L'origen dels Camps Elisis, aquesta illa de verd enmig d'un oceà d'asfalt —una península, si considerem l'actualment recuperada proximitat del gerd vessant riberenc—, a la qual pot accedir-se com qui diu només acabar d'arribar a l'altre cap del pont vell, es remunta a l'equador del segle passat. Corria l'any 1848 quan al Jefe Superior Político de la Povincia, senyor Pedro de Bardaxí, se li va acudir d'aprofitar el solar que havia de deixar expedit la demolició de la mitja lluna de Cappont. La fortalesa avançada confrontava amb una remarcable extensió arbrada, que sovint havia estat ja en aquella època escenari de desfilades militars, curses hípiques i pedestres, així com tota classe d'actes públics festius i polítics. En 1854, el regidor Ramon Porquerol, que desmentia el seu cognom amb una tendència acusada a l'endreça i la urbanitat, proposava al consistori la tala de la frondosa albereda i el traçat d'un paseo de buen gusto. L'ocasió per fer realitat la pensada del paer Porquerol es presentaria pocs anys més tard, quan una recent reglamentació estatal va prescriure la venda de les finques públiques conegudes com mans mortes, entre les quals es comptava el bosquet de Cappont, fins aleshores de titularitat municipal, llevat del cas que les referides propietats fossin destinades a jardins comunitaris. Així que, a fi i efecte de salvar els esmentats terrenys de la desamortització, va ser dibuixat de pressa i corrents un projecte de parc públic.

A l'esquerra de l'escalinata, segons s'entra, en l'indret ocupat antany pels orxaters i neulers, s'alça una fonteta amb un doll que raja de la faç ferotge d'un lleó, culminada per un tendre infant amb pinta d'angelet entremaliat que cavalca un cigne de pedra. En aquest mateix cantó es troben dos ben agençats jardinets rectangulars, l'un anomenat el jardí de les granotes i centrat per una basseta rodona, damunt la superfície remoguda de la qual escupen uns quants amfibis de pedra el seu rajolí incessant; l'altre, jardí de sant Jordi, disposat amb dos allargats estanyols del bell mig dels quals emergeix un sortidoret vertical. Tot plegat, un conjunt de ressonàncies andaluses, en què l'aigua i les flors s'agermanen a la perfecció, bastant en la línia dels jardins granadins del Generalife o de l'alcàsser cordovès.

Del passeig principal cap a l'esquerra s'estén un dilatat rectangle de gespa, on creixen aparentment al seu albir arbres i arbustos de dotzenes de classes i altres tants colors. Aquest racó alhora ordenat i salvatge, que respon a la denominació oficial de jardí del treball, més bé contradictòria, ja que en realitat convida al lleure i la rebolcada, recorda un parc anglès, la bella teoria de parterres i fonts que Josep Maria Espinàs va saber endevinar en aquests Camps. És clar que no totes les valoracions coincideixen, i així el propi Pleyan, tot i reconèixer l'amenitat dels jardins, en retreia una distribució excessivament monòtona.

Antigament, la vorera porticada arribava fins al carrer Major. En 1682 serien enderrocats els porxos d'en Xicart, situats davant per davant de la Paeria, a fi i efecte de donar més amplitud a la placeta i rellevància al palau municipal.

La plaça de la Paeria surt esmentada en documents del segle XII com a platea del Pardinal, per les espones que sostenien uns bancals de conreu al vessant del pujol, coneguts amb el nom de Pardinal de la costa. El terme pardina provenia del llatí parietina, que significava lloc entre parets, de vegades ruïnoses. Aquest és el mateix origen del topònim Pardinyes, amb què es designava una partida de l'horta i avui barri populós de més enllà de la via del tren.

