Editorial Moll - 1976 - Palma
Un dia, passejant per la murada amb el pintor Antoni Gelabert, en esser en el bastió que s'avança prop de la Catedral, vam descobrir sobre la murada superior una petita construcció d'estil Renaixement que, segons sembla, estava abandonada, igual que l'ampli jardí que hi havia devora.
La caseta tenia un aspecte molt literari, d'estampa del segle XVIII, i accentuaven el seu romanticisme dues estàtues clàssiques, de tamany natural, que hi havia a cada costat de la porta d'entrada, cobertes de molsa i amb ses vestes gregues solcades de llargs regalims.
—Això seria un bon lloc per tenir-hi un estudi —digué En Gelabert.
Durant el passeig ens anàrem entusiasmant amb la idea, i, al vespre, després d'una conversa amb el pintor Rosselló, decidírem fer les gestions necessàries per llogar la caseta en comú, amb la idea que allà hi establissin els pintors el seu estudi i jo el meu raconet d'escriptor incipient.
Al cap de poques setmanes aquell bell racó estava transformat.
Deixàrem el jardí en el mateix estat de deixadesa total en què el trobàrem, perquè així era el jardí més bell possible. Grans ortigues, d'un verd sucós, invadien els caminals, una molsa flonja cobria uns bancs de pedra davall l'ombra espessa d'uns vells pins, i entre les altes herbes que creixien per tots cantons i obstruïen els camins, hi havia el tors mutilat d'una Venus i el somriure diabòlic d'un faune.
Aquell jardí abandonat, que més envant havia d'entusiasmar En Santiago Rusinol, confrontava amb el jardí del poeta Joan Alcover i, tal vegada, altre temps n'havia format part.
La caseta, adossada a la murada, semblava feta a posta per a nosaltres. L'havia feta edificar un senyor de començaments del segle XIX, per instal·lar-hi la seva biblioteca, allunyada de la casa on vivia, a l'altre extrem del jardí, amb la idea de poder-se entregar amb tota tranquil·litat, allunyat dels renous domèstics i bressat pel murmuri de la mar —que arribava fins al peu de la murada—, al tracte íntim i delitós dels llibres.
La caseta tenia un vestíbul, seguit d'una habitació molt gran amb llum zenital. A l'esquerra hi havia una altra habitació, per damunt mateix de la murada, amb dos grans finestrals que s'obrien a la mar.
El conjunt quedà transformat en un niuet d'art. A les parets penjàrem dos bells quadros d'En Mir, dos d'En Rusinol, uns quants de pintors estrangers amics, a més de la producció d'En Gelabert que anava desfilant per l'estudi. Plats antics alternaven a les parets amb la policromia dels quadros.
L'habitació dels finestrals va esser destinada a activitats literàries. Vàrem posar un secreter antic entre els finestrals, i a una prestatgeria hi posàrem una bella col·lecció de porcellanes xineses, petits personatges que per poc aire que fes movien el cap meditativament, adquirint l'aire d'un poblet exòtic, ple de vida.
A poc a poc la caseta s'anà enriquint amb noves aportacions, fins a arribar a ser un raconet vertaderament notable i digne de ser visitat.
A l'època en què rebérem Salvador Rueda i l'Associació de la Premsa, l'estudi estava en tot el seu esplendor.
Els nostres amics artistes s'havien acostumat a venir cada horabaixa, i aquell racó que havia estat tants anys solitari i abandonat, s'animava amb les converses enginyoses i fins i tot amb la vibració apassionada de les polèmiques.
Aquestes cadires de ferro, pintades de groc, que s'arrengleren a cada costat de la coberta d'aquest passeig encantador, són les mateixes que hi havia quan jo era nin i les mateixes on s'assegueren els nostres pares. Encara no hi havia "lleones", ni fanals, ni pis de ciment; però les cadires ja hi eren, sacsades d'un costat a l'altre, perdent la seva alineació, per formar amples cercles a les tertúlies de finals del segle XIX, i sostingueren entre els seus braços raquítics, en aquells deliciosos temps en què el Born era un saló de reunions de la societat ciutadana, les empiulades dames de mànigues amb bufes i els cavallers que conservaven damunt els seus caps barbuts els darrers capells de copa i que, molts d'ells, han donat noms als carrers de l'Eixampla.
