Eliseu Climent Editor (València), 1997
A les vuit, després de servir tots els seus clients, Pepeta es troba a la vora del barri de Pescadors.
Com que allí també tenia parroquianes, la pobra hortolana es fica valerosament en els bruts carrerons que semblaven morts en aquella hora. Sempre, en entrar-hi, sentia certa inquietud, una repugnància instintiva d'estómac delicat. Però el seu esperit de dona honrada i malalta sabia vencer aquesta impressió, i seguia endavant, altiva i vanitosa, amb l'orgull de la dona casta, i es consolava pensant que ella, dèbil i atenallada per la misèria, encara es veia per sobre d'altres dones.
De les cases, tancades i silencioses, eixia un hàlit de cràpula barata, sorollosa i sense disfressa; ferum de carn pintada i putrefacta, de vi i de suor. Per les escletxes de les portes semblava fugir la respiració intermitent i brutal del son aplanador després d'una llarga nit de carícies de fera i capricis amorosos d'embriac.
Pepeta sentí que la cridaven. A la porta d'una escaleta li feia senyes una dona ben formada, espitregada, lletja, sense cap més encant que el d'una joventut pròxima a desaparèixer; els ulls humits, el monyo tort, i a les galtes, taques del coloret de la nit passada: una caricatura, un pallasso del vici.
La llauradora, fent una contracció amb els llavis, gest d'orgull i de menyspreu perquè les distàncies quedassen ben marcades, començà a munyir les mamelles de la Roja dins del pitxer que li presentava la mossa. Aquesta no treia la vista de la llauradora.
-Pepeta! -digué amb veu indecisa com si no tingués la certesa que fos ella.
Pepeta aixecà el cap; va fíxar per primera vegada els seus ulls en aquella dona, i també semblà que dubtava.
-Roser!... eres tu?
Sí, ella era; ho afirmava amb tristos moviments de cap. I Pepeta, tot seguit, va expressar la seua estranyesa. Ella allí!...
Filla d'uns pares tan honrats! Quina vergonya, Senyor!...
La bagassa, per costum de l'ofici, intentà d'acollir amb un somrís cínic, amb el gest escèptic de qui coneix el secret de la vida i no creu en res, les exclamacions de l'escandalitzada llauradora. Però la mirada fixa dels ulls clars de Pepeta acabà avergonyint-la, i abaixà el cap com si anàs a plorar.
Era dijous i, segons un costum que datava de cinc segles, el Tribunal de les Aigües celebrava una reunió a la porta dels Apòstols de la catedral de Valencia.
El rellotge de la torre del Miquelet assenyalava poc més de les deu, i els llauradors s'ajuntaven en rogles o prenien seient al caire de la pica de la font que hi ha al mig de la plaça; al voltant de la qual es formava una animada garlanda de mantes blaves i blanques, mocadors vermells i grocs o faldilles d'indiana de colors clars.
Uns arribaven tirant del ronsal dels seus cavallets amb la sàrria carregada de fems, contents de l'arreplega feta pels carrers; altres amb els carros buits, procurant enternir els guàrdies municipals per tal que els deixassen romandre allí; i mentre els vells conversaven amb les dones, els joves es ficaven al cafetí proper, per matar el temps davant la copa d'aiguardent i mastegar el cigar de tres cèntims.
Tota la gent de l'horta que tenia ressentiments per venjar era present, gesticuladora i sorruda, parlant dels seus drets, impacient per deixar anar davant dels síndics o jutges de les set sèquies l'interminable rosari de queixes.
L'agutzil del Tribunal, que duia més de cinquanta anys de lluita amb aquella tropa insolent i agressiva, posava a l'ombra de la portalada ogival les peces d'un sofà de domàs vell i després hi instal·lava un reixat de poca alçada, que cloïa l'espai de vorera que feien servir de sala d'audiència.
La porta dels Apòstols, vella, rogenca, rosegada pels segles, mostrant les seues corcades belleses a la llum del sol, formava un fons digne de l'antic Tribunal; era com un dosser de pedra fabricat expressament per a arrecerar una institució de cinc segles.
En el timbal apareixia la Verge amb sis àngels de rígidesalbes i ales de menut plomatge, galtaplens, amb flamejant tupé i pesats tirabuixons, que tocaven violes i flautes, caramelles i tambors. Corrien pels tres arcs sobreposats de la portalada tres garlandes de figuretes, àngels, reis i sants arrecerant-se en dossers brodats. Sobre pedestals robustos s'exhibien els dotze Apòstols; però tan desfigurats, tan malmesos, que Jesucrist no els hauria coneguts; els peus rosegats, els nassos trencats, les mans tallades; una filera de figures que, més que apòstols, semblaven malalts escapats d'una clínica que mostraven dolorosament els monyons deformats. A dalt, al final de la portalada, s'obria, com flor gegantina coberta d'un teixit de filferro, el rodó vitrall de colors que donava llum al temple, i a la part baixa, en la base de les columnes guarnides amb escuts de la Confederació Catalanoaragonesa la pedra estava gastada. Les arestes i els fullatges borrosos pel frec d'innumerables generacions.