El rodal de la plaça havia ja estat habitat en l'època romana, o fins i tot anteriorment, tal com demostren els vestigis arqueològics exhumats en els soterranis de la mateixa Paeria. En temps dels moros, el paratge era ocupat per uns banys públics, diversos obradors i llenços de muralla. Els cristians hi van trobar també algun molí i en general tota la zona podia considerar-se com un raval dels afores, entre camps de cultiu. De fet, en el moment d'excavar els fonaments del teatre Principal van ser descoberts a uns quatre metres sota terra les arrels i els troncs d'uns olivers -aquests sí— com a mínim centenaris.

El tocom s'aniria edificant, amb unes cases que fins al segle XVIII presentaven tan sols un pis i golfes per damunt dels porxos típics, fet i fet igual que el propi palau de la Paeria. A l'acaballa d'aquella centúria es començaran a pujar noves plantes amb maons o paret de tàpia, atesa la impossibilitat que el nucli urbà s'estengués part dellà del perímetre emmurallat. És també aleshores que apareixen a la plaça els primers balcons de ferro, als quals es permetia de sobrevolar uns tres pams des de la línia de la façana.

La plaça de la Paeria és vista avui, més com un eixample de la calçada, com l'embocadura del carrer Major, i no com una plaça convencional. Dominen el cop d'ull sobre aquest racó la façana certament majestuosa del banc Hispano-Americà —coronada per una altra cúpula sostinguda per gràcils columnetes, amb el característic rellotge i els minyons de pedra rodanxonets de damunt de la porta—, el frontis tan emblemàtic de la Paeria i el no menys vistós esgrafiat de la paret que fa escaire  amb la casa de la ciutat.

Aquesta església robusta, tosca i trista -més el seu dedins que no pas el defora— que potser no va haver de resistir el furor destructiu dels mahometans pel simple fet que tal vegada encara no existia, sí que va estar a punt d'anar a terra a mitjan segle XVIII. Tancada la Seu Vella, un dels memorials presentats a la cort pels canonges proposava l'enderrocament de Sant Llorenç i l'erecció en el seu lloc de la nova catedral. Fernando VI va rebutjar el projecte, al·legant que en temps de guerra la futura seu es veuria exposada als focs d'artilleria dels castells principal i de Gardeny. Vemos que por un detalle, casi anecdótico, ens fa veure Lladonosa, Lérída pudo salvar uno de sus más venerables monumentos. El que sí que va fer Sant Llorenç va ser acollir durant un breu lapse les funcions catedralícies, mentre el temple barroc de baix a l'almodí vell estava en obres. De manera que es pot afirmar que Lleida ha tingut tres catedrals, al llarg dels segles, de les quals aquesta dedicada al màrtir de la graella potser conserva encara, en el respectable i líric punt de vista del poeta Cepero,

...l'encant més bell, la gràcia més clara
que a tothom enamora quan la veu.

I entre els enamorats, possiblement el que més el mateix Carles Cepero i Salat, cerverí transplantat a Lleida i cantor d'aquesta

Esglesiola amable, recol·lecta
entremig del brogit de la ciutat:
ets amagada, humil, però perfecta...

Mirada des de la porta de la casa de Misericòrdia, la façana meridional de Sant Llorenç, amb els poderosos absis sobresortint pel costat, esdevé una aparició impactant, el superb estoig ogival que atresora en el seu si una meravella romànica:

La gòtica harmonia sense preu
flanqueja el ferm romànic que l'empara.

L'ampla escalinata, els massissos contraforts, la portada apuntada i artística sota l'atri, el majestuós campanar... I al costat, contrapunt modern —i no gaire encertat— de rajola a la pedra gairebé mil·lenària, la nova rectoria construïda damunt de l'antic fossar, arquitectura típicament aragonesa per aquella Lleida que alguns pretenien una part de l'Aragó, amb el ràfec volander i les dues oliveres bíbliques davant la porta. Darrerament, sobre un esglaó de l'escalinata reposa ostensiblement una campana esquerdada i ja inútil del veí campanar, condemnada per no poder   donar el seu to exacte a restar separada del carilló de la torre, no tant improvisat monument o homenatge al vell seny com a exemple d'escarment i advertència per a les seves companyes: una bada en el bronze i ja veieu on anireu a parar, esteu avisades.

