Cercle de Lectors (Barcelona), 1992
Portbou és el teu poble i és a l'altre cap de món. És un poble diferent, artificial, amb una història molt curta. No hi ha pagesos, la gent no torna cap al tard del camp, com a quasi tots els pobles petits; no tenen bestiar ni un tros per fer-hi créixer res. Tot i haver-hi mar, tampoc és un poble de pescadors, i l'església de Portbou no és una ermita marinera, petita i blanca: és un edifici que domina el poble, alt, amb la façana neogòtica; per anar-hi has de pujar, i pujar, i pujar.
Portbou és un poble de pas. Molta gent que hi arriba, tan lluny, espera que passin els dos anys reglamentaris per poder sol·licitar el trasllat a un altre lloc. És un poble obert al mar per davant i encerclat per muntanyes per totes les altres bandes. Un poble nou, sense cases gaire antigues ni carrers de pedra. Només escales, i pujades, i baixades.
L'estació de Portbou no s'assembla a les estacions petites dels pobles ni als baixadors, totes iguals, de pedra, amb la teulada vermella, senzilles i acollidores. L'estació de Portbou té un punt de majestuós i d'opulent, i la distribució de les andanes i dels incomptables rails és notable i laberíntica; les vies fan un mar planer i extens, s'encreuen i s'enllacen; els vagons solts hi corren sense fre. Una gran volta de ferro i vidre cobreix les andanes i les vies espanyoles; és una cúpula per on la claror entra amb prou feines i on volen, esverats, els ocells d'un costat a l'altre; a sota hi ha un edifici gris que acull la duana, els despatxos de l'estació, el vestíbul, el bar, els pisos dels ferroviaris. A l'altra banda de l'edifici hi ha les andanes i les vies franceses, que són més estretes. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols arriben a Cervera.
I tu fas contraban. Quan les campanes de l'església toquen l'àngelus plegues de la feina; a vegades, sortint d'escola, et trobo que puges i tornem junts a casa. Dinem de seguida, tu agafes el tren de la una i comences a Cervera la segona jornada, seguida i llarga. I fas contraban. Passes, cap a Cervera, licors; cap a Portbou, cafè. Portes, dia per altre, un quilo de cafè a la mà i un altre o un parell més d'amagats a dintre els pantalons, a la cintura, amb el botó de dalt del tot descordat i el cinturó estret.
La Casa Gran és un edifici de pedra vermellosa que hi ha a l'entrada del poble, venint de França, a peu de carretera. Els fills dels ferroviaris juguen a fora, a sota dels plàtans, al davant de la porta de la seva escala; se senten crits i els fils de la façana sempre són plens de roba estesa.
Fa molt poc que sou casats i us lloguen unes golfes minúscules a la Casa Gran. Jo no he nascut i tu ets molt jove; les golfes tenen la porta d'entrada petitíssima i el sostre inclinat, i en alguns llocs és tan baix que no et pots acabar de posar dret del tot.
A tots els pisos de l'estació les habitacions són amples, els sostres altíssims; a l'hivern, sense calefacció, hi fa molt de fred i només s'està bé a la cuina; ens hi renteu amb un cossi i ens hi instal·leu un llit perquè hi passem les malalties llargues. Fins que no som grans el meu germà i jo ens posem el pijama al davant de la cuina econòmica i després fem una correguda cap al llit; ens hi fiquem arronsats, amb el cap i tot tapat. A l'hivern, al menjador de casa, no hi entrem mai; fem vida a la cuina: hi tenim una taula quadrada de fòrmica i hi fem els deures, hi estudiem, hi juguem. A la paret, quan ens toca d'aprendre la geografia d'Espanya, ens hi penges un mapa molt gros de la península i hi busquem els rius, les ciutats, les muntanyes: tot de noms de llocs que ens semblen tan i tan lluny.
Arribo a Portbou a la tarda, amb cotxe; em paro a la punta del Frare, on bufa sempre tant i tant de vent. Des d'allà miro molta estona el poble i la badia. L'església i l'estació s'ajunten, amunt, i més ensota hi ha les cases petites, els terrats, el mar. Més enllà, el cementiri blanc. Segueixo lentament la carretera fins a baix del tot, passo pels carrers sense mirar ningú i deixo el cotxe a tocar de l'andana francesa. Contemplo l'edifici de l'estació i vull endevinar quina és la finestra de la nostra cuina i em costa, perquè totes són iguals, però compto i la trobo: des d'on sóc ara tu moltes vegades xiulaves i nosaltres, si érem a la cuina, obríem els porticons i et vèiem que pujaves.