Publicacions de l'Abadia de Montserrat - 1992 -
[Senillers, agost 1905] (fragment)
Estimat D. Joan
Fa tres dies que sóc a Senillers i fins ara no m'hi començo a trobar bé. Ara toco el resultat de les imprudències de l'hivern. El cansament m'ha anat sortint a poc a poc, com mai m'havia passat. A Ripoll em vaig excitar encara més. Aquell dia que vaig passar a Puigcerdà, amb aquell regalo de la vista semblava posseït de frenesí. Allò no m'haguera pas provat: era massa bonic i, ademés, el fred, en aquest temps, per mi és mala cosa.
A Senillers tot se m'ha temperat. El paisatge ja no té l'hermosura feridora de la plana de Cerdanya: però és un raconet bonic que es fa estimar. De fred tampoc n'hi fa, ni de calor. Els primers dies estava tot desil·lusionat: no era aquella vall alpina que jo em suposava, i em va costar revenir-me del desencant. Però ara que ja conec les prades una per una, i sé els punts més ben col·locats per estendre la vista, ja m'hi començo a trobar bé. Ja em sé els camins per anar a Músser i Travesseres i Arànser, i als cims dels estanys, etc., etc. Ja em dirà si hi haig d'anar en peregrinació a algun d'aquestos llocs per posar-hi una pedra dient que allí vostè hi va escriure les "Pirinenques".
Però deixi'm, deixi'm que li parli de Ripoll. Si el destorbo, no m'escolti. Però les tinc tant al cap, aquells monstres i aquelles figures. Se'n recorda d'aquells cinc que fan l'orquestra? Aquell jove flautista de cabellera filada, inclinat per l'emoció, amb els seus ullets romànics fixats en Oliba, el pedagog amb el llibre a la mà i la batuta que comunica l'esperit i regeix la disciplina. Ah, aquell Oliba, com sant Benet, algun cop de verga, però inflamarà les ànimes d'espiritual ardència! Oh, com els recordo! Me'ls vaig estar mirant tota una matinada i crec que s'ho mereixen. Amb el temps el jove flautista de Ripoll i el citarista i el que toca el violí, corda nervorum, com diu Oliba, i el de la tuba seran tan famosos com els relleus d'Eleusis o de les Panateneas, o el Crist blanc d'Amiens. Aquelles figures dels músics són d'una bellesa i d'un poder de comunicació psicològica extraordinària. Són, ademés, creacions completament noves, a diferència d'altres figures de la portada. Perquè la portada és obra d'Oliba, d'ell mateix o un igual que ell. No és un arquitecte, perquè no sap fer córrer les motllures ni combinar els requadres, és un home lletrat, un gran pedagog amb la ciència mateixa que tindria Oliba. La portada de Ripoll és una Bíblia miniada en la pedra: millor dit, un Apocalipsi tret dels llibres que tindria a la mà el gran artista. Ho copia tot de llibres ben coneguts (exceptuant les figures dels músics), però ho infon del seu esperit poderós amb desitjos continguts, amb incertes esperances. Jo ja hi ha hores que em sento penetrat d'aquesta força romànica. No sé lo que vull, però tot ho desitjo. Em moro de simpatia per aquella gent a cavall de dos edats, revestint-se d'entrellaçades túniques, vivint en un món abstracte, tan carregat d'anhels... com el flautista de Ripoll, tan ocupats en un pervindre com Oliba, ordenant i disciplinant-ho tot...