La seu nova de Lleida, adusta i aritmètica, no guarda, en efecte, tal com hauria desitjat l'arquitecte dels cellers cooperatius, entre els seus murs alçats per impuls i amb gustos forasters, el misteri gojós de llegendes medievals. I aquesta mancança sembla que fa de mal restituir. En aquest sentit, si bé la solució d'erigir una església de cap i de nou oferta per Carlos III denota pel citat Martinell una certa magnanimitat material, sobretot si és comparada amb la gasiveria dels seus predecessors, la veritat és que la catedral s'hauria pogut fer ben rica, tan rica com s'hagués volgut o hagués estat possible, que mai s'haurien arribat a compensar les pedres de la vella, cada una de les quals era un símbol rabejat de gloria i de recorts patris.

Era impossible que aquesta catedral condemnada des del seu naixement a comparacions odioses i la impossibilitat de competir amb la seva antecessora, hostatgés entre els seus murs el misteri de llegendes medievals, per la simple i incontestable raó que el seu origen immediat es remunta tan sols al moment de l'ocupació manu militari de la Seu Vella, en 1707. Ja en 1714, davant les primeres sol·licituds ciutadanes de restitució de Santa Maria, el secretari del consell suprem, Francisco Sàenz de Victorya, un senyor que efectivament tenia nom de secretari de consell suprem, apuntava la voluntat de la corona de solucionar l'enutjosa situació provocada per la tossuderia dels lleidatans promovent la construcció d'un temple nou de trinca. Una reial cèdula de l'any següent ordenava l'avaluació del cost de la fàbrica, en el benentès que aquesta no podia ser de pedra, por el perjuicio que de ella puede seguirse al resguardo de la Ciudad, és a dir per la seguretat del castell, que de fet era la que interessava —del resguard que Felipe V podia oferir als nadius, ja n'havien aquests tingut una bona mostra en 1707—, de manera que la construcció havia de ser de ladrillo a lo moderno, i és de remarcar que en aquella època ja estava de moda l'obra vista.

Els ocells habiten la cornisa o la teulada de la catedral, però fa l'efecte que van a fer les seves necessitats naturals, per dir-ho al més finament possible, a la façana de l'antic hospital de Santa Maria, i això que en aquell costat els esperen unes descoratjadores defenses en forma de rastelleres de punxes en els ampits de les finestres. Per a això només els cal sobrevolar una estreta separació, corresponent a la perllongació del carrer Major que separa els dos monuments. La façana pètria que s'alça davant per davant de la moderna seu prou que se'n ressent, de la visita dels hostes alats. Tota la llisa duresa grisa del frontal compacte del vell hospital apareix esquitxada del blanc de les dejeccions de les aus, rebaixada a còpia de pinzellades fisiològiques la foscor originària de la pedra, tot ratlladet, esquitxat, una composició puntillista, un fenomen digne d'admiració. Quin estrany delit troben les criatures voladores a anar a evacuar a la casa del davant?

Assegurava en 1927 Valeri Serra i Boldú que l'edifici del hospital atrae enseguida las simpatías. Sí, sobretot les de l'ocellam. Conjuntures escatològiques a banda, no hi ha dubte que es tracta, com el mateix Serra reconeix, de l'edificio civil de màs indiscutible mérito de la ciudad, una de les darreres però no menys importants mostres del gòtic català. I constitueix un formidable testimoni de la puixança de la Lleida medieval i dels miraments socials —més acostats a la caritat cristiana que als plantejaments igualitaris del modern estat del benestar— dels prohoms que el van aixecar. Vell hospital de Santa Maria...

Parles del bon temps de la Paeria,
la qui, assadollada d'amor humanal,
amb les romanalles del rebost pairal
muntava els teus murs i el graner et nodria.