A la barraca de Toni, conegut en tota la rodalia per Pimentó, acabava d'entrar la seua muller, Pepeta, una dona petita i animosa, de cara esblanqueïda i flàccida en plena joventut, rosegada per l'anèmia, i que era, malgrat tot, la femella mes treballadora de l'horta.
En fer-se dia, ja era a la barraca de retorn del Mercat. S'aixecava a les tres, carregava amb els cistells de verdures collides per Toni el vespre abans entre renecs i malediccions contra una vida ingrata que tants treballs costa, i a les palpentes pels viarons, guiant-se en la fosca com a bona filla del camp, marxava a València, mentre el seu marit, aquell home ben plantat que tan car li costava, seguia roncant dins l'abrigat estudi, ben acotxat entre les mantes del llit matrimonial
Els qui compraven les hortalisses a l'engròs per tornar-les a vendre, coneixien bé aquesta doneta que abans de l'alba ja era al Mercat de València, asseguda sobre els seus cistells, tremolant sota el seu prim i esfilagarsat manto. Esguardava amb enveja, sense adonar-se, els que podien beure una tassa de cafè per combatre el fred del matí. I amb paciència de bèstia submisa esperava que li pagassen per les verdures els diners que havia fixat amb els seus complicats càlculs, per tal de mantenir Toni i dur la casa endavant.
La gent de l'horta contemplava amb admiració la llestesa i la traça dels laboriosos intrusos per a reconstruir la barraca.
El trespol de palla aparegué de sobte renovat; el costellam del sostre, corcat per les pluges, fou reforçat en part i canviat 21 trossos; una capa de palla nova va cobrir els dos plans en pendent de l'exterior. Fins les creuetes dels extrems foren substituïdes per altres que el ganivet de Batiste treballà amb paciència, guarnint-ne les arestes amb gracioses dentellades; i no hi hagué en tot el voltant un trespol que s'alçàs més gallardament.
Els veïns, en contemplar com es reformava la barraca de Barret, amb la coberta recta i nova, veien en aquest fet quelcom de burla i de repte.
Després començà l'obra de la part baixa. Quina manera d'utilitzar les desferres de València!... Les esquerdes desaparegueren, i, acabada que fou l'obra de les parets, la dona i la filla les emblanquinaren d'un blanc enlluernador. La porta, nova i pintada de blau, semblava la mare de totes les finestretes, que mostraven pels forats de les parets les quadrades cares del mateix color. Sota la parra féu Batiste una mena de placeta, pavimentada amb rajoles vermelles, perquè les dones poguessen cosir allí durant la vesprada. El pou, després d'una setmana de treballar-hi, quedà net de totes les pedres i tots els fems amb que la Xicalla de l'horta l'havia farcit durant deu anys, i de nou l'aigua neta i fresca tornà a pujar en el poal molsós, amb alegres grinyols de la corriola, que semblava riure's de les gents del veïnat amb una estrident riallada de vella maliciosa.
Els veïns devoraven la ràbia en silenci. Lladre, més que lladre! I quina manera de treballar !... Aquell home semblava que posseïa amb els seus braços musculosos dues varetes màgiques que tot ho transformaven en tocar-ho.
Pepeta, recolzada al llom de la vaca, els veia avançar, posseïda cada vegada d'una curiositat més viva. On devia anar aquella pobra gent?
El camí que afluïa al d'Alboraia no menava enlloc. Es perdia lluny, com esgotat per les bifurcacions innumerables de viarons i sendes que donaven entrada a les barraques.
Però la seua curiositat tingué un final que no esperava. Verge Santíssima! El carro eixia del camí, travessava el pont ruïnós, de troncs i de fang ressec, que conduïa a les terres maleïdes, i es ficava pels camps del tio Barret, aixafant amb les rodes el brossall tant de temps respectat.
La família seguia al darrere i manifestava amb gestos i paraules confuses la impressió que els produïa tanta misèria; però anava en línia recta vers la barraca, com qui pren possessió d'allò que li pertany.
Pepeta no volgué veure més. Ara sí que va córrer de debò cap a la seua barraca. Volia arribar-hi aviat i abandonà la vaca i el vedellet; les dues bèsties seguiren el seu camí tranquil·lament, com qui no es preocupa de les coses estranyes i té l'estable segur.
Pimentó estava tombat a la vora de la barraca, fumant mandrosament, amb la vista clavada en tres varetes untades amb vesc, posades al sol, i al voltant de les quals revolotejaven uns ocells. Era feina de senyor.
En veure arribar la seua dona amb els ulls espantats i el pobre pit esbufegant, Pimentó canvià de positura per escoltar-la millor, i li recomanà que no s'acostàs a les varetes.
Anem a veure, que era allò? Li havien robat la vaca...?
Pepeta, amb l'emoció i la fatiga, gairebé no pogué dir dues paraules seguides.
«Les terres del tio Barret... Una família sencera... Anaven a treballar, a viure en la barraca... Ella ho havia vist.»