacions monetàries—, nombrosos palaus de sòbria i elegant factura gòtica. La València de March és la dels mercaders triomfants. Compten, per a l'èxit, amb una agricultura d'exportació —sucre, safrà, pansa, oli, plantes tintòries, arròs— i amb una indústria de draps de llana de mitjana qualitat i preus mòdics prou competitiva. I capitals, és clar, per moure els engranatges d'una economia estretament connectada, a través del seu port, amb les places més importants de la Mediterrània i els mercats capdavanters d'Europa occidental.»
A les cases i les taules del patriciat local, el món que conformen els prohoms dels negocis mercantils i l'aristocràcia de sang, no hi falta de res; quan l'ocasió ho demana, i als valencians els agrada el luxe, se serviran «viandes exquisides, vins excel·lents, postres de fantasia», així com es vestiran «amb luxoses peces de drap toscanes, flamenques i orientals». Les estances dels palaus les trobem decorades «amb taules que representen escenes edificants de la Bíblia, tapissos, mobles de marqueteria, taulellets de Manises i Paterna» i quan «conviden a una festa, els ministrers hi toquen animades peces de ball i amables cançons d'amor» seguint els trobadors o les melodies moresques que agraden tant, encara, als palaus com als bordells.