L'amor humanal elogiat pel poeta Estadella portaria als lleidatans del segle XV a construir un refugi de malalts en l'indret denominat en aquella època el Pes del rei. Corria l'any 1445 quan els paers i el capítol acordaven d'elevar al sant pare la petició que els permetés d'aplegar els set hospitals existents aleshores a la ciutat en un de sol, el situat al marge esquerre del Segre, que era conegut com Sant Marcial.

De senzill, la veritat, el casalot no ho pot ser més, almenys pel que fa a l'estructura i de portes enfora. Una planta compacta, quadrangular, amb un pati central igualment quadrat. Teulada de dues aigües en les quatre ales. Parets fermes, altes i llises, de pedra fosca (gris clar en els panys que mereixen la visita fisiològica de coloms i altres plumífers habitants de la veïna catedral). Poques finestres, regulars en distància i dimensions. Cap balconada o galeria. Formes simples i adustes, murs pelats, daus minerals repetits fins a la relativa infinitat, volums massissos i sense gaire amenitat. Això, naturalment, part defora. L'interior de l'estoig petri ja és una altra cosa, ben distinta.

L'arc de la porta principal, l'originària, la que mira de fit a fit la catedral, llueix unes grosses dovelles, les pedres de major dimensió emprades per obtenir aquesta solució tradicional catalana, si creiem Monzón. I damunt la porta adovellada, una imatge de la Mare de Déu presidint i trencant la monotonia de la façana. Una façana que avui apareix tota amb carreus vistos, però la present no ha estat ni molt menys la visió habitual d'aquest element al llarg de la història. En el dibuix a ploma de J. L. Pellicer, per exemple, que il·lustrava la portada del periòdic en català La Llumanera, publicat a Nova York, número 70, corresponent al febrer de 1881, es pot veure la fatxada completament emblanquinada, i no precisament de colomassa, pero s'ha tingut al menos lo bon sentit de no embrutar la estatua, ni las parts ornamentadas, i que contrastan vigorosament ab sos tons obscurs sobre la massa blanca de cals.

La plaça de Sant Joan és el pinyol de la ciutat. Constitueix un eixamplament en l'eix viari que travessa de cap a cap la zona baixa del centre històric, com si diguéssim fa el paper d'estómac en el llarg budell del cos urbà de Lleida. La plaça, amb el seu apèndix —per continuar amb terminologia anatòmica- de la placeta de la Paeria, conforma l'esgambi que encara en el segle XIX era conegut amb la denominació medieval de Sòl d'amunt o Sòl de munt, al·lusiu al sòl, la base o el peu del tossal sobre el qual s'aixequen la catedral vella i el castell. En alguns documents antics, aquesta àrea més planera és designada com la vila, per contrast amb la ciutat pròpiament dita, que seria la que es trobava encimbellada al capdamunt del turó, on coincidien la Seu, el castell reial o Suda i el palau del bisbe, és a dir els edificis més notables de la població.

Tot aquest cèntric veïnat, el cor de Lleida des de l'edat mitjana ençà, es troba adscrit a la parròquia de Sant Joan, creada en 1168 arran de la divisió parroquial de la ciutat pel bisbe Guillem Pere, tan sols 20 anys després que fos consagrada al culte la vella mesquita, bastida al seu torn al damunt o en el lloc d'un primitiu temple romà.

En 1880 van ser exhumats vestigis —columnes cilíndriques, fragments de fust, un capitell corinti— d'aquell santuari del temps dels cèsars, probablement consagrat a Hèrcules, que devia ser la romanització del culte a Endovèlic, el déu iber que en la regió ilergeta era identificat amb el cabdill Indíbil. L'arqueòleg Lara Peinado sosté que la pedra de l'indicat edifici procedia de les pedreres de Tarraco i la seva construcció i decoració s'assemblaria a la del temple d'August de Barcelona, encara que el lleidatà seria posterior i de majors proporcions.