Crec que seria molt interessant una entrevista amb una d'aquestes velles cadires de ferro. Han assistit al xafardeig provincià durant quasi un segle i serien les més indicades per relatar-nos, a través d'aquesta petita història sentimental del Born, llurs angoixes en els cèlebres carnavals de principis de segle, llur entusiasme quan els seus cossets d'aranya metàl·lica han servit d'escambell per a manifestacions patriòtiques, i llur sornegueria suau quan, una al costat de l'altra, han hagut d'aguantar la capa a les enamorades parelles d'anys enrere, quan les al·lotes no sortien mai totes soles i encara es veia pel Born qualque cara envinagrada de criada vella vigilant.
Les cadires del Born, amb el seu color de fulla seca, són un complement indispensable d'aquest passeig que, sense elles, semblaria que ha quedat desert.
De nin jo m'asseia a una d'aquestes cadires, amb les cames penjant, mentre, en el quiosc de la música, la Banda Militar tocava l'Obertura de Poeta y Aldeano de Suppé, que de llavors ençà té per a mi un encant indefinible.
Dames amb immensos capells plens d'ocells, cavallers amb llargues levites negres i bombet, al·lotes enfundades en rígids corsés i lluint altes botines xarolades, nins vestits de mariners extravagants, amb retxes vermelles i blanques i grans capells de feltre dels quals penjava, per l'espatlla, una llarga cinta de seda blava; dandis amb sabates de xarol llargues com falues i grans plastrons que els agarrotaven el coll. Salutacions, capellades, somriures, xep-a-xeps.
Tota aquesta societat distingida de Palma, decorativa, espectacular, evocadora dels vells figurins de París, circulava davant mi, fent voltes i voltes pel Born, com una gran parada.
El riu invisible del temps que passa pel Born s'ho ha enduit tot per sempre: noms, vestits, capells, il·lusions, somnis i esperances.
Aquell espectacle del segle que moria ja ha acabat i està oblidat.
Ha baixat el teló.
Només queden les cadires.
L'om del Teatre Principal
Quan jo era infant, devora el Teatre Principal hi havia un om gegantí que havia crescut en el racó, al costat d'on ara hi ha la font d'En Santiago Rusiñol.
Durant molts anys, no sé si ara encara existeix, hi hagué en aquest teatre un vell teló de fons que representava la seva fatxada amb l'om gegantí. Me sembla recordar que quan a Palma s'estrenà Los intereses creados de Benavente, jo vaig veure aquest teló servint de fons al personatge del Próleg de l'obra. Aleshores, en realitat, l'om ja havia desaparegut i la vella estampa d'aquell racó de Palma donà a les belles paraules de Benavente un saborino especial i exquisit.
Un dia la gent començà a dir que aquell arbre gegantí amenaçava ruïna, perquè estava allà, dret, molts anys abans que es construís el Principal, i cauria a la més mínima ventada.
Jo no crec que fos així, perquè aquell arbre semblava intacte i sòlid i representava, amb tota arrogància, el seu paper de fidel guardià de Talia, elevant-se molts metres part damunt del teatre com atalaiant tots els horitzons de la dramàtica espanyola i movent filosòficament la seva caperutxa com fan els vells quan recorden els temps passats.
Jo l'estimava com a un ésser viu i com a un distingit ciutadà de Palma que vivia en aquell racó, coronat de records planant a gran altura.
És per això que, un dia, se m'oprimí el cor en passar per allà i veure uns llenyataires despietats que començaven a mutilar-li els membres i es disposaven a enderrocar-lo, amb gran gatzara per part d'aquest públic que existeix a tots els indrets del món i que sempre està dispost a fer llenya de l'arbre caigut, alegrant-se de les ruïnes dels grans i dels alts.
Vaig mirar una llarga estona aquell arbre moribund i me'n vaig anar ràpidament.
Quan vaig tornar passar, ja no hi era.