Columna Edicions (Barcelona), 2006
Per l'esplanada de la catedral circulaven diumenge molts estrangers. Alguns encara es reconeixien per la peculiar manera de vestir. A Miquel Pons, llicenciat en matemàtiques pures, el treia de polleguera observar un individu amb sandàlies i mitjons de llana. Els pantalons llargs dissimulaven aquell atemptat contra l'estètica més elemental, desastre en perfecta harmonia amb l'oferta turística. En una plaça tan maca, tan italiana, amb la part gòtica de la catedral presidint-la, envoltada d'uns edificis estranyament respectuosos amb l'entorn i el Palau de la Generalitat enfront, feia mal de veure un grup de guiris amb tot de colors cridaners fotografiant-se amb el fons d'una font d'evocació franquista, encapçalada per una mena de Neptú que representava el Túria i set dones nues que simbolitzaven un homenatge a les set sèquies que regaven l'horta de la ciutat. De l'autor de la font només se sap que mai fou empresonat. Sostenia Pons que no hi havia manera d'acostumar-se, tot i l'afany de les successives autoritats, als bunyols monumentals que ací i allà poblaven l'urbs.
Ho contemplava prenent-se un cafè a la terrassa de la Cafeteria Roma, per bé que el temps no acompanyava ni se sentia còmode amb la presència d'un matrimoni oriental a la tauleta del costat, parella que s'havia separat del grup i gaudia d'una orxata amb xurros. Una orxata embotellada, a més. És clar que ell tampoc es menjaria un peix cru. Gairebé tingué arcades. Havia de tragar molt, el llicenciat Pons, brillant estudiant a l'atur, guanyant-se la vida com a assessor cultural del candidat Juan Lloris, representant d'una essència que s'enorgullia de monuments com la font de la plaça. Obrí el llibre que explicava la història de la ciutat i buscà la pàgina de la Seu i els voltants, a fi de contar-li-ho a Lloris, generós en el pagament però una mica soca en l'aprenentatge. Feia pocs esforços. Volia el gra, exigint les coses superficials, la síntesi de contraportada. Amb paciència, Miquel li detallava igual com un professor particular fa el repàs a un alumne particularment ruc els símbols més emblemàtics, alhora que cuidava que el seu valencià trufat de barbarismes, i fins i tot de neologismes marca de la casa, fóra del gust de l'audiència que el seguia i no maltractara la sensibilitat idiomàtica, que, si bé escassa entre la població, era si més no significativa entre els sectors intel·lectuals.