Un altre espectacle dels de mantenir el públic amb l'ai al cor, que s'havia estatuït en aquesta plaça de Sant Joan, era —encara que avui soni estrany— el de les curses de braus. Els animals solien ser torejats dins de l'anomenat reng de junyir, que es trobava al centre. Es tractava d'un entreteniment bastant comú a la Catalunya medieval. A Lleida, consta que ja s'hi organitzaven curses al segle XV. Acostumaven a coincidir amb la pasqua de pentecosta, data de la renovació de càrrecs a la Paeria. També cada parròquia muntava les seves, en què els bous o més aviat les vaquetes corrien pels carrers del barri, però en 1486 el consell disposava que totes es fessin a la plaça de Sant Joan, ja que l'estretor dels carrers amansia les bèsties i la diversió dequeia. L'organització anava generalment a càrrec dels estudiants de l'Estudi, que segurament preferien aquesta amenitat a la sonsònia de les classes. Així, en maig de 1475 trobem un grup d'aquests universitaris compareixent a la Paeria, de part del rector, a fi de sol licitar vènia per córrer bous al mig de la plaça. Ells mateixos s'encarregaven de l'adquisició dels animals, a condició que el municipi es comprometés a posar barreres entorn del reng. Se sap que el consell va acceptar la proposta, sempre que les despeses no ultrapassessin els 20 sous. És igualment conegut que en aquells temps existien a la ciutat i a les seves rodalies alguns importants criadors de toros, entre els quals sobresortia el ramader mossèn Pere d'Àger.

La posició d'aquest campanar és força singular, enganxat en un angle del claustre, per tant ben distant —just a l'altre extrem— del presbiteri i de la sagristia del temple, també bastant posterior en la seva erecció, amb perdó, a la fàbrica principal, una mena de contrapès visual a l'esvelt cimbori, però molt més elevat. El pal major de la nau que de lluny recorda la silueta de l'església. La xemeneia de la locomotora que també fa evocar el seu perfil.

Aquesta torre espigada i gòtica s'aixeca en el vèrtex del quadrangle claustral que fa cantonada amb la plaça dels Apòstols i el bastió que s'aboca a baix a la ciutat —la part de la ciutat que voreja el riu— perllongació ogival de la galeria dels cinc florits finestrals de tan dilatada i fecunda panoràmica.

Un cop donada la volta als absis, ja en l'altre costat de fàbrica, l'equivalent simètric de la porta anteriorment comentada és la porta de l'Anunciata, que es diu com es diu per causa de tenir esculpida una inscripció en caràcters gòtics, que reprodueix la salutació de l'arcàngel: Ave Maria gratia plena... Popularment, i almenys durant l'edat mitjana, era coneguda com porta de les Núvies, perquè era l'accés obligat al temple de les donzelles que anaven a casar-s'hi. Era costum que el dia de les noces, la futura esposa pugés a cavall per la costa de Sant Joan, fins a davant de la mencionada portalada, davant mateix del palau del bisbe, punt en què l'afortunada descavalcava i accedia a l'interior de la catedral, on l'esperaven el nuvi emocionat i un esperançador devenir de besos i anissos. És clar que l'anterior privilegi no era permès a tothom i un acord del consell general de febrer de 1373 establia el requisit mínim d'una dot de cent lliures, per poder fer l'entrada triomfal i ritual a través de la porta o portal de les núvies (riques). No tan fastuosa era la recepció a les maridades reincidents, ja que les vídues que repetien l'experiència matrimonial estaven obligades a acudir a Santa Maria a punta de dia, mesura que es prenia per protegir les contraents de segones núpcies dels tradicionals esquellots i altres escarnis.

Així com la porta de l'Anunciata o de les Núvies deu el seu renom popular a la cerimònia de l'himeneu, la dels Fillols es diu d'aquesta manera perquè devia ser l'accés a Santa Maria de les criatures que anaven a rebre el bateig, un sagrament que igual que el del matrimoni només podia ser administrat a la catedral, almenys fins 1602, quan els paers aconsegueixen la implantació de piques baptismals en altres parròquies de la població. En aquells temps, la porta dels Fillols era la principal del temple, la més visible des de baix de la ciutat i l'entrada directa pujant des de la plaça de Sant Joan i el pont del riu. Per això era també la més sumptuosa. Els elogis als seus acabats arquitectònics i escultòrics no li han precisament escassejat. Alguns exemples, triats a l'atzar, sense ordre ni concert: enamoran su lujo y esplendidez, su majestad y su pureza (Roca i Florejachs); la maravilla del templo (Serra i Boldú); ella sola ja bastaria per donar universal fama al monument y a la Ciutat que la guarda com una preuada joya (Ceferí Rocafort); sin duda alguna el mejor trozo que contiene esta catedral (Enric Blanch); cap fastuositat hi és estalviada (Puig i Cadafalch). També en vers les lloances han arribat, potser la més autoritzada de la boca o la ploma de Magí Morera:

Porta dels Infants,
tota meravella,
que ha encisat més ulls
que en el mar hi ha arena...

I és que, tal com deixava clar el citat Ceferí Rocafort, aquesta portada airosa i proporcionada forma un tot tan harmònich, tan ben entès y tan "nostre", que la crítica més exigent no pot sinó doblegar-se davant aquest prototipus de l'anomenat romànic lleidatà, puix que sols en les comarques lleydatanes lo trobàm desenrotllat. La porta dels Fillols és l'exemple més reeixit i emblemàtic del que els historiadors de l'art han convingut en anomenar l'escola de Lleida d'escultura romànica, per bé que la gracilitat resultant de la superposició de columnes, capitells, arquivoltes i atri, de vegades pot arribar a produir la impressió que el conjunt depassa els límits estrictes del que s'entén per romànic. N'és tant de gentil y ayrosa la porta dels Fillols, constatava Mestre i Noé, que fins sembla qu'hagi volgut dexar lo repós y serenitat de les demés portalades del romànich, per redreçar-se y estirar-se ufanosa y presumida.

La porta exterior del claustre és la denominada dels Apòstols, per bé que al llarg dels segles ha estat igualment coneguda com a porta del Judici, per causa de l'escena bíblica del judici final que té representada en el timpà. Pocas rivales ha debido tener en la historia del Arte, sentenciava en 1910 Roca i Florejachs, que argumentava la seva agosarada afirmació en l'elegància d'aquesta porta apostòlica o judicial, en la combinació dels seus ornaments, en l'originalitat de les seves motllures, en la fino dels seus detalls, en el seu to general.

L'estructura d'aquest claustre trapezoïdal és en general gòtica, si bé conserva elements encara típicament romànics, com puguin ser contraforts, motllures, arcs formerets o alguns frisos i capitells. La part adossada a la façana principal de l'església va ser la primera en ser construïda i la seva decoració és la més senzilla, de tirat romànic. Els altres tres trams restants són ja molt més goticitzants. Les obres van ser endegades en 1310, sota la direcció tècnica de Berenguer de Prennafreita o Prenafeta. El succeirien en la responsabilitat els mestres Cascalls i Gauter. Jaume II va autoritzar l'extracció de sis mil somadals de la pedrera de Gardeny, per tal de bastir l'espectacular parament.

Amb les pedres de Gardeny els picapedrers de la Seu van realitzar primorosos treballs que en veritat agradan y fascinan, segons s'esplaia un Roca i Florejachs profundament colpit per la inagotable exhibició de quant pot procrear una ardorosa fantasia. Aquesta és la paraula, fantasia, que pot descriure i explicar la feina ornamental dels artífexs d'un claustre que sembla en realitat un museu de pedra esculpida. Els més bells calats petris que mai hagi pogut crear un escultor, en la declaració incondicional de Pierre Deffontaines i Marcel Durliat, autors de l'Espagne du levant. Fantasia que es manifesta en el regust arabitzant de la decoració, tan marcat en les imatges d'alguns dels capitells que, com aventura Pleyan, creeríalo el espectador salido de las manos de los musulmanes. Roca hi coincideix: si aprofitant un casual moment de soledat, vos entreteníu en aquest pati fins despresos de tota prevenció, si al extendrer en torn vostra mirada, siga à pleníssima llum, cuan la grandiosa irradiació solar omple y escalfa son espay, siga al apuntar la aurora ó en els dolsos instants de l'hora baixa, es posa tendre i romàntic el mestre en gai saber, se os apareixerà l'arabisme dominant en lo conjunt, ab tot son gust oriental, ab tota sa inefable poesia. Y si després seguiu apreciant un per un tots els detalls, serà llavors l'encant més y més íntím.

Ondulacions i ziga-zagues, llaços i dents de serra, cordes retorçades i greques, plasmació d'una genial sensibilitat fantasiosa, trabajada todo a mano maestra —la precisió és de Pleyan— les arcades evoquen raïms de pedres, si no precioses, sí que preciosament cisellades. Filigranes a través de les quals canta el vent, els llargs xiulets que surten a cavall pels alts finestrals del claustre en forma de flor. Cunqueiro de nou:

Pro quen habita e canta e vai e vén
na Seo Vella, o vento é. Os longos asubíos
vaen a cabalo polos altos ventanás do claustro
en forma de frol...

Més amunt es poden veure – no sens un punt de neguit- les gàrgoles que treuen la testa de no gaire afavorida fesomia des de la part de dalt dels contraforts i dels angles del recinte. La seva missió, a part presumiblement de fer por als menuts i no tan menuts, és la de recollir l'aigua de pluja i abocar-la a la part central del pati, en un trapezi de gespa ombrejat per esvelts i frondosos exemplars d'una arbreda multicolor i multiforme, que tant de joc dóna als fotògrafs en les instantànies dels reportatges nupcials.

Els cinc espectaculars finestrals d'aquest claustre amb bona vista deuen conformar, en efecte, com assenyadament apuntava Pleyan, la més bella miranda de Catalunya. Si no la més bella de totes, entre les més belles indubtablement. Tant per la vetusta elegància gòtica del propi mirador com per la dilatada panoràmica que s'hi domina, qualificada per Gaspar Barreiros de muy grande y deleitable vista. El punt de vista, i mai millor dit, malgrat la redundància, del viatger portuguès del sis-cents (o sigui del segle XVII, no pas de cap cotxe de la casa Seat), va ser ratificat en 1868 per Enric Blanc en la seva Crònica general de España, que parlava de magnífico golpe de vista. Un altre testimoni confirmador, en els versos d'Ignasi Setó:

És meravellós contemplar
des d'aquella gran altura
l'impressionant formosura
que un no es cansa d'admirar. [...]

Des d'aquesta privilegiada i silenciosa altura, la visió del caseriu arredossat al faldar del turó esdevé dissecció de l'anar i venir de l'existència ciutadana, aprehensió del seu batec d'organisme viu, interpretació agosarada del seu ritme de creixement urbanístic, dels seus vectors, dels seus destins. Visió, dissecció, aprehensió, interpretació...

En un primer pla hi ha la ciutat, més enllà el camp. El límit entre l'una i l'altre és imprecís. Per entre el trenat de carrers escanyats del barri antic, de les més amples avingudes de l'eixample, entremig dels edificis, algunes clapes de verd, com la cinta estesa tot al llarg del Segre. L'horta constel·lada de construccions aquí i allà. La ciutat que s'expandeix com taca d'oli en detriment d'uns conreus en retirada, i que estira els braços asfàltics com volent abastar l'horitzó.